Passa al contingut principal

Entrades

Mirades contemporànies

Veient l’imponent oferta teatral londinenca del moment costa d’imaginar la "pausa dramàtica" que el virus innombrable ha imposat als escenaris durant mesos i mesos. Per celebrar aquest retorn a la normalitat no puc deixar passar l’oportunitat de veure en escena un actor de la talla de Ralph Fiennes, que encapçala el repartiment de Straight Line Crazy , ni tampoc vull perdre'm un dels darrers fenòmens del musical contemporani, SIX . Als antípodes estilístics una obra de l’altra, ambdues comparteixen, però, una mateixa intenció: rellegir amb mirada contemporània el llegat de personatges rellevants del passat i, sense perdre de vista el sentit d'espectacle, recordar la relativitat de les accions humanes. Si la presència de l’inoblidable protagonista d' El pacient anglès no és motiu suficient per portar-vos al modern Bridge Theatre , ubicat tot just al costat del Pont de Londres, potser canviareu d’idea quan sapigueu que aquesta és la darrera peça escrita pel prestig...

Per ser millors homes, feminisme

Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.  Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.  Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article " Superheroïnes " a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que s...

Francofonia a la italiana

Assistir a dues obres de teatre a Milà que originalment van ser concebudes en francès no deixa de ser una curiosa paradoxa. Però més enllà de l'anècdota, tant Libri da ardere com Notre Dame de Paris , són una bona mostra de l'alt nivell artístic dels escenaris de la capital de la Llombardia.   Libri da ardere és l'adaptació de Les combustibles (1994), l'única peça de teatre escrita fins a la data per la meva admirada Amélie Nothomb, i que al 2018 ja vaig tenir l'oportunitat de veure al Maldà en una bona versió catalana, amb el nom de   Llibres per cremar . Aquesta obra, plenament coherent amb l'univers de l'autora belga, planteja una distopia bèl·lica en què la cultura, els llibres concretament, acaben servint per escalfar el cos en comptes de l'ànima.  Ideals, cultura, amor, amistat, tot perd el sentit i acaba traint-se en una lluita absurda per la supervivència. Totes les guerres són un fratricidi i és inevitable establir paral·lelismes amb la inva...

Angulema any 1

A punt de superar la barrera (psicològica) dels 56 anys, descobrir un esdeveniment cultural de la magnitud del Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême és el millor regal d’aniversari imaginable per remuntar la moral. Aquesta cita inexcusable per als amants del novè art, que enguany ha arribat a la 49a edició, equival per al còmic al que els festivals d’Avinyó o d’Edimburg són per al teatre: una invasió de propostes que contagien d'entusiasme per una forma d’expressió artística, una ciutat sencera i els seus milers de visitants. Ignoro per quin motiu una vila de passat industrial i no especialment atractiva com Angulema va convertir-se fa quasi mig segle en l’aparador del còmic francobelga, però ara per ara el seu nom n’és totalment indissociable. Amb els anys, doncs, el festival no només ha posat la ciutat al mapa sinó que n’ha modificat l’urbanisme i els punts d’interès: que la plaça de l’estació del ferrocarril us rebi amb un obelisc i un monòlit en homenatge als pares d’A...

La doble vida dels antiherois

La impostura és una habilitat humana que em fascina perquè, en el fons, és creativa i iconoclasta. En conseqüència, aquelles pel·lícules i sèries que tenen com a eix central la doble vida dels seus protagonistes ocupen un lloc de privilegi en la meva memòria cinèfila.  No em refereixo a històries que han arribat a la pantalla des de la novel·la d'aventures i el còmic, encapçalades per personatges que hostatgen en un sol cos dues personalitats, volgudament antagòniques, per lluitar contra la injustícia: la Pimpinella escarlata, el Zorro, Superman i la resta de superherois no m'interessen. Tampoc faré atenció a les històries sobre noves vides construïdes damunt de secrets obscurs del passat, ni a l'infinit univers dels assassins en sèrie amb pell de xai. Vull tan sols posar el focus en individus, reals o inventats però corrents, amb defectes i virtuts, que viuen en paral·lel dues vides -o de vegades més- i que no són necessàriament millors persones en una que en l'altra. ...

Naruse, un mestre que ignorava

Només hi ha un plaer superior al de reveure bones pel·lícules: descobrir-ne de noves, encara que tinguin dècades d'antiguitat. El tastet que he fet de l'obra de Mikio Naruse , amb tres de les deu pel·lícules de què constava el cicle  que li ha dedicat la Filmoteca de Catalunya aquest febrer, no només m'ha fascinat sinó que m'ha desvetllat les ganes d'aprofundir en una filmografia que, segons els crítics, és d'una qualitat equiparable a la d'altres mestres d'aquella cinematografia, com Yasujirō Ozu, Kenji Mizoguchi o Akira Kurosawa. Conec ben poc el cinema nipó i, en general, no aconsegueixo travessar l'escletxa cultural que m'hi separa, especialment quan es tracta de produccions "d'època" (amb una excepció: Harakiri , de Masaki Kobayashi). Es precisament aquest prejudici temporal el que m'ha portat a interessar-me a priori pels films de Naruse, tots ambientats al Japó del moment en què es van rodar, els anys 50 i 60 en el cas d...

L'any del còmic

Ara que el 2021 ja queda prou enrere, el més positiu que en puc destacar és el bon regust que m'han deixat els nombrosos còmics que he llegit. En les línies que segueixen miro d'explicar-ho amb un cert ordre. Clàssics amb sorpresa A la vida només he estat fidel a dos personatges de còmic, que m'he endut fins a l'edat adulta: Donald Duck -en versió de Carl Banks- i Astérix . De l'ànec nord-americà ja en parlaré en una altra ocasió, però de l'irreductible gal he de dir que n'he llegit totes les aventures i n'he seguit les vicissituds creatives (naixement i consolidació del fenomen, etapa en solitari d'Uderzo després de la mort de Goscinny, relleu pel tàndem Conrad-Ferri). Però com que no en tenia prou, ja al 2020, vaig començar-me a interessar-me per aventures "fora de carta", més curtes o pensades per altres suports, com els àlbums il·lustrats (sense vinyetes)  Comment Obélix est tombé dans la marmite du druide quand il était petit i Le M...