Passa al contingut principal

Entrades

Justícia per a André Cayatte

¿Com pot ser que André Cayatte sigui pràcticament un desconegut per als amants del cinema clàssic francès tant al seu propi país com a fora? Aquest director i guionista va ser "proscrit" als anys 50 pels crítics de Cahiers du Cinéma, que després havien de fundar la Nouvelle Vague, acusat de fer "cinema de tesi" i de ser més un advocat que no pas un cineasta, ridiculitzant-lo per la seva formació com a jurista, per utilitzar el recurs del judici en diverses pel·lícules i per no tenir -sempre segons la crítica del moment- un estil prou personal. Els anys han passat, la Nouvelle Vague ja no és avantguarda i el cine que es feia abans d'aquest moviment mereix ser revisat o fins i tot descobert.  Va ser pel Festival Lumière 2019 que vaig saber de l'existència d'André Cayatte i, aprofitant les dates de la meva estada a Lió per assistir al lliurament del premi d'aquell any, vaig triar dues de les pel·lícules que n'integraven la retrospectiva:  Avant le d...

Qui pot matar un infant?

Agafo en préstec el títol de la pel·lícula de culte de Narciso Ibáñez Serrador per recomanar dues novel·les franceses que tenen com a denominador comú l'infanticidi. No penseu que desvetllo massa de la trama de  Chanson douce (Leïla Slimani, 2016) i de  Le malheur du bas (Inès Bayard, 2018), perquè l'aberrant crim que relaten es dona a conèixer a les primeres pàgines d'ambdues narracions. Es evident, doncs, que la intenció de les autores no és portar els lectors a veure com acaben les històries que expliquen, sinó precisament saber com han començat. A  Chanson douce (editada en català com Una dolça cançó), després del cop d'efecte inicial que presenta l'escenari dantesc de l'assassinat de dos infants a mans de la seva mainadera, Leïla Slimani relata la cronologia de com una assistent aparentment perfecta esdevé tan indispensable per a una família que arriba a traspassar els límits professionals i invertir els rols entre ocupadors i empleada, creant una situac...

El "polar" més calent

Als països francòfons es coneix com polar el cinema i la literatura policíacs, gènere al qual sóc aficionat des dels meus primers anys com a lector. Aquí us parlaré de novel·les i narracions breus que m'han deixat bon record i també de les adaptacions a la pantalla que n'he vist. Tot plegat no té altre objectiu que ampliar el focus geogràfic de les històries de lladres i serenos -darrerament monopolitzades per grans autors nòrdics- i posar en valor algunes notables plomes de França, Bèlgica i Quebec. Atenció: hi ha una sorpresa que no és en francès. Descobrint els clàssics del gènere >Pietr-le-Letton (Georges Simenon) El nom de l'autor belga d'expressió francesa Georges Simenon (1903-1989)   és indestriable del personatge que li va donar fama mundial i potser eclipsar: el comissari Jules Maigret. Protagonista de 75 novel·les i 28 relats breus entre 1931 i 1972, jo tan sols n'he llegit el títol fundacional, Pietr-le-Letton (1931). Possiblement va ser el meu prime...

Versions, conversions, perversions... Diversions!

Versionar cançons deu ser tan vell com la mateixa música i, si fem memòria, molts artistes han creat la pròpia interpretació de temes precedents, aportant-hi la seva personalitat i, en alguns casos, millorant l'original. ¿Com oblidar el "Suspicious Minds" dels Pet Shop Boys, el "Don't leave me this way" dels Communards, el "Tainted Love" d'Imelda May, o l'"Illes dins d'un riu" de Tomeu Penya? Quan acabeu de llegir aquest article us desafio a trobar el millor cover de la cançó més versionada de la història: "Yesterday". Només n'hi ha 1.600... En els darrers anys proliferen les versions lounge de clàssics del pop/rock que acostumen a sonar a les llistes de reproducció de bars i establiments comercials substituint, per sort, un invent que només recordem els més vells: el fil musical. Alguns d'aquests covers són anodins i ni es noten, però d'altres criden l'atenció i ens fan cavil·lar per trobar a quin...

Llops amb pell d'intel·lectual progressista

Amb un any de diferència, dos llibres de memòries han sacsejat l'escena literària i política francesa: Le consentement (Vanessa Springora, 2020) i La familia grande (Camille Kouchner, 2021). Aquests dos èxits de vendes a l'Hexàgon i també a casa nostra, que he llegit consecutivament, no només comparteixen gènere literari i el fet d'haver estat escrits per dones, sinó que tracten des d'angles diferents un mateix tema: l'abús sexual a menors, explicat una trentena d'anys després d'haver-se produït. Aquest testimoni diferit és, per a alguns, una decisió oportunista, a remolc del moviment Me Too; altres, en canvi, hi veuen la maduració necessària perquè les autores hagin pogut digerir i elaborar literàriament unes experiències tan traumàtiques com les que narren. No entraré en aquest debat, però sí que vull remarcar, d'una banda, la notable qualitat literària d'ambdós títols i, de l'altra, una nova coincidència que trobo cabdal: les dues autores/v...

Espectacles en viu i amb mort

Un espai insòlit, el vestíbul de l'antiga estació Príncipe Pío de Madrid, per a un concert encara més insòlit: Callas en concierto - En holograma . Els puristes del bel canto deuen considerar aquesta proposta com un simple espectacle de fira altament tecnificat, i segurament no els falta raó. Però, per a un curiós cultural, escoltar i veure en un escenari Maria Callas ressuscitada en tres dimensions, interactuant amb una vintena de músics que toquen en directe, representa una experiència que conté una interessant barreja d'homenatge, necrofília i  showbiz . Es molt probable que la majoria dels que hem assistit a aquest espectacle d'èxit internacional no haguem gaudit mai de l'art de Maria Callas en vida, però sí que, d'una manera o altra, en som fans, ja sigui per melomania, per culte a les celebritats o simplement pel morbo de la seva escabrosa vida privada. Sigui com sigui, la proposta funciona en bona part gràcies a la complicitat d'un públic entregat que sa...

Distopies properes

El gènere distòpic ha donat grans títols a la literatura d'anticipació. A la ment de tothom estan els clàssics 1984 , Un mon feliç , Fahrenheit 451 o el Conte de la serventa , obres que s'han fet encara més conegudes gràcies a les adaptacions al cinema i la televisió. Darrerament he llegit dues novel·les recents que imaginen un futur pitjor que el nostre present, les quals m'han deixat prou bona impressió com per dedicar-los unes línies en aquest blog. El Test (The Test, 2019) Aquesta novel·la breu del quebequès d'expressió anglesa Sylvain Neuvel , va publicar-la a principis del 2020 l'editorial Mai Més , consagrada a la literatura fantàstica. Els seus responsables es defineixen com freaks i aposten per una literatura «obertament feminista, integradora, compromesa políticament, ecologista, queer…». Benvinguts, doncs, a la nostra escena editorial, perquè si tot el que publiquen té la categoria i mala bava d'aquest títol que ressenyo, ja tenen en mi un nou lector...

Tennessee 110

L'atzar ha fet que hagi assistit al muntatge de La nit de la Iguana al Teatre Nacional de Catalunya, protagonitzat per Joan Carreras i Nora Navas, el dia exacte del 110è aniversari del naixement de Tennessee Williams. No crec que aquesta coincidència sigui el senyal de res, però m'ha alegrat celebrar inconscientment l'efemèride retrobant-me amb una peça que m'encanta i que vaig veure per primer cop el 2019 a l'escenari del Noël Coward Theatre de Londres, amb un repartiment encapçalat per Clive Owen i Anna Gunn. De totes dues produccions, excel·lents en tots els aspectes, vaig sortir amb la mateixa impressió: que bon dramaturg que era Tennessee Williams! Com la majoria de catalans de la meva generació, vaig descobrir el treball d'aquest immens autor nord-americà gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres teatrals, algunes de les quals, com  Un tramvia anomenat desig i La gata sobre la teulada de zinc , formen part de les meves pel·lícules p...