Ganes de cultura

L'extrema dreta tornarà a governar Itàlia tot just 100 anys després que el feixisme prengués les regnes del país, amb les conseqüències conegudes per tothom. Per tothom? Doncs sembla que no... A la vista de tants ignorants, desmemoriats i irresponsables, no puc fer més que dedicar aquestes línies a reivindicar el llegat de dos antifeixistes italians del passat, però avui més vigents que mai, i alhora encoratjar els seus deixebles a perseverar en la defensa de les llibertats. . Empès per l'eco de la celebració del centenari del naixement de Pier Paolo Pasolini , fa uns mesos vaig endinsar-me en el petit volum Il fascismo degli antifascisti , un recull d'articles i entrevistes, datats entre 1962 i 1975, en què l'intel·lectual bolonyès argumenta la pervivència d'un feixisme sociològic després de la fi del règim de Mussolini, vinculat a la societat de consum.  Deutor d'una visió marxista de la política, el pensament de Pasolini supera, però, els dogmes del militant ...

Saps que un llibre és bo quan la seva lectura t'interpel·la i et fa percebre realitats, que potser ja coneixies, però des d'una altra perspectiva. Aquesta és exactament la sensació que tens en acabar les darreres línies de Fronteres , de Vicent Partal ,  un assaig que ens parla precisament de línies , però no de les que comuniquen i uneixen, com és el cas d'un text carregat de coneixement com el seu, sinó de les barreres amb què els humans ens hem separat políticament, religiosament, lingüísticament, ètnicament, econòmicament, mentalment... Partal té la curiositat dels savis i les ganes de transmetre coneixement pròpies dels grans mestres. Periodista de raça, rigorós i crític, el fundador i director de Vilaweb ens ofereix aquí tres llibres pel preu d'un, amb tres parts ben diferenciades, però totalment complementàries, per sostenir la tesi que ja s'anuncia a la portada: les fronteres són "Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa". Però, ¿i si co...

Les meves freqüents incursions al cinema del passat són molt més que un simple exercici de nostàlgia. Al contrari, les visc com oportunitats úniques de descobrir produccions que desconeixia i també de reveure amb uns altres ulls obres que ja formaven part de la meva cultura fílmica.  Darrerament la meva atenció està molt centrada en la cultura italiana, i això inclou, per suposat, el seu cinema clàssic . Un cinema que presenta una característica que, de tan evident, sovint passa per alt: que nombroses que són les pel·lícules produïdes entre 1950 i 1990 que tenen intèrprets estrangers fent d'italians en els papers protagonistes. El règim de coproducció en què van realitzar-se tantíssims títols durant aquell període constituïa una mena d'unió europea cinematogràfica, amb Itàlia i França com a pals de paller, i Espanya i Alemanya com a socis recurrents. Aquest sistema garantia, sens dubte, pressupostos molt més folgats que permetien llogar actors i actrius de primera fila, però q...

El gran cinema italià ja és centenari. O millor dit, bona part dels realitzadors i intèrprets que van contribuir al seu prestigi mundial entre els anys 50 i 70 del segle XX estan a punt de complir els cent anys, si no ho han fet ja: Federico Fellini i Alberto Sordi van néixer el 1920, Marcello Mastroianni, el 1924, i enguany ha fet un segle del naixement de  Pier Paolo Pasolini ,  Vittorio Gassman  i  Ugo Tognazzi . Un parell de magnífiques exposicions han recordat la importància artística dels dos primers, però, incomprensiblement, cap institució pública ni privada ha considerat oportú, fins a la data, retre l'homenatge merescut al tercer. " Pier Paolo Pasolini. Folgorazioni figurative " Sens dubte, aquesta no és la primera exposició que s'ha dedicat a Pier Paolo Pasolini, un creador tan inquiet i pluridisciplinari com polèmic. De fet, en recordo una d'excel·lent, " Pasolini Roma ", que vaig poder veure al CCCB al 2013, i que explorava la relació de l...

Mentiria si digués que porto quasi dos anys i mig esperant veure l'espectacle Maria Callas. Lettres et mémoires , interpretat per Monica Bellucci. Però el que sí és veritat és que la cancel·lació de la funció del 28 de març de 2020, per a la qual tenia entrada, va ser molt més que una anècdota i per això vaig voler-ne deixar constància escrita  en aquest blog. Una pandèmia s'ha instal·lat al món entre aquella cita teatral a París i aquesta d'ara a Peralada. El temps dirà si hi hem après a conviure o tan sols ens hi hem acostumat. Però tenir per fi l'oportunitat de veure aquest muntatge teatral ha estat una experiència que he viscut com una recompensa per formar part d'una mena de resistència amb la qual, malgrat totes les dificultats, hem aconseguit algunes victòries en favor de la normalitat cultural i del manteniment dels espectacles en viu.   Monica Bellucci, hereva de les grans actrius italianes del segle XX, és, amb tots els respectes, un mite menor al costat ...

La Xina post-revolució cultural, el París dels 60, la Roma de quan el cinema italià era un referent mundial, el desert nord-africà atemporal, el Milà del miracle econòmic o el Midwest de la Gran Depressió... Aquests son alguns dels espais i temps on m'han transportat les vuit obres teatrals que he vist enguany a l' Off d'Avinyó . Vuit obres de les quals només una va ser concebuda originalment per a l'escena. Ningú ho diria, però, a la vista del bon ofici amb què la narrativa d'Eric-Emmanuel Schmitt, Paulo Coelho i John Steinbeck, o les memòries de Victor Hugo i Anna Magnani han fet el salt de la pàgina impresa a la veu d'intèrprets de primera categoria. El meu primer aplaudiment és, doncs, per als adaptadors que han sabut conjugar el sentit de l'espectacle teatral amb l'esperit de l'obra original. Schmitt x 3 Forma part dels meus hàbits descobrir o tornar a gaudir de la producció literària d'Eric-Emmanuel Schmitt, i en aquesta edició de l'Off...

Consagrar una exposició a un artista del passat és un exercici de nostàlgia però sobretot un redescobriment, una reivindicació de l'obra i sovint de la persona que hi ha al darrere, amb una mirada nova que posa a prova el seu encaix amb el mon actual, gràcies a la perspectiva del temps. Es el que fan les tres mostres que recentment he tingut l'oportunitat de veure, dues dedicades a figures del cinema i una centrada en dones artistes que, des de diferents àmbits, van revolucionar la creació d'ara fa un segle. Però a banda d'una marcada personalitat en les seves respectives disciplines, el seu nexe comú és el París del segle XX, una ciutat que encara era capaç de produir icones culturals, i que ara els ret homenatge. " Romy Schneider " Amb motiu del 40è aniversari de la mort de Romy Schneider, la Cinémathèque Française ha produït una exposició que revela aspectes interessants de la carrera i personalitat artística de la malaguanyada actriu d'origen austríac...

Credo che sia stato Woody Allen a dire che l’eternità fosse lunga soprattutto verso la fine. Siccome non mi risulta che il celebre regista newyorchese abbia mai detto niente sull’immensità, tenterò di dirne qualcosa io, senza dimenticare però la mia piccolezza. Per parlare di qualsiasi cosa, benché sia piccolissima, bisogna darne prima una definizione oggettiva; figuratevi allora se intendiamo parlare dell’immensità... Allora vi propongo questa, tratta dal dizionario online Sabatini Coletti: “L’immensità è il carattere di ciò che non può essere misurato tanto è esteso”. Questa definizione è certamente tranquillizzante dal punto di vista psicologico perché permette di distinguere tra quello che è immenso e quello che è infinito. Dunque, essendo noi umani esseri finiti, l’immensità ci si addice molto di più e ci toglie tanta angoscia. Metto gli scherzi filosofici da parte per approcciare adesso l’immensità da un punto di vista esclusivamente personale. La prima volta che ho sperimen...