Ganes de cultura

Mai he estat una persona planificadora i previsora, en part per mandra però també per avorriment. Al llarg de la meva trajectòria acadèmica, professional i vital, me n’he sortit de molts compromisos i obligacions gràcies a la meva capacitat d’improvisació que, tot sigui dit, s’aguditzava quan arribava el moment de la veritat. He estat, doncs, un estudiant d’última hora, un treballador que en un mínim de temps aconseguia complir amb els objectius, i una persona que ha afrontat els problemes quotidians i humans a partir de l’observació i el sentit comú. Aquest posició que erròniament podria definir-se com anàrquica –de fet l’anarquia és l’absència de poder, no l’absència d’ordre- no implica la negació de les normes –almenys no de totes- sinó que estableix com a norma bàsica una forma de funcionar ancorada en el present, ja que evita la previsió, i es sustenta en el passat, on aquesta mateixa forma de funcionar ja havia tingut èxit. Quan parlo d’èxit, no sempre ha estat absolut: la improv...

No cauré en el parany de jugar amb el cognom de Josep Maria Pou per referir-me a tot el saber teatral que atresora ni tampoc amb la seva alçada per lloar-ne l'enorme dimensió artística. Per descriure el que crec que representa l'actor de Mollet del Vallès per al teatre català prefereixo repassar els seus treballs que m'han captivat i recórrer a la comparació amb intèrprets de "raça" com els que sovint dona el teatre britànic, que ell tant admira, i posar-lo al costat de Laurence Olivier, John Gielgud, Ian McKellen o Judi Dench, "bèsties" escèniques imprescindibles, dúctils i longeves, que amb la seva sola presència aixequen el nivell de qualsevol producció en què hagin participat. Fins a mitjan anys 90, veia en "José Maria" Pou un d'aquells actors catalans que, com Adolfo Marsillach, Amparo Baró o José Sazatornil, havien fet carrera a Madrid, professionals solvents que formaven part d'un altre àmbit cultural i lingüístic que, sincerame...

En les darreres dècades, la paraula "orgull" s'ha associat a la reivindicació i la celebració de la diversitat sexual i de gènere, però jo prefereixo ampliar-ne l'espectre a qualsevol lluita legítima que necessiti de visibilització. Causes com el feminisme, l'antiracisme, la descolonització —política i cultural—, l'autodeterminació dels pobles i altres que em descuido són, al meu parer, motiu d'orgull i una forma de demostrar-lo és dalt d'un escenari, com ho fan amb mestria i armes diferents l'obra dramàtica Liberation i la comèdia musical Kinky Boots , les quals exploren les complexitats i les victòries de ser qui un és, sense subterfugis. És obvi que he tornat a Anglaterra per veure teatre —a l'"off-London" per ser més precís— i, com sempre, tot i l'inconfort del vol de baix cost i del nou tràmit d'immigració per entrar al Regne Unit, el trajecte ha valgut sobradament la pena, ni que només hagi estat per descobrir sense vole...

Cher Monsieur Trintignant, Il y a tout juste trois ans que vous nous avez quittés, et pourtant, votre présence – ou plutôt votre absence – continue de se faire sentir. Votre départ à 91 ans, bien qu'attendu, n'en fut pas moins douloureux pour ceux qui, comme moi, aimons le cinéma et le théâtre, deux domaines dans lesquels vous avez excellé pendant plus de soixante ans. J'ai longtemps envisagé de vous écrire une lettre improbable, posthume, mais je me suis senti prétentieux et ridicule et j'ai fini par désister. Trois ans après, je tiens encore à "vous parler", car comme d'autres parlent à leurs dieux, je peux sans honte m'adresser à mes idoles, à ceux qui, comme vous, avez rendu mon existence culturelle infiniment plus intéressante. Acceptez donc cette lettre tardive comme une modeste façon de revisiter l'itinéraire irrégulier et désordonné de ma propre admiration. Je vous ai découvert, comme tant d'autres sans doute, dans Un homme et une femme...

Fent bandera d'un cert  orgull friqui  i d'una absoluta falta de complexos, he fet cap a Tolosa de Llenguadoc amb l'únic objectiu d'assistir a l'espectacle Les grands classiques de Louis de Funès en ciné-concert symphonique al Zénith Toulouse Métropole. L'atzar ha propiciat que, aprofitant l'estada, hagi pogut submergir-me també en la passió operística de la Carmen de Georges Bizet i en la genialitat il·lusòria de Maurits Cornelis Escher, dos exemples de cultura de prestigi que he considerat adients afegir al viatge, no fos cas que algú em mirés amb una barreja d'incredulitat i condescendència quan expliqués que havia recorregut 400 km per gaudir de la música de Les aventures de Rabbi Jacob  -que, per cert, com altres composicions de Vladimir Cosma, és molt bona-. La meva revaloració de l'art de l'intèrpret de La gran gresca és recent, concretament del 2020, i la dec a l'exposició de la Cinémathèque Française Louis de Funès, à la follie ,...

Tot i ser fill del Poble-sec, mai havia posat els peus al Molino. Els espectacles de "pit i cuixa" que van fer-ne un local cèlebre durant dècades ni formaven ni formen part dels meus interessos culturals. En canvi, en la seva nova etapa com a club de concerts de proximitat m'hi tindrà com a client assegurat, sobretot si el nivell és el de l'acústic que m'ha fet retrobar amb Joana Serrat. Vaig descobrir la més americana de les cantautores de Vic l'any 2013, com a telonera de Neko Case a la sala Apolo; recuperar la seva música dotze anys després, a només cent metres de distància, és un cercle que es tanca amb una satisfacció particular, la d'haver-me deixat endur de nou per un so que, si bé no és d'aquí, alguns tenim gravat molt endins. I si aquella primera trobada em va portar a comprar-me ipso facto el doble  The Relief Sessions  (2012) i més tard  Dear Great Canyon (2014), ara, després d'aquest acústic memorable, he adquirit a cop calent  Drippin...

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

Tafanejant a l'aparador d'una llibreria de la cadena Feltrinelli al cor de Pavia —interessantíssima ciutat patrimonial i universitària, a només mitja horeta de Milà— vaig descobrir que l'editorial commemora enguany el seu 70è aniversari. Aquest recordatori, fruit de l'atzar, em va semblar un senyal ineludible per fer-me amb el còmic Feltrinelli. L'editore che voleva cambiare il mondo , de Guillermo Gracia i  Aitor Iturriza, il·lustrat per Nacho Nava .  La lectura d’aquest títol, que ja havia fullejat en diverses ocasions, em va semblar especialment oportuna, una forma ràpida i original d'endinsar-me en un personatge tan revolucionari culturalment com, cal admetre-ho, controvertit políticament. Va ser a l'agost de 1988, al barri de Prati de Roma, quan vaig entrar per primer cop en una llibreria de la xarxa fundada per Giangiacomo Feltrinelli. Als meus 22 anys, en vaig sortir bocabadat i superat per l'enorme oferta literària —i musical!—, però sense haver-...

Em costa ben poc que m’agafin ganes d’anar a Itàlia, però segur que haver vist el documental Marcello, una vita dolce  (BCN FILM FEST) i la versió catalana d’ Impossible , d’Erri de Luca (Sala Àtrium), amb un immens Lluís Soler, ha tingut molt a veure en la decisió de tornar a Milà per gaudir del bon teatre que s’hi fa. La capital Llombarda no és París, però pel que fa a oferta cultural pot rivalitzar-hi, i això la fa especialment interessant ja que, com la meva gentrificada Barcelona, no és capital d’estat. No és una impressió sinó un fet objectiu que Milà és la ciutat italiana amb més espectacles escènics. I qui ho dubti només ha de visitar l’utilíssim web teatro.it , al qual agraeixo haver descobert la programació de dues obres imperdibles: Il caso Kaufmann i Improvvisamente l’estate scorsa (en català, De sobte, l'últim estiu ). El prestigiós teatre públic Piccolo Teatro de Milà és de tot menys petit i ha estat en una de les seves tres seus, el fundacional Teatro Grassi, on ...

El 30 de desembre de 2024, el metro de Barcelona va complir 100 anys. En el moment de néixer, però, el suburbà de Londres ja en feia més de 60 que circulava. Amb el relat que segueix, ambientat al Tube victorià, vull homenatjar - in English, of course - un mitjà de transport que, a més de canviar la mobilitat a les grans ciutats de mig món, ha inspirat innombrables ficcions. THE DESCENT London 1863. The air at Paddington Station was a mix of coal, steam, and the nervous anticipation of the pioneers venturing into the recently opened underground. For most, it was the latest marvel of the Victorian era, the Metropolitan, the world's first underground railway line. For Vic McColl, it was a descent into darkness that perhaps coincided too closely with his own past, a darkness he had struggled to bury under a new sky. Vic McColl had spent a decade building a new life, brick by brick, far from the misty docks of the East End, far from those nights of thick fog and sharp knives that had l...

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Hier encore j'avais vingt ans  però enguany n'he fet 59, i per celebrar-ho m'he ofert el visionat del film Monsieur Aznavour , comprat per a l'ocasió. Que potser estic fent balanç de la vida i per això m'autoregalo un biopic? En absolut, però aquest gènere cinematogràfic és el més aplaudit per tot fan   que en mereixi el nom   i, com que sempre he estat un incondicional del desaparegut artista francoarmeni, tenia curiositat per veure quin retrat n'havien fet el slammer Grand Corps Malade i Mehdi Idir, realitzador habitual dels seus clips i concerts. Els crítics -i també alguns espectadors- són en general escèptics amb els biopics, que titllen de "formulístics" i hagiogràfics, és a dir, que hi acusen una estructura previsible i simplificadora, quan no una operació de maquillatge o directament de falsejament de la vida de la celebritat a l'entorn de la qual gira el film. I no els falta raó. Però com que encara estic sota els efectes euforitzants del...