Ganes de cultura

Si tot hagués anat com estava previst, en aquests moments estaria sortint per la porta d'un hotel a Montmartre i em dirigiria tot passejant cap als Grands Boulevards. Com que em conec les distàncies, tindria prou temps per badar i entretenir-me, per exemple, al mur dels Je t'aime, on buscaria la versió catalana per fotografiar-la amb el mòbil i enviar-la juntament amb la icona d'un petó. Continuaria en direcció cap al riu i, arribat el moment, m'ho faria venir bé per transitar pels passatge Jouffroy, dient-me un cop més que a la propera m'allotjaria a l'Hôtel Chopin. En una mica més d'una hora hauria arribat a la zona de destinació, amb suficient marge encara com per fer un beure o tafanejar en aquella enorme botiga de llibres, discos i pel·lícules d'ocasió. Potser uns vint minuts abans de les set, faria cua, ensenyaria l'entrada descarregada al mòbil i m'asseuria a la butaca del Théâtre des Bouffes-Parisiens des d'on em disposaria a veure Mo...

Portem una setmana confinats i la vida d'abans ja ens manca. Per fer-nos-ho més digerible, el Teatre Lliure programa aquest cap de setmana pel seu canal de Youtube l'enregistrament de Hamlet, protagonitzat entre d'altres per Pol López. Se'm va escapar en el seu moment i em disposo a veure la funció amb unes ganes que se'm passen als pocs minuts de començar en adonar-me de la mala qualitat del so i de l'absència de realització de la gravació, elements que em son imprescindibles per poder connectar amb la trama i gaudir del treball dels artistes. Res a veure, malauradament, amb les gravacions d'altíssima qualitat que difon per la mateixa xarxa social el  National Theatre . Contrariat i sense poder-me treure el príncep de Dinamarca del cap, recorro al meu "fons d'armari" cinematogràfic, trio Hamlet, l'honor de la venjança , dirigit per Franco Zeffirelli el 1990 i que fa una pila d'anys que no reviso. Presoner de la imatge d'heroi post...

Sóc poc donat a seguir cadenes a les xarxes socials però hi caic de quatre grapes si la juguesca té a veure amb el cinema o la música, i me la proposa un bon amic. Aquesta que acabo de completar a Facebook constituïa un repte que no podia rebutjar: publicar durant 10 dies la imatge d'una pel·lícula que odiés, sense dir-ne el títol però sí un motiu per a la meva aversió. Per garantir la continuïtat de la cadena també havia de designar una víctima que hauria de fer el mateix, si es prestava al joc. Recullo en aquesta publicació els meus 10 films odiosos i, a diferència de la cadena, a més del motiu per odiar-los també en donaré els títols i l'autoria. Com sempre en aquest blog, cito en la seva llengua original aquelles pel·lícules que no tenen versió catalana, ja sigui comercial o pública. Gràcies, ésAdir , pel cop de mà. M'espero tots els desacords possibles per la meva desordenada tria, però no he aconseguit que aquestes pel·lícules m'agradin tot i haver-ho intentat am...

Hi ha llibres que hivernen anys i anys a la biblioteca personal fins que arriba el dia en què tens tantes ganes de llegir-los com vas tenir de comprar-los. Adquirides a la mítica llibreria Bertrand durant un viatge a Lisboa, les memòries del gran Kirk Douglas -en versió francesa- han hagut d'esperar el torn durant 29 anys i la mort del seu autor per fer-se un lloc entre les meves lectures del 2020. Tinc una relació d'amor-odi amb les autobiografies de celebritats perquè no me'n refio que siguin ni "auto" ni "biografies". Kirk Douglas, però, m'ha semblat sempre un tipus autèntic, un home amb un caràcter que devia ser temible però que traspuava una força vital que impregnava els personatges que interpretava i que no podia ser impostada. En admirar-lo com a actor visceral, vaig voler conèixer també quin tipus de persona era o, si més no, quines vivències havia retingut als seus 72 anys, quan va publicar aquestes memòries per explicar-se als altres. Le f...

Es una projecció cinematogràfica? Es un concert? No, és un superespectacle! Perquè, ¿amb quina altra paraula es pot descriure una proposta que ens permet reveure clàssics incontestables del cinema i alhora escoltar-ne la banda sonora com mai abans havia sonat? Em refereixo al projecte Cinema i música en directe que impulsa  Reel Solutions  des de fa cinc anys i que, fins ara, ens ha portat a Barcelona -la majoria subtitulats en català- títols com  Psicosi (2015),  Casablanca (2017),  Cantant sota la pluja (2018),  Vertigen (2018) i  Un americà a Paris (2020). I tant de bo en vinguin més. En els darrers temps, tant els cinemes com les sales de concerts busquen desesperadament mantenir els seus públics, i si és possible, combinar-los. Bona prova en són els concerts de bandes sonores i, com no, les projeccions de pel·lícules amb música en directe. Aquesta darrera iniciativa no és nova, de fet és tan vella com la mateixa exhibició cinematogràfica, ja...

Quan es parla de centralisme estatal es pensa immediatament en França o Espanya, però malauradament no en tenen l’exclusiva. Al Regne Unit, malgrat que està constituït per diverses entitats nacionals amb dinàmiques pròpies, el pes d’una megalòpoli com Londres exerceix inevitablement un centralisme de facto que en el cas de la cultura, i en particular de les arts escèniques, és ben obvi: només a la zona del West End hi ha prop de 40 teatres en actiu.  Però això no vol dir que un ciutadà britànic que vulgui gaudir dels merescudament cèlebres espectacles que es produeixen al país hagi de desplaçar-se obligatòriament a Londres. A tot el Regne Unit hi ha prop de 1,100 teatres, segons dades del Theatres Trust , la qual cosa permet l’organització de gires de grans i petites produccions que arriben a les principals ciutats i també a algunes menors. L’inquiet cultural que vulgui descobrir o reveure espectacles clàssics que periòdicament es reestrenen als escenaris britànics o fins i to...

Son père était catalan, sa mère suisse de langue italienne et il est né à Barcelone mais a vécu toute sa vie en France.  Il n’a pas continué le métier de son père, qui était artiste peintre, ni celui de son oncle, qui était architecte. Il a fait des études d’Histoire à la Sorbonne et là, il y est entré   en contact avec la politique. Il a adhéré très jeune au parti socialiste où il a fait presque toute sa carrière.  Il a été un homme politique qui a occupé des postes de grande responsabilité, comme celui de maire d’Evry, ministre de l’Intérieur et Premier ministre. Comme le parti socialiste a toujours été trop à gauche pour lui, il s’est rapproché sans succès du candidat de centre droite qui maintenant gouverne la France.  Son dernier projet politique est très rocambolesque : il est revenu à sa ville de naissance, qui ne connaît pas vraiment, pour se présenter en tête de liste d’un parti de droite anti-catalaniste aux élections municipales.  Qui est-il ? Décembr...

Hauria de ser un dret i una obligació que tot amant al teatre, almenys un cop a la vida, passés uns dies als festivals Off d'Avinyó i Fringe d'Edimburg . No penseu que són dos festivals d'estiu més, amb uns quants espectacles al vespre, que poden complementar la vostra visita a aquestes dues ciutats de patrimoni envejable. Tant la ciutat provençal com la capital escocesa estan absolutament bolcades als seus festivals de teatre, amb una quantitat increïble de petites sales que ofereixen programació des del matí fins a la nit. Dit d'una altra forma, si teniu pressupost i aguant, hi podreu veure almenys 5 peces teatrals per dia. La meva assistència a aquestes dues cites imperdibles ha estat incomprensiblement tardana, potser aclaparat per una oferta de dimensions sobrehumanes. No exagero gens si afirmo que els programes impresos de l'Off i del Fringe, amb més de 1.000 espectacles en menys d'un mes, s'assemblen més a una guia telefònica que no pas a la programa...

Federico Fellini era un gran admirador de Pablo Ruiz Picasso i, encara que mai es van arribar a conèixer, el realitzador italià va deixar constància en diversos dibuixos de les trobades somiades amb el pintor espanyol. L'exposició " Quand Fellini rêvait de Picasso " que acabo de visitar a la Cinémathèque Française explora aquest diàleg imaginari entre els dos artistes i serveix per fer un recorregut per temes i estètiques que tots dos compartien, com ara les dones, la sexualitat, el circ, l'Antiguitat o la dansa.  Si bé l'obra de Picasso em provoca un entusiasme tebi, que em permet reconèixer-hi la genialitat però poca cosa més, la filmografia de Fellini em desperta sentiments contraposats. En la meva memòria cinèfila hi ha dos Fellini , separats per la línia que traça la seva obra més coneguda: La dolce vita . Aquesta mítica pel·lícula constitueix un punt d'inflexió a partir del qual el realitzador de Rímini va abandonar el cinema realista per submergir-se e...

Jo que em creia al marge de les cadenes a les xarxes socials no només n'acabo de completar una a Facebook sinó que n'he ampliat la durada per voluntat pròpia. Si un amic cinèfil et desafia a publicar les teves 10 pel·lícules preferides de tots els temps només pots acceptar el repte presumint que en tens milers, però que intentaràs triar-ne una desena. Admeto el meu fracàs: n'he necessitat publicar 30. El repte original incloïa passar el testimoni a algú altre i impedia donar el títol del film i qualsevol explicació per la selecció. En aquest article, però, dedico unes línies a cada pel·lícula, tret d'aquelles sobre les quals ja he escrit en aquest blog, que tindran un enllaç a la crítica que en vaig fer. Els títols són en versió original i en català sempre que, segons  ésAdir , tenen versió en la nostra llengua. El planeta dels simis (1968) La millor pel·lícula de ciència ficció dels 60, com a mínim, amb perdó d'Stanley Kubrick. Només per l'impactant final, el ...