Ganes de cultura

El gènere distòpic ha donat grans títols a la literatura d'anticipació. A la ment de tothom estan els clàssics 1984 , Un mon feliç , Fahrenheit 451 o el Conte de la serventa , obres que s'han fet encara més conegudes gràcies a les adaptacions al cinema i la televisió. Darrerament he llegit dues novel·les recents que imaginen un futur pitjor que el nostre present, les quals m'han deixat prou bona impressió com per dedicar-los unes línies en aquest blog. El Test (The Test, 2019) Aquesta novel·la breu del quebequès d'expressió anglesa Sylvain Neuvel , va publicar-la a principis del 2020 l'editorial Mai Més , consagrada a la literatura fantàstica. Els seus responsables es defineixen com freaks i aposten per una literatura «obertament feminista, integradora, compromesa políticament, ecologista, queer…». Benvinguts, doncs, a la nostra escena editorial, perquè si tot el que publiquen té la categoria i mala bava d'aquest títol que ressenyo, ja tenen en mi un nou lector...

L'atzar ha fet que hagi assistit al muntatge de La nit de la Iguana al Teatre Nacional de Catalunya, protagonitzat per Joan Carreras i Nora Navas, el dia exacte del 110è aniversari del naixement de Tennessee Williams. No crec que aquesta coincidència sigui el senyal de res, però m'ha alegrat celebrar inconscientment l'efemèride retrobant-me amb una peça que m'encanta i que vaig veure per primer cop el 2019 a l'escenari del Noël Coward Theatre de Londres, amb un repartiment encapçalat per Clive Owen i Anna Gunn. De totes dues produccions, excel·lents en tots els aspectes, vaig sortir amb la mateixa impressió: que bon dramaturg que era Tennessee Williams! Com la majoria de catalans de la meva generació, vaig descobrir el treball d'aquest immens autor nord-americà gràcies a les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres teatrals, algunes de les quals, com  Un tramvia anomenat desig i La gata sobre la teulada de zinc , formen part de les meves pel·lícules p...

Continuo endinsant-me en la descoberta del novè art, la qual m'ha portat recentment a llegir tres novel·les gràfiques de gran qualitat artística que, a més, tenen com a valor afegit l’acostament als rols de gènere des de perspectives diferents i alhora complementàries. Mauvais genre (Chloé Cruchaudet, 2013-2016) Basada en els fets reals recollits al llibre La garçonne et l’assassin (Fabrice Virgili i Danièle Voldmna), aquesta novel·la gràfica narra, a partir d’un judici i dos flashbacks, la peculiar història de Louise i el seu marit Paul, desertor de la primera guerra mundial que va passar una dècada travestit per no haver de viure amagat i evitar ser condemnat. El que comença sent una necessitat per salvar la vida acaba esdevenint una necessitat per viure la vida, a mesura que Paul troba plaer en el canvi d’identitat fora dels gèneres preestablerts, en la bisexualitat, en l’intercanvi de parelles i, fins i tot, en la pròpia prostitució. Una espiral de llibertinatge que arrossega ...

Avui, 12 de març, és un dia trist perquè ha entrat oficialment l'extrema dreta al Parlament de Catalunya. He escrit "oficialment" però potser hauria estat més acurat "obertament", ja que des de fa uns quants anys el discurs de l'odi, el foment de la xenofòbia i la reivindicació d'un nacionalisme agressiu, trets propis de l'ultraconservadorisme, han estat utilitzats de forma més o menys dissimulada per aquelles formacions espanyolistes que han volgut desacreditar el dret legítim d'aquest país a mantenir la llengua pròpia i a decidir el seu futur polític.  Des de fa dècades, les democràcies occidentals estan advertides d'aquestes derives irracionals i excloents, i un dels canals pels quals ens han arribat senyals d'alerta és el cinema. En aquest dia de trista memòria vull fer un repàs a quatre títols que en el seu moment em van sacsejar per la seva valentia i que, revisats uns anys després, considero que encara mantenen vigent el missatge i...

Des que l'estiu de 2007 vaig ser l'únic espectador d'una sessió de nit amb l'avorridíssima Un couple parfait , en cartell al cinema Colisée de Carcassona, mai més m'havia trobat sol en una projecció cinematogràfica. Mai més, fins a la tarda del 16 de febrer de 2021, quan l'única entrada venuda al Cine Verdi per al documental Fellini degli spiriti , la vaig comprar jo. El que 14 anys enrere m'havia semblat una anècdota, conseqüència de les característiques del film i de la ciutat on el vaig veure, en el cas actual m'ha encès l'alarma de la inquietud. He buscat explicacions a la deserció dels espectadors en l'horari del passi (les 16h), el dia de la setmana (dimecres) i el tema de la pel·lícula (la relació del mestre de Rimini amb l'espiritualitat), cap dels quals no eren òptims per convocar un públic massiu. Però pensar que ningú hauria assistit a la projecció si jo no hi hagués anat, em provoca un nus a l'estómac. Perquè aquest cop no es ...

Entre les estratègies per ampliar el públic de les arts plàstiques i la fotografia n'hi ha una que destaca per la seva espectacularitat i per la interessant utilització de tècniques pròpies el llenguatge audiovisual i musical. Em refereixo a les experiències immersives, com la que Ideal Barcelona - Centre d'Arts Digitals ha creat al voltant de sis grans fotògrafs catalans per a la producció  Barcelona, memòria fotogràfica. Aquesta és la primera experiència immersiva que s'ha fet sobre la capital catalana, que en aquest cas utilitza el treball de sis dels millors artistes de la fotografia del país -Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Joana Biarnés, Xavier Miserachs i Colita- que ofereixen la seva visió de la ciutat entre els anys 50 i 60 del segle passat.  A un material tan bo i unànimement reconegut, la proposta d'Ideal Barcelona aporta una acurada tria d'imatges i dels detalls que se'n volen destacar, el fil narratiu que les encadena, la magni...

Tinc entre les meves mans el nou volum del recull de relats breus 13 à table  que, malgrat l'estat de salut del món, ha arribat puntual a la seva cita nadalenca amb els lectors francesos, i gràcies a la Llibreria Jaimes , també amb els francòfils catalans.      Per als nostres veïns del nord, l'expressió 13 à table  és sinònim de mala sort i té el seu origen en el nombre de comensals del Sant sopar. Un nom, doncs, ben irònic per a una iniciativa solidària que conjura l'infortuni gràcies a l'ONG  Les Restos du Coeur i l'editorial de butxaca Pocket , que des del 2013, destinen els ingressos de la venda d'una antologia de contes, editada per a l'ocasió, a l'alimentació dels més necessitats.   Bombardejats com estem d'interpel·lacions solidàries durant els dies previs a les festes nadalenques, la idea de recaptar fons mitjançant la venda de llibres és, com a mínim, original. Però també efectiva: amb un preu de 5 €, cada edició del recull de contes super...

Fa uns mesos escrivia sobre pel·lícules que han tingut una segona -i saludable- vida com a espectacles teatrals. Hi afegeixo ara uns quants títols que, a diferència de l'anterior publicació, són obres vistes per primer cop "en diferit", és a dir, enregistrades als teatres on es representaven. Tot i la gran qualitat de realització de les gravacions de què us parlaré, algunes de les quals he vist en pantalla de cine, el sentiment final és que el teatre no es gaudeix plenament si no és en viu.  An American in Paris (2020) Gene Kelly era un ballarí únic i les coreografies d' Un americà a París , irrepetibles. Per això, el coreògraf Christopher Wheeldon la va encertar de ple quan va decidir no calcar el mític film de Vincente Minelli sinó reinterpretar-lo però mantenint-ne intacte l'esperit: substitució de cançons per altres també de Gershwin, modificacions al guió original i, sobretot, noves i solvents coreografies. Aquest multipremiat musical va fer honor al seu nom:...

Sempre és un luxe visitar les exposicions produïdes per la Cinémathèque Française , i encara més que ens les portin a Barcelona, com ha fet el CaixaForum amb " Vampirs. L'evolució del mite ". Inaugurada molt convenientment per Halloweeen, aquesta panoràmica sobre el més conegut dels no morts, des dels seus orígens llegendaris fins a la seva instal·lació en la cultura popular, i molt especialment en el cinema, us captivarà.  . El 7è art es va fixar aviat en el depredador de sang immortalitzat per l'irlandès Bram Stoker a la seva novel·la més cèlebre, Dràcula (1897), inspirada per un personatge històric i per diverses llegendes d'Europa de l'Est. Per poc cinèfils que sigueu, segur que teniu gravada a la ment la imatge del repulsiu Nosferatu creada pel director F. W. Murnau el 1922, que anys més tard replicaria un altre realitzador alemany, Werner Herzog, amb Klaus Kinski de protagonista. Tanmateix, si aquest vampir ha esdevingut immortal ha estat gràcies a Bela...

França és el país més cinèfil dels que conec. Deixant de banda el mundialment conegut Festival de Cannes, a tot l'Hexàgon i al llarg de l'any es pot gaudir de desenes i desenes de festivals amb temàtiques, dimensions i públics ben diferents. Aquí us en parlaré de tres que he tingut la sort de gaudir en els darrers anys. Festival Confrontation (Perpinyà) Començo pel que geogràficament ens és més proper, si bé culturalment ens resulta tan llunyà com si tingués lloc a Dunkerque. Organitzat per l' Institut Jean Vigo -cineclub fundat el 1962 pel crític i acadèmic perpinyanès Marcel Oms, i institucionalitzat com a cinemateca regional el 2006- en res es nota que el Festival Confrontation es celebri des dels seus orígens (1965) a Perpinyà, ja que, malauradament, està fet des d'una òptica estatalista francesa, i encara que cada edició hagi estat dedicada a una temàtica diferent, mai ha posat el focus en Catalunya ni en el seu cinema. Cert és que, en aquests 55 anys de vida, l...