Ganes de cultura

Arreu del mon es coneix i aprecia el Nordic Noir,  literatura local sense complexos que bat rècords de vendes   malgrat estar escrita originalment en suec, danès, noruec, islandès o finès, llengües que, per separat, no superen el nombre de parlants de la nostra. Al territori que alguns somiatruites encara anomenem Països Catalans tenim tradició en el gènere de lladres i serenos, crims i corrupció per donar i per vendre, uns quants autors de referència i, sobretot, una molt digna producció quantitativament i qualitativa. Per enlluernar el mon amb el  Catalanic Noir (perdó per la llicència) està clar que només ens falta l'estat propi... Però mentre l'esperem, sort tenim d'aparadors literaris com el Tiana Negra . Amb 11 edicions a l'esquena, aquest festival és molt més que l'antesala del BCN Negra. Nascut de la tossuderia d'un autor prolífic en narrativa criminal,  Sebastià Bennassar , i dirigit ara per la també escriptora  Anna Maria Villalonga , el Tiana Negra ha...

Pensar que la política és tan sols el resultat del joc d'interessos entre partits i poders fàctics és caure en el reduccionisme. Els responsables del  Festival International du Film Politique (FIFP) de Carcassona són ben conscients que cal també prestar atenció a la complexitat de les relacions humanes dins d'una comunitat per comprendre'n les dinàmiques i, especialment, els conflictes, ja siguin velats o oberts. Ens acostem a un diagnòstic encertat quan s'evidencia que la responsabilitat no és atribuïble només als "professionals de la política", sinó a tota la ciutadania, encara que reconèixer-ho provoqui aquella indignació sense la qual seria impossible mobilitzar-se per forçar el canvi social. En la meva segona incursió a aquest petit gran festival m'ha semblat detectar un major interès per la política vista des d'una òptica sociològica, encara que potser he estat jo qui ha escollit inconscientment des d'aquest biaix. Bona tria, en tot cas, per...

El TGV surt  de la Gare de Lyon i m'extreu de París, on una vegada més -la trenta-tresena, si el meu arxiu de viatges és correcte- acabo de passar uns dies dedicat a algunes de les meves ocupacions predilectes: vaguejar pels carrers, visitar exposicions, anar al cinema i al teatre, i tafanejar en unes quantes llibreries. París ha esdevingut un espai recorrent des del 1986 i ja fa temps que he deixat de fer-hi turisme per intentar descobrir-lo com si hi visqués. Una quimera, certament, perquè unes jornades de plaer no equivaldran mai a la vida real, ni a París ni enlloc. Sí que puc afirmar, però, que per haver recorregut molts dels seus districtes, haver-m'hi allotjat i haver-hi viscut experiències dispars, tinc una idea realista de la grandesa i la misèria que conté una ciutat única, prototip extrem de la contradicció humana, que malgrat tot és una part irrenunciable del meu paisatge emocional. Soc plenament conscient que París s'ha construït en detriment d'altres reali...

Com es sobreviu emocionalment, com a persona i com a societat, a un atemptat terrorista? Impossible de respondre aquesta qüestió si no és plantejant-se noves i infinites hipòtesis sobre la naturalesa humana. Per això, les conseqüències del terror islamista que s'ha instal·lat a occident en els darrers decennis són tan inspiradores d'històries de ficció, ja sigui en forma de pel·lícula, novel·la o, fins i tot, teatre. Amb París i Barcelona com a escenaris, faig un repàs de ficcions amb rerefons real que es pregunten, com cantava Timmy Thomas -i anys més tard versionaria Sade- " Why can't we live together? ". Començo pel cinema, tot  just després d'haver vist l'honest i poc valorat film  Revoir Paris (Alice Winocour, 2022), on l'espectador no pot evitar preguntar-se si és una sort o una condemna haver sortit físicament il·lès d'un atemptat com els que van colpir la capital francesa el novembre de 2015. Sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut...

No vull girar el full del 2022, un any del que surto més orfe de pare i d'amic, sense fer-hi una mirada positiva. Com que per a mi ser positiu equival a fixar-me en la cultura, i sobretot en el cinema, em ve de gust celebrar que enguany un bon grapat de les meves pel·lícules preferides han complert sis dècades.   D'aquesta gran collita cinematogràfica que va ser l'anyada del 62, trio 25 pel·lícules. Algunes les he revist fa ben poc; d'altres conservo imatges inesborrables a la memòria i al cor. Soc conscient que han envellit, o dit d'una altra manera, són reflex del moment històric en què es van rodar. N'hi ha, doncs, que evoquen un mon que mai més tornarà, mentre que d'altres n'anticipen un que encara havia d'arribar. Però, que potser no és aquesta la grandesa de la creativitat humana? Nous drames, noves sensibilitats ¿Va ser la recerca de noves temàtiques per recuperar públic o bé un relleu generacional de guionistes i realitzadors el que va eixamp...

Fins i tot als estats més centralistes se'ls escapa la diversitat cultural per les costures de la uniformitat. A Itàlia, això passa sobretot a la Campània i altres zones del sud, i a França, especialment a la Provença, dos territoris amb llengua pròpia i una tradició literària, oral i escrita, que ha arribat com ha pogut fins als nostres dies. Malauradament, la llengua és el llençol que primer es perd en aquesta bugada feta a l'ombra de la persecució i la diglòssia, però això no ha impedit l'existència d'una producció singularitzada, excèntrica respecte de la metròpoli i de prou qualitat com per ser apreciada amb condescendència pel seu "color local". I per a colors, els del mar i l'espígol que impregnen l'obra de Marcel Pagnol . Pagnol va ser un creador polièdric i fora de norma: enyorat de la seva Provença natal, aquest mestre de formació i escriptor vocacional va descobrir a París que no hi ha res més universal que ser local i així va esdevenir el d...

Des de fa un grapat d'anys m'agrada pensar que la possessió de productes culturals et fa una mica més culte i, en conseqüència, casa meva és una autèntica mediateca que atresora llibres, música i cinema que són una part irrenunciable del meu bagatge personal. Malauradament, la generalització del consum cultural en línia m'està posant cada vegada més difícil incrementar aquesta col·lecció privada, i si bé em puc alegrar que el paper imprès encara aguanti el tipus i hagi permès que les llibreries es reinventin, assisteixo amb profunda tristor als últims espeternecs de les botigues de formats òptics, especialment d'aquelles dedicades al vídeo, que no han tingut la fortuna de comptar amb un fetitxe nostàlgic com el vinil.  Tanmateix, cada país és un mon, amb hàbits de consum cultural dispars, per la qual cosa la substitució dels suports físics pels seus equivalents virtuals avança amb velocitats i sensibilitats diferents, tot i que en una única i imparable direcció, i perde...

Després d'un parell de lectures de gènere fantàstic que malauradament no m'han acabat de convèncer - La musa fingida , de Max Besora, i Un final , de J.P. Sansaloni- per fi he trobat una proposta distòpica feta a casa nostra que voreja l'excel·lència:  Barcelona 2059: Ciutat de posthumans .  Aquest volum, publicat al 2021 per la imprescindible editorial Mai més , parteix de dues premisses que ja el fan atractiu abans de capbussar-s'hi. En primer lloc, perquè la data d'aquest futur pròxim que ens convida a visitar no és altra que la del bicentenari de l'aprovació del pla d'eixample de la capital catalana, la qual cosa permet fabular sobre què hem fet amb la ciutat i els seus habitants en els darrers dos segles. I en segon lloc, perquè es tracta d'un recull de narracions curtes i d'una novel·la al mateix temps. M'explico: 9 autors i autores van rebre l'encàrrec de fer un relat breu cadascú amb uns condicionants temàtics i de personatges comuns ...

La vida és el que et passa mentre estàs ocupat amb altres plans... Ignoro si aquest aforisme és realment de John Lennon, que va utilitzar-lo a la lletra de la cançó "Beautiful Boy", però en tot cas és una reflexió ocurrent i certa. Tan certa com quan una urgència familiar t'estronca els plans de passar un llarg cap de setmana gaudint del  Festival Lumière 2022 i de veure en carn i ossos un mite com Tim Burton.  Cap fred i imaginació son unes eines que quasi mai fallen. Amb el cap fred aprofito per veure les tres pel·lícules previstes per al primer dia de la meva estada i fer un tastet de l'ambient del festival; amb la imaginació me les empesco per reconstruir-lo a casa, combinant els suports físics i virtuals que tinc a l'abast. M'ofereixo, doncs, un Lumière híbrid com a premi de consolació i antídot davant d'un moment personal difícil. Per què no? Sempre he fet servir la programació del festival com a prescriptora per arrodonir la suma del que hauria v...