Ganes de cultura

Com l'òpera, el teatre de text té els seus divos, intèrprets de fama i personalitat superlatives, sovint polèmics, que provoquen adoració i aversió a parts iguals entre els espectadors, com succeeix amb Josep Maria Flotats. Aliè a aquesta polarització d'opinions, he vist i he gaudit amb el seu darrer treball com a actor i director,  Voltaire/Rousseau: La disputa , de Jean-François Prévand, una obra tan ben escrita i ben portada a escena que, amb el seu al·legat a favor de l'intercanvi raonat de punts de vista oposats, fa impossible no reconciliar-se amb la humanitat i confiar que la intel·ligència s'acabarà imposant a l'estultícia. Els detractors del més francès dels homes de teatre catalans diran que té una dicció afectada, que dalt de l'escenari sempre fa d'ell mateix, que el seu model de teatre és burgès, que desdenya la dramatúrgia autòctona i que va ser un gestor nefast del teatre nacional que va fundar i dirigir. I potser tinguin raó, però tampoc anem ...

Diàleg intern: He vist el musical  Les Misérables nou vegades... És greu?, em pregunto. No, si una d'elles ha estat en francès, em responc. I ja em quedo més tranquil, sobretot per la satisfacció d'haver quadrat el cercle en afegir la versió original -la llengua de Victor Hugo, però també d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg- als diversos idiomes en què he gaudit de l'espectacle des que el vaig descobrir al 2005.  Les Misérables no es representava als escenaris parisencs des de 1991 i, encara que amb l'Eurostar poc més de dues hores separin París de Londres, el públic francès ha hagut de sentir que l'emblemàtic espectacle francofrancès se'ls havia arrabassat lingüísticament i cultural des que el productor Cameron Mackintosh el va convertir merescudament en un fenomen planetari amb epicentre al West End.  És per aquesta absència de 33 anys que la nova producció que n'ha fet el Théatre du Châtelet s'ha concebut amb honors de celebració i super...

Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal. En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:  la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipre...

En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha  premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador. He mirat d'estar al nivell de l'eq...

Atènyer la majoria d'edat posa punt i final a la infantesa i obre la porta a noves realitats que es viuran des d'aquell moment amb una autonomia abans insospitada. En el meu cas, la gran novetat d'entrar a l'edat adulta va ser disposar d'autorització familiar per començar a viatjar pel meu compte. Ara que fa 40 anys que tinc 18 anys (gràcies, Joan Manuel Serrat, per la metàfora i per un grapat de bones cançons), vull recordar en 12 capítols aquells viatges que d'algun manera van ser iniciàtics i van moldejar la meva personalitat. Abans dels 18 m'havia mogut ben poc, tot i que no me'n faltaven ganes. Amb la família només havia fet algunes sortides d'un dia per Catalunya, no més enllà de 100 km a la rodona de Barcelona, i, com a cosa excepcional, un parell d'estades estiuenques a Menorca de no sé quants dies però que se'm van fer eterns, a casa d'uns parents materns. Les excursions m'havien estat vetades -segons ma mare els autocars ten...

Si tenim un ull al costat de l'altre és perquè el camp visual humà és horitzontal, per molt que els telèfons intel·ligents i algunes xarxes socials hagin posat de moda la captació i consum d'imatges en vertical. Contra el format de l'ego, reivindico la mirada àmplia visualment i temàtica, com la que practica el Widescreen Weekend Film Festival de Bradford, que des de fa quasi 30 anys ofereix una mostra del passat i el present de les possibilitats expressives dels formats cinematogràfics panoràmics. Com explicava a " Yorkshire, comtat del cinema " el 2018, any de la meva darrera visita al Widescreen Weekend, aquesta cita cinèfila es celebra a les instal·lacions del  National Science and Media Museum , equipament cultural que temporalment està tancat a causa de les  profundes reformes  que l'han de posar al dia per al 2025, quan Bradford -que també està de cap per avall- serà  Ciutat de la Cultura del Regne Unit . Sortosament, les dues sales de cinema que han a...

Suposant que en una illa deserta tingués temps de fer alguna altra cosa que no fos maldar per sobreviure, no tinc cap dubte que la lectura que m'hi emportaria seria Hitchcock, Truffaut (1983). Afirmació maximalista i provocativa, ho admeto, però amb la perspectiva que em donen els 40 anys que fa que aquest llibre m'acompanya no exagero quan afirmo que no en tinc cap altre a la biblioteca que abordi una quantitat més gran dels meus interessos: la filmografia íntegra del meu realitzador favorit de cinema clàssic, Alfred Hitchcock, passada pel sedàs del meu crític cinematogràfic de referència, François Truffaut. En aquest volum, un autèntic compendi de cinefília en el millor sentit del terme, compareixen una desena llarga d'obres majors del setè art que ho deuen tot al talent visual del seu director, però també al carisma d'intèrprets inoblidables, com eren Cary Grant, James Stewart, Ingrid Bergman o Grace Kelly, i al geni irrepetible del compositor Bernard Herrmann. Quan...

Una ciutat és cinematogràfica quan s'hi han rodat tantes pel·lícules, sèries, videoclips i anuncis que el seu espai públic ha esdevingut icònic, patrimoni compartit de la cultura audiovisual internacional. Per ser mereixedora d'aquest qualificatiu, cal que l'urbs en qüestió sigui fotogènica (o cinegènica , si el terme existís), però sobretot ha de ser inspiradora d'històries pel que s'hi ha viscut, s'hi viu o s'hi podria viure. Al costat de Nova York, París, Londres i Roma, que acaparen l'atenció de les càmeres des dels inicis del cinema, també mereix estar Berlín, una de les capitals imprescindibles de la nostra aldea global. Des del 1987 fins aquest 2024, les meves visites a la capital d'Alemanya sempre han estat altament estimulants i instructives. En només sis viatges, una xifra baixa per als meus estàndards de retorn a les ciutats que m'estimo i que es deu al meu total desconeixement de l'alemany, he pogut assistir als últims espeternecs...

Aquest estiu he renunciat definitivament a la cinta magnètica. A excepció d'alguns vinils, que encara conservo de la joventut, tota la meva col·lecció d'àudio i vídeo ja és totalment digital. Ho dic amb la recança d'algú que viu malament la dictadura de la tecnologia, com ja deixava entreveure al relat breu " Els oblidats " del 2015, amb la resignació de qui accepta els canvis perquè no hi ha altre remei. Amb quin altre esperit podria dir adeu als contenidors de sons i imatges que, malgrat les seves limitacions tècniques, han alimentat el meu apetit melòman i cinèfil durant dècades? La cassette d'àudio -d'ara endavant K7- va entrar a la meva vida el 1976 amb un pretext educatiu, ja que el llibre d'anglès de 5è d'EGB anava acompanyat d'unes cintes que havien d'ajudar els alumnes a adquirir una bona dicció. Quins pares s'hi podrien haver negat? El primer reproductor de K7 amb què em van obsequiar va ser un rudimentari reproductor/gravador...

Cap personatge històric ha inspirat tanta cinematografia de ficció com Napoleó Bonaparte. Segons la Fondation Napoléon , des del 1897 fins als nostres dies, es poden comptar més de mil produccions, de durades, intencions, qualitats i orígens molt diversos, consagrades a la personalitat i a les gestes de l'estadista i militar cors. La més mítica i ambiciosa,  Napoléon vu par Abel Gance  (1927), és una autèntica pedra angular del setè art del període mut que no s'havia tornat a projectar en versió íntegra des de la seva estrena fins que, enguany, la  Cinémathèque Française  n'ha culminat la restauració/restitució definitiva, després de 16 anys de treballs. L'espera, però, ha valgut la pena. 1.000 bobines, o el que és el mateix, 300 km de pel·lícula analitzats, provinents d'arreu del mon (la Filmoteca de Catalunya, inclosa); 148 fragments musicals escrits entre els segles XVIII i XXI per 48 compositors diferents, arranjats per crear una nova banda sonora èpica i lírica...

Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa  la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer. El meu primer contac...

La sentència de Lluís XIV " L'État, c'est moi " ha passat a la història com la millor definició possible de l'absolutisme monàrquic. Al cèlebre Borbó es deu també una altra declaració d'intencions no menys contundent i que ens toca molt més de prop: " L'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la Nation Française ". Els més pessimistes afirmaran que l'eliminació de la llengua pròpia de la Catalunya del Nord, iniciada el 1700 amb un edicte de prohibició en l'àmbit públic, és ja un fet consumat fa dècades; els més optimistes argumentaran que encara hi ha esperances de recuperació si aquell territori és capaç de donar escriptors de la talla de Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.  He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff ( Les amnèsies de Déu,  2005;  La ballarina de Berlín , 2017; El diable es va aturar a Orà , 2022) i de Joan-Lluís Lluís ( Els ulls de sorra , 1993;  El dia de l...

A punt d'entrar en la seixantena, el festival de cinema de Perpinyà Confrontation es manté en prou bona forma. Tant és així que s'ha capbussat en mars, rius, llacs i piscines per poder batejar-ne la 59a edició amb un títol tan ambivalent com suggeridor:  De l'eau au cinéma . L'element líquid ha estat, doncs, motor narratiu o protagonista destacat d'una programació -de la qual només he fet un tastet in situ de dues pel·lícules- que en cap cas podria considerar-se cinema aigualit. No tinc proves que el pressupost del festival s'hagi reduït des que el Rassemblement National governa a la capital nord-catalana, però sent-ne l'ajuntament un dels principals patrocinadors sospito que la decisió de concentrar pràcticament tota la seva activitat a l'Arsenal, seu de l'organitzador  Institut Jean Vigo , obeeix a una necessitat d'optimització de costos. Però quan es tanca una porta, se n'obre una altra, ja que per aprofitar les possibilitats d'aques...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...