Ganes de cultura

En record de Pier Paolo Pasolini, assassinat fa tot just  mig segle, m’he submergit recentment en la lectura d’ Ocellets i ocellots , de Lluís Anton Baulenas . Aquesta novel·la breu i àgil, on l'autor confronta dialècticament l’intel·lectual italià amb la persona que, suposadament, tenia l’ordre de matar-lo per encàrrec dels poders fàctics, és un exercici de ficció especulativa absolutament recomanable i, alhora, un original homenatge a un escriptor i cineasta incomparable, polèmic, contradictori. Respecto profundament Pasolini com a pensador; em sedueix la seva capacitat "suïcida" d’incomodar i denunciar les vergonyes tant de la dreta postfeixista com de l’esquerra comunista, sense miraments ni mitges paraules. Potser per això, esperonat per la lectura i el cinquantenari, m’he “imposat” el deure de reveure el cinema de l'artista romanobolonyès que tinc a la meva col·lecció. A les portes dels meus seixanta anys, pensava, potser amb un optimisme ingenu, que la maduresa...

El teatre i el cinema italians sempre han excel·lit en l’ús de l’humor com a mirall on reflectir allò que ens avergonyim de veure. Sovint, aquestes "vergonyes" tenen a veure amb les relacions de poder i la jerarquització -institucionalitzada o de facto- i amb les injustícies que se'n deriven. Ridiculitzar el fet que la igualtat entre les persones és més una intenció que una realitat ofereix un enorme marge per explorar la cara fosca de l’ésser humà, com he pogut comprovar en una estada llampec a Milà durant la qual he vist:  Arlecchino servitore di due padroni  (1746), de Carlo Goldoni,  La marcia su Roma  (1962), un dels grans moments de la  commedia all’italiana  que tan bé sabia dirigir Dino Risi, i  Strappo alla regola  (2025),   una comèdia dramàtica d'Edoardo Erba sobre la violència masclista. Amb les tres propostes he rigut, però convé no oblidar que la comèdia, quan és bona, provoca el riure amb realitats que d’altra manera ens farien...

33 anys complerts com a treballador públic mereixen una celebració en forma d'article. En aquests 11 triennis (els funcionaris comptem de forma estranya, potser perquè cada tres anys cobrem un pèl més) m'he trobat amb bons professionals, solemnes pocavergonyes i tot l'espectre que hi ha entremig, com en qualsevol àmbit laboral. Tanmateix, criticar gent amb feina fixa a càrrec dels contribuents i amb condicions laborals més dignes que les de la majoria és una temptació irrefrenable, ho comprenc.  Entenc, igualment, que les bones notícies, com ara que la majoria de funcionaris treballem, no són mai notícia i molt menys encara material cinematogràfic o literari. Sí que ho és, en canvi, ridiculitzar els servidors públics, fent-los passar pels pícaros de l'actualitat, corruptes de mig pèl que busquen el benefici propi sense risc ni esforç, l'únic mèrit dels quals només ha estat superar un concurs públic suposadament transparent. Jo mateix no vaig poder evitar la temptac...

Tinc un Fiat 500 revisitat, un cotxe que tot el meu entorn em va desaconsellar comprar per "massa petit", "massa urbà", "massa sorollós", "poc útil per viatjar"... I encara que totes aquestes apreciacions són certes, jo el volia tenir de totes passades perquè crec que em defineix. En primer lloc perquè és un homenatge a l'original del 1957, veritable emblema del disseny industrial italià, premiat i reconegut, amb el qual estableix una continuïtat respectuosa i alhora innovadora. Però sobretot el volia perquè aquest model m'evoca un passat que enyoro i al qual torno sovint com a espectador, el del cine italià dels 60: conduir un Fiat 500 és una declaració de principis. En l'univers cinematogràfic i televisiu, el cotxe també és sovint molt més que un simple vehicle. Pot ser un company de viatge, una extensió del personatge, el símbol d'una època o fins i tot el fil conductor d'una història. De vegades, la ficció audiovisual té ...

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha  premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador. He mirat d'estar al nivell de l'eq...

Si tenim un ull al costat de l'altre és perquè el camp visual humà és horitzontal, per molt que els telèfons intel·ligents i algunes xarxes socials hagin posat de moda la captació i consum d'imatges en vertical. Contra el format de l'ego, reivindico la mirada àmplia visualment i temàtica, com la que practica el Widescreen Weekend Film Festival de Bradford, que des de fa quasi 30 anys ofereix una mostra del passat i el present de les possibilitats expressives dels formats cinematogràfics panoràmics. Com explicava a " Yorkshire, comtat del cinema " el 2018, any de la meva darrera visita al Widescreen Weekend, aquesta cita cinèfila es celebra a les instal·lacions del  National Science and Media Museum , equipament cultural que temporalment està tancat a causa de les  profundes reformes  que l'han de posar al dia per al 2025, quan Bradford -que també està de cap per avall- serà  Ciutat de la Cultura del Regne Unit . Sortosament, les dues sales de cinema que han a...

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Podria jugar-me-la sense por a perdre que ben poca gent sabria ubicar Pesenàs en un mapa de França. I encara podria apujar l'aposta afirmant que ningú vincularia mai aquesta petita ciutat del Llenguadoc amb el cinema. Doncs bé, la vila on Molière va debutar i actuar algunes temporades, té el gran mèrit d'acollir una trobada cinematogràfica de primer ordre, la Rencontre Cinéma de Pézenas , tota una aventura que fa 60 anys que dura i que enguany homenatjava, principalment però no només, el cinema italià. Organitzada per la Fédération des ciné-clubs de la Méditerranée (FCCM), aquesta trobada és un senyal inequívoc de la vitalitat del cineclubisme a França i de la profunda cinefília de la seva població, a més de la demostració de força d'una societat civil capaç de produir un esdeveniment cultural complex i assistir-hi massivament. Espectador novell d'un festival muntat des de l'amateurisme, en cap moment he apreciat diferències amb els certàmens professionals: bona or...