Ganes de cultura

El gran cinema italià ja és centenari. O millor dit, bona part dels realitzadors i intèrprets que van contribuir al seu prestigi mundial entre els anys 50 i 70 del segle XX estan a punt de complir els cent anys, si no ho han fet ja: Federico Fellini i Alberto Sordi van néixer el 1920, Marcello Mastroianni, el 1924, i enguany ha fet un segle del naixement de  Pier Paolo Pasolini ,  Vittorio Gassman  i  Ugo Tognazzi . Un parell de magnífiques exposicions han recordat la importància artística dels dos primers, però, incomprensiblement, cap institució pública ni privada ha considerat oportú, fins a la data, retre l'homenatge merescut al tercer. " Pier Paolo Pasolini. Folgorazioni figurative " Sens dubte, aquesta no és la primera exposició que s'ha dedicat a Pier Paolo Pasolini, un creador tan inquiet i pluridisciplinari com polèmic. De fet, en recordo una d'excel·lent, " Pasolini Roma ", que vaig poder veure al CCCB al 2013, i que explorava la relació de l...

Mentiria si digués que porto quasi dos anys i mig esperant veure l'espectacle Maria Callas. Lettres et mémoires , interpretat per Monica Bellucci. Però el que sí és veritat és que la cancel·lació de la funció del 28 de març de 2020, per a la qual tenia entrada, va ser molt més que una anècdota i per això vaig voler-ne deixar constància escrita  en aquest blog. Una pandèmia s'ha instal·lat al món entre aquella cita teatral a París i aquesta d'ara a Peralada. El temps dirà si hi hem après a conviure o tan sols ens hi hem acostumat. Però tenir per fi l'oportunitat de veure aquest muntatge teatral ha estat una experiència que he viscut com una recompensa per formar part d'una mena de resistència amb la qual, malgrat totes les dificultats, hem aconseguit algunes victòries en favor de la normalitat cultural i del manteniment dels espectacles en viu.   Monica Bellucci, hereva de les grans actrius italianes del segle XX, és, amb tots els respectes, un mite menor al costat ...

La Xina post-revolució cultural, el París dels 60, la Roma de quan el cinema italià era un referent mundial, el desert nord-africà atemporal, el Milà del miracle econòmic o el Midwest de la Gran Depressió... Aquests son alguns dels espais i temps on m'han transportat les vuit obres teatrals que he vist enguany a l' Off d'Avinyó . Vuit obres de les quals només una va ser concebuda originalment per a l'escena. Ningú ho diria, però, a la vista del bon ofici amb què la narrativa d'Eric-Emmanuel Schmitt, Paulo Coelho i John Steinbeck, o les memòries de Victor Hugo i Anna Magnani han fet el salt de la pàgina impresa a la veu d'intèrprets de primera categoria. El meu primer aplaudiment és, doncs, per als adaptadors que han sabut conjugar el sentit de l'espectacle teatral amb l'esperit de l'obra original. Schmitt x 3 Forma part dels meus hàbits descobrir o tornar a gaudir de la producció literària d'Eric-Emmanuel Schmitt, i en aquesta edició de l'Off...

Consagrar una exposició a un artista del passat és un exercici de nostàlgia però sobretot un redescobriment, una reivindicació de l'obra i sovint de la persona que hi ha al darrere, amb una mirada nova que posa a prova el seu encaix amb el mon actual, gràcies a la perspectiva del temps. Es el que fan les tres mostres que recentment he tingut l'oportunitat de veure, dues dedicades a figures del cinema i una centrada en dones artistes que, des de diferents àmbits, van revolucionar la creació d'ara fa un segle. Però a banda d'una marcada personalitat en les seves respectives disciplines, el seu nexe comú és el París del segle XX, una ciutat que encara era capaç de produir icones culturals, i que ara els ret homenatge. " Romy Schneider " Amb motiu del 40è aniversari de la mort de Romy Schneider, la Cinémathèque Française ha produït una exposició que revela aspectes interessants de la carrera i personalitat artística de la malaguanyada actriu d'origen austríac...

Credo che sia stato Woody Allen a dire che l’eternità fosse lunga soprattutto verso la fine. Siccome non mi risulta che il celebre regista newyorchese abbia mai detto niente sull’immensità, tenterò di dirne qualcosa io, senza dimenticare però la mia piccolezza. Per parlare di qualsiasi cosa, benché sia piccolissima, bisogna darne prima una definizione oggettiva; figuratevi allora se intendiamo parlare dell’immensità... Allora vi propongo questa, tratta dal dizionario online Sabatini Coletti: “L’immensità è il carattere di ciò che non può essere misurato tanto è esteso”. Questa definizione è certamente tranquillizzante dal punto di vista psicologico perché permette di distinguere tra quello che è immenso e quello che è infinito. Dunque, essendo noi umani esseri finiti, l’immensità ci si addice molto di più e ci toglie tanta angoscia. Metto gli scherzi filosofici da parte per approcciare adesso l’immensità da un punto di vista esclusivamente personale. La prima volta che ho sperimen...

Veient l’imponent oferta teatral londinenca del moment costa d’imaginar la "pausa dramàtica" que el virus innombrable ha imposat als escenaris durant mesos i mesos. Per celebrar aquest retorn a la normalitat no puc deixar passar l’oportunitat de veure en escena un actor de la talla de Ralph Fiennes, que encapçala el repartiment de Straight Line Crazy , ni tampoc vull perdre'm un dels darrers fenòmens del musical contemporani, SIX . Als antípodes estilístics una obra de l’altra, ambdues comparteixen, però, una mateixa intenció: rellegir amb mirada contemporània el llegat de personatges rellevants del passat i, sense perdre de vista el sentit d'espectacle, recordar la relativitat de les accions humanes. Si la presència de l’inoblidable protagonista d' El pacient anglès no és motiu suficient per portar-vos al modern Bridge Theatre , ubicat tot just al costat del Pont de Londres, potser canviareu d’idea quan sapigueu que aquesta és la darrera peça escrita pel prestig...

Mai m'he identificat amb els "valors" que la societat ha atribuït tradicionalment a la masculinitat, però això no vol dir que al llarg de la vida no m'hagi beneficiat inconscientment de situacions de desigualtat entre homes i dones.  Contra la normalització d'injustícies no hi ha cap altra medecina que no sigui el coneixement, i de la mateixa manera que diverses lectures m'han ajudat a donar la importància que es mereix a la problemàtica de les nacions sense estat i comprendre la necessitat dels nacionalismes reivindicatius, anys més tard, uns quants llibres també m'han fet adonar que la nostra societat només pot millorar prenent partit pel feminisme.  Uns mesos enrere, vaig dedicar l'article " Superheroïnes " a celebrar tres bones novel·les gràfiques que, amb la seva aposta per reivindicar la tasca de dones d'excepció i crear referents culturals femenins, van recordar-me que som encara molt lluny de la igualtat plena. En les línies que s...

Assistir a dues obres de teatre a Milà que originalment van ser concebudes en francès no deixa de ser una curiosa paradoxa. Però més enllà de l'anècdota, tant Libri da ardere com Notre Dame de Paris , són una bona mostra de l'alt nivell artístic dels escenaris de la capital de la Llombardia.   Libri da ardere és l'adaptació de Les combustibles (1994), l'única peça de teatre escrita fins a la data per la meva admirada Amélie Nothomb, i que al 2018 ja vaig tenir l'oportunitat de veure al Maldà en una bona versió catalana, amb el nom de   Llibres per cremar . Aquesta obra, plenament coherent amb l'univers de l'autora belga, planteja una distopia bèl·lica en què la cultura, els llibres concretament, acaben servint per escalfar el cos en comptes de l'ànima.  Ideals, cultura, amor, amistat, tot perd el sentit i acaba traint-se en una lluita absurda per la supervivència. Totes les guerres són un fratricidi i és inevitable establir paral·lelismes amb la inva...

A punt de superar la barrera (psicològica) dels 56 anys, descobrir un esdeveniment cultural de la magnitud del Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême és el millor regal d’aniversari imaginable per remuntar la moral. Aquesta cita inexcusable per als amants del novè art, que enguany ha arribat a la 49a edició, equival per al còmic al que els festivals d’Avinyó o d’Edimburg són per al teatre: una invasió de propostes que contagien d'entusiasme per una forma d’expressió artística, una ciutat sencera i els seus milers de visitants. Ignoro per quin motiu una vila de passat industrial i no especialment atractiva com Angulema va convertir-se fa quasi mig segle en l’aparador del còmic francobelga, però ara per ara el seu nom n’és totalment indissociable. Amb els anys, doncs, el festival no només ha posat la ciutat al mapa sinó que n’ha modificat l’urbanisme i els punts d’interès: que la plaça de l’estació del ferrocarril us rebi amb un obelisc i un monòlit en homenatge als pares d’A...

La impostura és una habilitat humana que em fascina perquè, en el fons, és creativa i iconoclasta. En conseqüència, aquelles pel·lícules i sèries que tenen com a eix central la doble vida dels seus protagonistes ocupen un lloc de privilegi en la meva memòria cinèfila.  No em refereixo a històries que han arribat a la pantalla des de la novel·la d'aventures i el còmic, encapçalades per personatges que hostatgen en un sol cos dues personalitats, volgudament antagòniques, per lluitar contra la injustícia: la Pimpinella escarlata, el Zorro, Superman i la resta de superherois no m'interessen. Tampoc faré atenció a les històries sobre noves vides construïdes damunt de secrets obscurs del passat, ni a l'infinit univers dels assassins en sèrie amb pell de xai. Vull tan sols posar el focus en individus, reals o inventats però corrents, amb defectes i virtuts, que viuen en paral·lel dues vides -o de vegades més- i que no són necessàriament millors persones en una que en l'altra. ...