Ganes de cultura

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Només una productora del Hollywood clàssic té l'honor d'haver reinventat el setè art: era el 1927 quan la quasi acabada de fundar Warner Bros. concedia al cinema el do de la paraula i del cant. Tan sols tres anys després, en plena crisi econòmica, li ensenyava a disparar... i naixia el film noir , un nou gènere en què la productora va excel·lir durant més de dues dècades i que aquest estiu ha reviscut a la programació de la Filmoteca de Catalunya amb el cicle  100 anys de la Warner. Gàngsters i detectius . Les infinites possibilitats expressives del so i una certa màniga ampla moral (com també l'habilitat per sobreposar-se a l'enduriment de la censura a partir del 1934), acompanyades d'uns intèrprets carismàtics (Lauren Bacall, Humphrey Bogart, James Cagney, Bette Davis, Edward G. Robinson) i d'uns directors d'enorme talent (Michael Curtiz, John Huston, Howard Hawks, Mervyn LeRoy, Raoul Walsh, William A. Wellman), son els ingredients alquímics que van permet...

En  pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic. En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone  amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La  responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures:  The Phantom of the Opera , The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qu...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

Un enyorat amic meu afirmava que la millor pel·lícula de la història era Conan el Bàrbar . La versió de John Milius, per suposat. Mai sabré si realment ho creia o era una de les seves habituals i entranyables  boutades , però sempre m'ha fet molta gràcia, i no pas perquè pensi que un film d'aventures mitològiques protagonitzat per Arnold Schwarzenegger no pugui ocupar un lloc destacat al pòdium del setè art.  El que mai m'ha cabut al cap és el maximalisme de la sentència, l'atreviment que suposa etiquetar aquesta producció o qualsevol altra, passada, present o futura, com "la millor de la història", per molt que el meu amic, de cine, en sabés un niu. Com també en deuen saber molt els més de 1.600 experts enquestats per la prestigiosa revista  Sight and Sound  que, amb els seus vots, han elevat el film  Jeanne Dielman. 23, Quai du Commerce 1080. Bruxelles   a la categoria d'obra mestra incontestable de tots els temps. Des que, el 1952, l'equip de Sight...

Si es volgués posar una etiqueta descriptiva a la filmografia com a director de Claude Sautet -a qui la  Filmoteca de Catalunya  ha dedicat un  cicle  quasi integral aquest juny- serviria el títol de la seva pel·lícula més recordada i celebrada, Les coses de la vida . Prescindint de l'estructura narrativa clàssica de plantejament-nus-desenllaç, el realitzador va dedicar-se entre 1970 i 1995 a filmar fragments de vida, amb sensibilitat, atenció al detall i profunditat psicològica, tres atributs que són la seva signatura i que el singularitzen en el panorama del cinema francès posterior a la Nouvelle Vague. Com he avançat, els films de Sautet no expliquen històries amb un inici i un final sinó que mostren persones durant períodes breus però crucials de les seves existències. La càmera s'immisceix en les seves vides i les filma interactuant amb els amics de sempre i amb els amors canviants, mentre malden per gestionar maldecaps crònics o sobrevinguts, de tipus existenc...

He llegit a tota velocitat Si la memòria no ens falla , la mateixa pressa amb què sembla haver estat escrit, atenent a les nombroses errates i faltes que conté. O potser hauria de dir "transcrit", ja que es tracta d'una entrevista/conversa a tres bandes, el contingut de la qual podria haver estat un pòdcast i que ha acabat en forma de llibre destinat als nostàlgics que ens vam fer lectors amb Quim Monzó i Sergi Pàmies com a contistes i articulistes de capçalera. Conduïda i enriquida pel periodista Julià Guillamon, la conversa flueix àgilment per les vides i obres de Monzó i Pàmies amb una màgia que només pot aportar l'intangible valor de l'admiració i l'amistat que els uneix a tots tres. El llibre és un anecdotari, atribut que no li treu valor, al contrari, perquè demostra que la gent interessant ho és també perquè té anècdotes interessants per explicar.  Sense cap intenció de treure mèrits literaris a Sergi Pàmies, em declaro monzonià militant. M'enorgul...

Els aficionats al teatre esperem estoicament l'arribada de la calor per gaudir dels espectacles sota els estels que acostumen a ser el plat fort de la majoria de festivals d'estiu. Com que un any es fa llarg, descobrir que també hi ha festivals de primavera a l'abast i, per postres, de la qualitat del Festival Molière  i del Printemps des Comédiens , és un regal inesperat que no té preu.  Hi ha indrets com Pesenàs on no havies estat mai fins que un o més esdeveniments culturals el posen al teu mapa personal i t'hi porten repetidament. Confesso que aquest municipi occità de menys de 9.000 habitants m'ha robat el cor per ser capaç d'organitzar dos esdeveniments majors, com son la Rencontre Cinéma de Pézenas -a la qual vaig dedicar l'article  Caro cinema italiano (ma non solo) - i el Festival Molière, una proposta cultural amb 14 anys de vida que, malgrat el seu nom, no és exclusivament un monogràfic a la glòria de l'immortal dramaturg.  Vivint com viu Pese...

Hi ha música per escoltar, que es viu des de dins, i música per cantar i compartir el moment, com la que fa  Coldplay  d'uns anys ençà i de la qual la gira mundial Music of the Spheres és un claríssim exponent. Proveïts amb un badge amb la paraula "Love" impresa i un braçalet monitoritzat de llums multicolors, els assistents a algun dels quatre concerts que la banda ha ofert a Barcelona aquest final de maig hem participat eufòrics en un espectacle que no era més -ni menys- que una exaltació de la vida, malgrat tot. No crec que la banda capitanejada per Chris Martin hagi vingut a innovar res en el panorama del pop-rock anglosaxó, però em resulta agradable d'escoltar, forma part del meu easy-listening del segle XXI. Hereus del britpop amb notes èpiques de Radiohead i U2, els Coldplay han sabut crear des del seu primer àlbum,  Parachutes (2000), un grapat de cançons que immediatament han esdevingut himnes que comencen a ser intergeneracionals, com ara The Scienti...