Ganes de cultura

En  pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic. En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone  amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La  responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures:  The Phantom of the Opera , The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qu...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...

Un enyorat amic meu afirmava que la millor pel·lícula de la història era Conan el Bàrbar . La versió de John Milius, per suposat. Mai sabré si realment ho creia o era una de les seves habituals i entranyables  boutades , però sempre m'ha fet molta gràcia, i no pas perquè pensi que un film d'aventures mitològiques protagonitzat per Arnold Schwarzenegger no pugui ocupar un lloc destacat al pòdium del setè art.  El que mai m'ha cabut al cap és el maximalisme de la sentència, l'atreviment que suposa etiquetar aquesta producció o qualsevol altra, passada, present o futura, com "la millor de la història", per molt que el meu amic, de cine, en sabés un niu. Com també en deuen saber molt els més de 1.600 experts enquestats per la prestigiosa revista  Sight and Sound  que, amb els seus vots, han elevat el film  Jeanne Dielman. 23, Quai du Commerce 1080. Bruxelles   a la categoria d'obra mestra incontestable de tots els temps. Des que, el 1952, l'equip de Sight...

Si es volgués posar una etiqueta descriptiva a la filmografia com a director de Claude Sautet -a qui la  Filmoteca de Catalunya  ha dedicat un  cicle  quasi integral aquest juny- serviria el títol de la seva pel·lícula més recordada i celebrada, Les coses de la vida . Prescindint de l'estructura narrativa clàssica de plantejament-nus-desenllaç, el realitzador va dedicar-se entre 1970 i 1995 a filmar fragments de vida, amb sensibilitat, atenció al detall i profunditat psicològica, tres atributs que són la seva signatura i que el singularitzen en el panorama del cinema francès posterior a la Nouvelle Vague. Com he avançat, els films de Sautet no expliquen històries amb un inici i un final sinó que mostren persones durant períodes breus però crucials de les seves existències. La càmera s'immisceix en les seves vides i les filma interactuant amb els amics de sempre i amb els amors canviants, mentre malden per gestionar maldecaps crònics o sobrevinguts, de tipus existenc...

He llegit a tota velocitat Si la memòria no ens falla , la mateixa pressa amb què sembla haver estat escrit, atenent a les nombroses errates i faltes que conté. O potser hauria de dir "transcrit", ja que es tracta d'una entrevista/conversa a tres bandes, el contingut de la qual podria haver estat un pòdcast i que ha acabat en forma de llibre destinat als nostàlgics que ens vam fer lectors amb Quim Monzó i Sergi Pàmies com a contistes i articulistes de capçalera. Conduïda i enriquida pel periodista Julià Guillamon, la conversa flueix àgilment per les vides i obres de Monzó i Pàmies amb una màgia que només pot aportar l'intangible valor de l'admiració i l'amistat que els uneix a tots tres. El llibre és un anecdotari, atribut que no li treu valor, al contrari, perquè demostra que la gent interessant ho és també perquè té anècdotes interessants per explicar.  Sense cap intenció de treure mèrits literaris a Sergi Pàmies, em declaro monzonià militant. M'enorgul...

Els aficionats al teatre esperem estoicament l'arribada de la calor per gaudir dels espectacles sota els estels que acostumen a ser el plat fort de la majoria de festivals d'estiu. Com que un any es fa llarg, descobrir que també hi ha festivals de primavera a l'abast i, per postres, de la qualitat del Festival Molière  i del Printemps des Comédiens , és un regal inesperat que no té preu.  Hi ha indrets com Pesenàs on no havies estat mai fins que un o més esdeveniments culturals el posen al teu mapa personal i t'hi porten repetidament. Confesso que aquest municipi occità de menys de 9.000 habitants m'ha robat el cor per ser capaç d'organitzar dos esdeveniments majors, com son la Rencontre Cinéma de Pézenas -a la qual vaig dedicar l'article  Caro cinema italiano (ma non solo) - i el Festival Molière, una proposta cultural amb 14 anys de vida que, malgrat el seu nom, no és exclusivament un monogràfic a la glòria de l'immortal dramaturg.  Vivint com viu Pese...

Hi ha música per escoltar, que es viu des de dins, i música per cantar i compartir el moment, com la que fa  Coldplay  d'uns anys ençà i de la qual la gira mundial Music of the Spheres és un claríssim exponent. Proveïts amb un badge amb la paraula "Love" impresa i un braçalet monitoritzat de llums multicolors, els assistents a algun dels quatre concerts que la banda ha ofert a Barcelona aquest final de maig hem participat eufòrics en un espectacle que no era més -ni menys- que una exaltació de la vida, malgrat tot. No crec que la banda capitanejada per Chris Martin hagi vingut a innovar res en el panorama del pop-rock anglosaxó, però em resulta agradable d'escoltar, forma part del meu easy-listening del segle XXI. Hereus del britpop amb notes èpiques de Radiohead i U2, els Coldplay han sabut crear des del seu primer àlbum,  Parachutes (2000), un grapat de cançons que immediatament han esdevingut himnes que comencen a ser intergeneracionals, com ara The Scienti...

Cher Paul, je viens de lire sur votre compte Facebook que vous avez pris la décision drastique de mettre un terme à la suite de la tournée européenne de Multitude pour des raisons de santé, une nouvelle qui m'a déçu et consterné. Déçu car  j'avais hâte de vous voir vous produire sur scène à Toulouse ou Montpellier l’automne prochain et cela ne sera plus possible. Consterné parce que j’ai réalisé, une fois de plus, la fragilité de nous tous. Permettez-moi de m'adresser à l'homme qui se cache derrière l'artiste, car chez vous l'art laisse apparaître la personne dont il se nourrit. Je suis certain que les paroles de vos chansons ne sont pas toujours un reflet direct de votre vécu mais je devine qu'elles sont fortement inspirées par les contradictions de l'être humain que vous connaissez si bien, par tout ce que vous y détectez en le scrutant avec de l'ironie, du sarcasme et de la tendresse aussi.  Être humain et regarder l'humanité en face, ça fai...

Barcelona, 28 d'abril de 2023. Estadi Olímpic Lluís Companys. 20.58 h. Al crit de One, two, three, four! ,   Bruce Springsteen donava el tret de sortida al seu espectacle. A l'espectacle musical, em refereixo, perquè el circ mediàtic ja feia dies que durava, com és habitual a cada visita a casa nostra del rocker de Nova Jersey. En aquesta ocasió el rum-rum havia adquirit encara majors proporcions per la presència entre el públic de celebritats de la política i el cinema nord-americans i, també cal dir-ho, per l'edat venerable del líder de l'E-Street Band. Però obviant tafaneries que no aporten res, cal rendir-se a l'evidència que Springsteen continua sent una llegenda viva del rock show  amb un públic guanyat d'antuvi. El Boss , com molts artistes longeus, el millor musicalment de la seva carrera ja ho ha deixat enrere, però, per a mi, té almenys una quinzena de cançons molt bones, que sempre em ve de gust tornar a escoltar. Sens dubte, és un fenomen sobrevalor...

L’amor i l’entusiasme són contagiosos, n’estic convençut. La meva cinefília neix precisament d’aquests dos sentiments que François Truffaut va saber inocular al recull de crítiques Les films de ma vie , un volum que, des de mitjan anys 80, forma part dels meus llibres de capçalera. Quatre dècades més tard he reconnectat amb el meu jo postadolescent que descobria el cinema gràcies a un mentor qualificat, persuasiu i engrescador. En aquesta ocasió, el mestre es diu Quentin Tarantino i les seves ensenyances, Reflexions sobre cinema . En el decurs de més de 400 pàgines l’autor de Pulp Fiction especula sobre cinema i el títol original del llibre, Cinema Speculation , ja ens n'avisa. Però no sobre tot el cinema, sinó només sobre aquell que va veure i viure durant la dècada dels 70 -entre els seus 10 i 20 anys-, aquell que el va formar i que és la base de la seva obra com a realitzador. Escriu, si se’m permet l’analogia, sobre “els films de la seva vida”, que també ho son una mica dels q...

Homenatjar Luis Buñuel en el 40è aniversari de la seva mort és una oportunitat que filmoteques i centres culturals d'arreu no haurien de deixar passar. La Cineteca Bologna i la Filmoteca de Catalunya  van per feina i aquest abril ja mostren el respecte degut al cineasta aragonès amb propostes fetes des d'òptiques diferents i totalment complementàries. Els bolonyesos, a més d'estrenar una còpia restaurada pels laboratoris L'immagine ritrovata de la magistral Él , programen el cicle Il Messico di Buñuel (10-24 d'abril), una retrospectiva que inclou alguns dels meus títols preferits de la filmografia del geni de Calanda, complementada amb una petita mostra fotogràfica. La proposta catalana és més ambiciosa, ja que  Univers Buñuel (27 d'abril-31 de maig) conté una selecció d'obres mexicanes i franceses, acompanyades de documentals sobre el realitzador, pel·lícules que el van influenciar i l'exposició de nova creació " El somni de la llebre ". ...