Ganes de cultura

Truffaut és el cineasta francès més conegut de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la generació de la Nouvelle Vague, moviment que va contribuir a fundar com a crític i com a realitzador. La seva vida novel·lesca es confon sovint amb la seva obra i un elevat nombre de personatges dels seus films mostren no poques semblances amb ell. El petit François no va ser un nen desitjat. De fet, ni tan sols era fill del Sr. Truffaut i, com que sa mare el detestava, va passar moltes hores amb les àvies, que li van inculcar el gust per la lectura, una de les seves grans passions. Però el cinema va esdevenir ben aviat el seu refugi predilecte: va començar a freqüentar les sales als vuit anys, sovint fent campana. Ell mateix confessa que va veure les seves primeres dues-centes pel·lícules d'amagat. Va convertir-se, doncs, en un cinèfil precoç que ja el 1946 fundava un cineclub (el Cercle Cinémane) i el 1950 publicava la primera crítica, un text sobre La Regla del Juego (La règle du...

La nit de cap d’any, el notari Martinaud és convocat a comissaria per testimoniar sobre la violació i l’assassinat d’una nena de vuit anys, el cos de la qual va descobrir uns dies enrere mentre passejava pel bosc. Les preguntes implacables de l’inspector Gallien revelen ben aviat les incongruències del testimoni del notari qui, a més, es trobava inexplicablement al lloc d’un altre crim similar, unes setmanes abans. Sense quasi adonar-se, l’altiu Martinaud passa de testimoni a acusat i és arrestat preventivament. L’inspector és requerit pel comissari territorial que li aconsella extremada prudència en el cas, donada la posició social i la influència de l’acusat. Durant la seva absència, però, Martinaud és víctima d’un excés de zel policíac a mans de l’inspector Belmont. Colpejat i humiliat, el notari intenta fugir de la comissaria, tot just quan arriba Gallien que aconsegueix reconduir la situació i arrencar-li confessions sobre la seva vida íntima que l’exculpen del primer crim: des ...

Pierre Lachenay, director d’una revista literària, casat i pare de família, coneix la Nicole, hostessa d’avió, durant un viatge de treball a Lisboa. Es fan amants i posteriorment continuen la seva relació a París. En Pierre, cada cop més enamorat, la porta de cap de setmana fora de la capital, se separa de la seva dona, la Franca, i proposa a la Nicole de casar-se. Ella, però, el rebutja i l’abandona. Aleshores, en Pierre intentarà, en va, tornar amb la seva esposa. La Franca sospita que la separació és a causa d’una altra dona i, per atzar, descobreix al diari l’adulteri del seu marit. En un atac de gelosia, va a trobar-lo al seu restaurant preferit i el mata, a boca de canó, amb un fusell de caça. Segons confessava el propi François Truffaut, La peau douce  està inspirada en una crònica de successos que va llegir als diaris. Al director francès, però, li va interessar molt més mostrar minuciosament la relació adúltera dels protagonistes que no pas la recreació de l’assassinat. A...

Si us deliu pels melodrames amb interpretacions sentides però no histriòniques, que tinguin com a ingredient bàsic una bona dosi de crítica a la doble moral i on el sexe suggerit –censura de l’època obliga- sigui un dels motors de l’acció, tot plegat filmat en un exquisit blanc i negre, aleshores, Un lloc a dalt de tot (1958) no pot faltar a la vostra devedeteca. Room at the top , en la seva versió original, és una de les millors mostres del “Free Cinema”, moviment que a cavall dels 50 i dels 60 va renovar la temàtica i les formes anquilosades de la indústria britànica, com també ho estava fent contemporàniament la “Nouvelle Vague” a França. A diferència dels melodrames nord-americans de la mateixa època, Un lloc a dalt de tot va un xic més enllà de la visió edulcorada i conservadora pròpia del gènere per mostrar amb asèptica fredor uns personatges gens modèlics que encarnen defectes tan humans com l’arribisme, la traïció als propis orígens i l’amoralitat. L’artífex d’aquesta petita j...

A Stupeur et tremblements (Estupor i tremolors), el realitzador de la celebrada i exquisida Tots els matins del món  (Tous les matins du monde), Alain Corneau, adapta amb bon pols la novel·la més coneguda de la belga Amélie Nothomb, tot un fenomen literari als països francòfons, molt apreciada també a casa nostra on alguns títols ja disposen de versió catalana. L’argument del llibre i de la pel·lícula ens mostra les dificultats irresolubles d’una europea, Amélie, per sobreviure a l’entramat de relacions de subordinació i codis de comportament imperants en una multinacional japonesa on, inicialment, treballa d’intèrpret. Els malentesos creixents amb els seus caps la van empenyent vers un abisme d’incomprensió i de vexació professional i personal que la degraden fins a esdevenir responsable dels lavabos. Tot plegat ve a ser una relectura de El procés de Kafka, en clau irònica, on l’absurd arriba a límits quasi grotescos si es té en compte que la protagonista ja havia viscut al Japó...

En Guido, un somiatruites d’origen hebreu, s’enamora bojament de la Dora, la mestra d’escola local i promesa d’un jerarca feixista. Autèntic geni de la seducció, Guido s’enginya les estratagemes més delirants per seduir-la. Uns anys més tard, casat ja amb la Dora i pare del petit Giosuè, són deportats a un camp de concentració. La Dora, que no és jueva, decideix acompanyar el marit i el fill en la seva dissort, però són reclosos en camps separats. En el seu internament, només dos objectius fan que Guido resisteixi: enviar missatges d’amor a la Dora i amagar al seu fill la realitat, convencent-lo que tot és un joc en què el guanyador obté un carro de combat. Durant l’alliberament del camp, perdrà la vida en el seu darrer però reeixit intent per salvar la del seu fill. Roberto Benigni torna a estar d’actualitat arran de l’estrena aquest estiu del seu darrer film El tigre i la neu (La tigre e la neve , 2005), un èxit considerable amb el qual el cineasta toscà ha refet el seu prestigi m...

La síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes de Quatre bodes i un funeral ( Four Weddings and a Funeral , 1996) o L’últim petó ( L’ultimo baccio , 2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar amb un bon gruix de l’audiència gràcies al mecanisme d’identificació. La teva vida en 65’ , darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien en un comportament infantiloide com a via per anar tirant i evadir el compromís amb la vida. La teva vida en 65’ és, més que res, un film de guió inspirat -que no vol dir rodó- concebut per Albert Espino...

Els bessons Mantle són dues reputades eminències de la ginecologia. Les seves vides es capgiren quan coneixen una pacient molt peculiar amb qui mantindran un afer sentimental sense que ella s’adoni, inicialment, que són dues persones diferents. Aquesta relació tindrà, però, conseqüències imprevisibles i nefastes, especialment per als dos germans. François Truffaut, a principis dels vuitanta, afirmava: “No m’agradaria veure un film per primer cop en vídeo o a la televisió. Els films es veuen primer a la sala de cinema. La diferència entre cinema i vídeo és la mateixa que hi ha entre llegir un llibre i consultar-lo”. I afegia: “Tenir un film en vídeo me’n dóna un coneixement molt més íntim”. El malaurat director francès no va ser a temps de conèixer el DVD i les seves espectaculars possibilitats per als cinèfils, però les seves asseveracions són potser encara més vàlides per al suport digital. Si més no, quan la consulta a què ell es referia s’aplica als bons films, a aquells que estan f...

Il sorpasso (1962) ens porta a Roma, en ple Ferragosto (Mare de Déu d'agost), on un desconegut -Bruno- demana a un jove estudiant de dret -Roberto- que el deixi telefonar des de casa seva. En senyal d'agraïment, l'extravertit i invasiu nouvingut li proposa de compartir un aperitiu que només serà el punt de partida d'un absurd periple en esportiu per mitja Itàlia en què les idees del tímid Roberto canviaran radicalment. De la perplexitat inicial i l'enuig per ser incapaç d'imposar la seva voluntat, l'estudiant passarà a rebutjar la pròpia forma de viure i a admirar cada cop més la del seu nou amic, un fatxenda que es juga la pell a la carretera en avançaments perillosos, que sedueix qualsevol dona, i que és, aparentment, qui vol ser. En Bruno, però, és en realitat un fracassat, un irresponsable i un immadur: divorciat i encara enamorat de la seva exdona, és incapaç de fer de pare de la seva filla adolescent que busca en un vell milionari la seguretat que aq...

En vint esquetxos, el film mostra un ventall humà gens edificant, sorgit arran del boom econòmic italià dels anys seixanta. Els monstres (I mostri, 1963) és un altre dels grans títols de la comèdia italiana en què Dino Risi va fonamentar el seu prestigi com a realitzador i guionista. Aquests retrats breus i àcids, tots ells interpretats per un Gassman i un Tognazzi en estat de gràcia, mostren totes les xacres de la societat italiana amb un sentit de l'humor intel·ligentíssim. Destaquen especialment per la seva finesa i mala llet els episodis dedicats a l'educació dels fills, a l'església, a la política, a la televisió i al teatre. Estiu de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Si jo fos un ciutadà de Montreal i volgués anar aquest vespre al cinema, podria triar entre 40 films en versió original anglesa i 42 en francès, ja fossin doblats o originalment rodats en aquesta llengua. Com que sóc barceloní, però, la meva tria ha de limitar-se a 76 pel·lícules parlades o subtitulades en espanyol, contra 12 títols en català. I encara hauré de considerar que estic de sort, perquè en altres dates i fora de la capital les xifres són molt més desproporcionades. És gravíssim que després de 24 anys de cooficialitat lingüística, la presència del català a les sales cinematogràfiques, pagada amb diners públics, sigui tan anecdòtica, mal repartida i efímera. Per no parlar de la posterior comercialització en vídeo i DVD de les pel·lícules, on el menyspreu pel consumidor catalanoparlant és directament insultant. Seria bo que hi reflexionéssim tots, des dels productors fins als espectadors, passant pels distribuïdors, els exhibidors i l’administració. Precisament, a la reflexió i...

La negativa del ministre d'exteriors francès, Michel Barnier, a què el català i altres idiomes oficials a Espanya accedeixin a ser-ho també a la Unió Europea, ha de suscitar-nos escepticisme davant la divisa "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" que el seu país enarbora des de fa dos segles.  L'Hexàgon és un acèrrim defensor de l'Europa dels estats, que ha bastit una realitat nacional i uns mites de civilitat a costa d'un preu altíssim: anorrear en el seu territori tota llengua, cultura, creença i història preexistents i futures.  No ens enganyem més: quan França es mostra antiamericana o reivindica l'excepció cultural no és en virtut de la seva ensenya revolucionària - institucional, sinó perquè no troba altra via per fer prevaler el seu rol de potència mundial, arrabassat des de fa molt pels EUA.  França és un país malalt d'identitat social i política, un estat incapaç de satisfer la descentralització mínima que els seus ciutadans no parisencs necessite...

Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull. Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua. Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Bal...

L’últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l’estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l’interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un “eix del musical” mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L’universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se’n farà ressò. Als artífexs d’aquest magazín especialitzat se’ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s’associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l’humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en l...

La recent commemoració del desè aniversari de la dissolució de la Crida a la Solidaritat ha desvetllat el record de la imprescindible tasca d’impuls del redreçament nacional desenvolupada pel grup durant els anys vuitanta. La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va d...

L’origen de La Crida va ser una crida, una convocatòria que va assolir una resposta unitària sense precedents de la societat civil i política del Principat a un provocador manifest, publicat poc després del 23-F, on 2300 intel·lectuals d’expressió espanyola alertaven dels riscos de la normalització del català. A aquella crida es van afegir totes les entitats i partits –excepte aquell que encara avui considera innecessari reformar l’estatut– i quedarà per a la història la xifra de prop de 100.000 ciutadans aplegats al Nou Camp sota la consigna “Som una nació”. Era un moviment d’àmplia base que, tot i estimular la iniciativa d’unes institucions encara inexpertes, ni se n’allunyava ni en qüestionava les polítiques de redreçament nacional. Desdibuixat el fantasma de la involució, van aflorar les diverses formes d’entendre el país vigents fins ara i La Crida va deixar de ser una plataforma unitària per transformar-se en un “moviment antisistema”, afegint a les reivindicacions lingüístiques ...

Els textos d'aquesta publicació havien de ser la meva aportació a un assaig a quatre mans que pretenia donar a conèixer Occitània als catalans. Les circumstàncies de la vida han fet que aquesta idea, de moment, no hagi passat de ser un projecte. Si mai es completa, preneu-los com una primícia. Si no, com un esborrany. Introducció Donar a conèixer Occitània no és fàcil. D’una banda, perquè pocs catalans saben a quin país ens referim quan esmentem aquest nom. De l’altra, perquè no és tan evident que sigui un país. O almenys, que ho sigui tal i com nosaltres entenem un país. Dit ras i curt: Occitània no és com Catalunya, però tanmateix Catalunya pot acabar sent com Occitània. No pretenem ser enigmàtics, sinó tot el contrari: en les pàgines que segueixen volem explicar als catalans què hi ha darrera d’aquesta frontera pirinenca, aparentment desdibuixada per una Europa en construcció però tan real com sempre a l’hora de defensar els interessos dels estats que la integren. Volem donar un...