Ganes de cultura

Un cel que amenaça amb els pitjors presagis m'espera a la sortida de Torino Porta Nuova. Confio en els 12 quilòmetres i mig de porxos ininterromputs per aixoplugar-me quan comenci a diluviar i, per uns instants, m'oblido del meu republicanisme per agrair mentalment al rei Vittorio Emanuele II que els fes construir en l'època que la ciutat va erigir-se en primera capital de la Itàlia unificada. A cobert, doncs, m'encamino a descobrir tres museus que m'explicaran la importància històrica de Torí en l'automoció, el cafè i la radiodifusió, i que amb els seus relats ompliran les cinc hores que em separen de la cita teatral que justifica el meu desplaçament a la ciutat. Com a propietari d'un Fiat 500 de nova generació i fill d'un taxista que va conduir un model 2100 de la marca torinesa -rebatejat a casa nostra com a Seat 1500-, visitar el  Centro Storico Fiat significa molt més que veure cotxes antics. Parlar de la Fiat a Torí és parlar d'una "dinas...

Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia . Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern són els altres.   Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escri...

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre  Le chevalier d'Éon  i  Celle qui regarde le monde , al Festival Oui! , i l'exposició fotogràfica " Becoming Marilyn & Becoming Elvis ", a  Fotonostrum , m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.   A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passa...

Un titella de grans dimensions en forma de tigre que simbolitza l'instint de supervivència; els pares fundadors dels Estats Units que rapegen les diferències del seu projecte polític; els protagonistes d'un drama d'amor adúlter que canten i ballen per subratllar els seus estats anímics... Ni realisme ni versemblança han estat adjectius aplicables a l'art dramàtic, ja des dels temps de la Grècia clàssica. La màgia del teatre -perdó pel tòpic- se sustenta en un "pacte escènic" que el públic només ratifica a canvi que li despertin la imaginació, com succeeix sobradament a  Life of Pi , Hamilton i Brief encounter , els tres espectacles amb què he obert el meu any teatral. Novel·la filosòfica d'èxit (2001), espectacular i sensible adaptació cinematogràfica (2012) i reeixida obra de teatre (2019) són les tres vides que, de moment, ha viscut la història nascuda de la imaginació del canadenc Yann Martel, inspirada llunyanament en una narració breu del brasiler...

Amb models de la bellesa patrimonial de Bolonya les fotografies quasi surten soles, i encara més des que compartim la vida amb tecnologies que ens faciliten la il·lusió de capturar el temps per, eventualment, reviure'l. Conscients del valor documental de les fotos, especialment les d'èpoques en què se'n feien poques i eren analògiques, els responsables de la Cineteca Bologna han posat en marxa l'ambiciós projecte Bologna Fotografata , un immens arxiu públic d'imatges de la ciutat, digitalitzades i a l'abast de tothom, que durant uns mesos té també versió física amb una  exposició homònima. Instal·lada a l'insòlit espai del passatge subterrani de la plaça Re Enzo, aquest petit gran tast d'història l'ha convertit en un autèntic túnel del temps. 21.598 és el nombre d'imatges que, en els moments de redactar aquestes línies, conté Bologna Fotografata , una col·lecció que abasta des de finals del segle XIX fins a principis del segle XXI i que parteix...

L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor, i amb el pitjor té l'habilitat de fer-ne memòria, denúncia i art. Novè art, com son els àlbums La strage di Bologna i Falcone e Borsellino , o la sèrie Il était une fois en France , que situo entre les meves millors lectures de l'any. No és la primera vegada ni serà l'última que aplaudeixi en aquest blog el saber fer de l'editorial paduana  BeccoGiallo , especialitzada en biografies i periodisme gràfic. Les seves publicacions tenen sempre un biaix de compromís democràtic i ciutadà, i una de les seves propostes més interessants és la col·lecció  Misteri d'Italia , denominació eufemística que repassa crims i atemptats en què la implicació, la inacció o l'obstrucció de l'estat o de certs polítics ha estat determinant perquè continuïn sent "misteris" o s'hagin resolt tard i de forma parcial i insatisfactòria. La strage di Bologna , primer títol de la col·lecció que he llegit, repassa els fets i la...

Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist. La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva  banlieue  burgesa que val la pena visitar i que acull el  revival  de  Starmania  a les instal·lacions de  La Seine Musicale . Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte  Vall de la Cultura del departament ...

El 40è àlbum d' Astèrix ha fet recuperar l'interès de propis i estranys per les gestes dels gals més cèlebres de la història, amb permís de Vercingetòrix. Amb la seva darrera aventura, L'iris blanc (en català El lliri blanc ), els personatges sorgits de la imaginació de René Goscinny i Albert Uderzo han demostrat que no tan sols son irreductibles, sinó que tenen més vides que un gat i son més dúctils que l'or, capaços de sobreviure als seus creadors i d'adaptar-se als nous temps i les noves autories sense perdre el seu sentit de l'humor original.  Ridiculització del xovinisme, anacronismes, crítica a l'actualitat sociocultural i gags recurrents són alguns dels ingredients de totes les aventures d'Astèrix, recursos que ha adoptat amb destresa el guionista-dibuixant de còmics, músic i novel·lista Fabrice Caro, Fabcaro, un mestre de l'humor absurd que, segons algunes opinions, ha escrit l'Astèrix més divertit dels darrers 40 anys, mofant-se de val...

La concentració de certàmens cinematogràfics durant el mes d’octubre em fa ballar el cap des de fa anys. Fins ara només he tingut ulls per al Widescreen Weekend de Bradford i el Festival Lumière de Lió, tot i que sempre m’ha atret el Cinemed de Montpeller, sobretot per l’atenció que presta habitualment al cinema italià. Que enguany hagi homenatjat l’enyorat Ettore Scola amb una gran retrospectiva ha estat una oferta que ja no he pogut rebutjar. Organitzat des de fa 45 anys pel Ciné-Club Jean Vigo amb nombrosos suports públics i privats, el Cinemed és un festival ben consolidat i molt esperat. Bàsicament es desenvolupa a les espectaculars instal·lacions de Le Corum i al Centre Rabelais, un antic Cinématographe Pathé que conserva intacta la seva façana històrica. Però per acabar d'impregnar de cinema la ciutat, algunes projeccions tenen lloc en diverses sales d'art i assaig i al Cinéma Municipal Néstor Burma , ubicat al barri "sensible" de Celleneuve.  Cinemed és ò...

"O sigui, que te'n vas a Milà a escoltar un grup de covers ?", em va etzibar una companya de feina quan, tot fent un cafè, jo presumia de tenir una entrada per al concert dels Postmodern Jukebox a la capital de la Llombardia. La seva sornegueria em va deixar tan desarmat que només vaig ser capaç d'afegir que "son un grup molt bo i estan fent una gira mundial", per deixar clar que no eren uns esforçats deixebles de Fausto Papetti sinó uns intèrprets inspirats, capaços de crear a través de la recreació. Fa un parell d'anys, a l'article " Versions, conversions, perversions... Diversions! ", ja vaig testimoniar el meu reconeixement als PMJ creats per Scott Bradlee, una banda que amb els seus recopilatoris The Essentials I & II s'havien guanyat un lloc d'honor inamovible a la meva discoteca. Haver-los vist en directe a l'escenari del Teatro Lirico Giorgio Gaber  defensant la gira Life in the Past Lane  no només ha reafirmat les...

Només una productora del Hollywood clàssic té l'honor d'haver reinventat el setè art: era el 1927 quan la quasi acabada de fundar Warner Bros. concedia al cinema el do de la paraula i del cant. Tan sols tres anys després, en plena crisi econòmica, li ensenyava a disparar... i naixia el film noir , un nou gènere en què la productora va excel·lir durant més de dues dècades i que aquest estiu ha reviscut a la programació de la Filmoteca de Catalunya amb el cicle  100 anys de la Warner. Gàngsters i detectius . Les infinites possibilitats expressives del so i una certa màniga ampla moral (com també l'habilitat per sobreposar-se a l'enduriment de la censura a partir del 1934), acompanyades d'uns intèrprets carismàtics (Lauren Bacall, Humphrey Bogart, James Cagney, Bette Davis, Edward G. Robinson) i d'uns directors d'enorme talent (Michael Curtiz, John Huston, Howard Hawks, Mervyn LeRoy, Raoul Walsh, William A. Wellman), són els ingredients alquímics que van permet...

En  pocs llocs l'expressió "ciutat del teatre" té tant de sentit per a mi com a Londres. No importa les vegades que hi hagi estat, l'oferta del West End continua meravellant-me com la primera vegada i em sorprèn encara que alguns espectacles musicals hi portin dècades representant-se ininterrompudament, aliens al pas del temps i de les modes, per demostrar, diàriament amb els aforaments quasi complets, que són el millor que el teatre comercial pot oferir al públic. En aquesta enèsima visita a Londres m'he presentat voluntari per exercir de cicerone  amb els meus companys de viatge, menys familiaritzats que jo amb la capital britànica i la seva escena. La  responsabilitat era agraïda i sense risc, ja que les propostes que havíem pactat d'antuvi eren guanyadores segures:  The Phantom of the Opera , The Lion King i Les Misérables són tres espectacles que tot amant del teatre, musical o no, ha d'haver vist i que deixen una petjada inesborrable per la seva qu...

Li he fet el salt a l'Off d'Avinyó i m'he plantat a Nàpols, on no posava els peus des del 2015, per mirar d'entendre-la, reconciliar-m'hi o, si més no, ser testimoni del "teatre de la vida" que s'hi representa a cada racó. Algú va dir, molt encertadament, que la capital de la Campània més que una ciutat és un mon. Aquestes son les impressions de tres dies de juliol vivint al mon napolità. Nàpols és desatendre una convocatòria de vaga nacional de transports públics per mantenir un servei impuntual i caòtic però, paradoxalment, tan efectiu com sempre. Nàpols és el menyspreu absolut de tota normativa de seguretat viària: ningú porta casc, ningú es corda el cinturó, però tothom utilitza el mòbil mentre condueix. Nàpols és la prova que amb un scooter es poden cometre les mateixes infraccions i imprudències que amb un patinet elèctric. Nàpols és haver de vigilar més perquè no t'atropellin en un pas de vianants mig esborrat que no pas perquè no et robin a...