Ganes de cultura

No hi ha pel·lícules més mítiques que aquelles que no s'han realitzat. Mai no sabrem quina obra mestra, mitjania o fracàs haurien estat The Short Night , Il viaggio di G. Mastorna o Napoleon si Hitchcock, Fellini i Kubrick, respectivament, les haguessin dut a bon port. De films maleïts, inacabats o heretats per altres realitzadors n'hi ha desenes i segur que tots estan envoltats d'anècdotes, però possiblement no n'hi ha cap que hagi tingut tantes vides paral·leles sense haver existit com L'enfer , d'Henri-Georges Clouzot: material d'un rodatge inacabat, thriller clàssic de Claude Chabrol, documental revelador i, finalment, novel·la gràfica excepcional. Les portes de l'infern s'obren al 1964, quan el genial però despòtic realitzador d' El salari de la por i Les diabòliques va voler abordar el turment interior de la gelosia paranoica masclista a través d'una experimentació visual i narrativa sense precedents, qui sap si com a resposta a les...

Hier encore j'avais vingt ans  però enguany n'he fet 59, i per celebrar-ho m'he ofert el visionat del film Monsieur Aznavour , comprat per a l'ocasió. Que potser estic fent balanç de la vida i per això m'autoregalo un biopic? En absolut, però aquest gènere cinematogràfic és el més aplaudit per tot fan   que en mereixi el nom   i, com que sempre he estat un incondicional del desaparegut artista francoarmeni, tenia curiositat per veure quin retrat n'havien fet el slammer Grand Corps Malade i Mehdi Idir, realitzador habitual dels seus clips i concerts. Els crítics -i també alguns espectadors- són en general escèptics amb els biopics, que titllen de "formulístics" i hagiogràfics, és a dir, que hi acusen una estructura previsible i simplificadora, quan no una operació de maquillatge o directament de falsejament de la vida de la celebritat a l'entorn de la qual gira el film. I no els falta raó. Però com que encara estic sota els efectes euforitzants del...

El 1995, l'actor i realitzador Mathieu Kassovitz va sacsejar França amb un cop de puny cinematogràfic titulat  La haine .  Era la primera vegada que es mostrava a la pantalla, amb realisme i cruesa, la tensió violenta entre el jovent desencantat dels suburbis "sensibles" de París i els policies cremats que hi estan destacats. Reconeguda amb Cèsars i premis a Canes, immediatament es va convertir en una pel·lícula de culte que, tristament, segueix sent tan actual com quan es va estrenar: entre aquest film i produccions de tema similar com  Els miserables  (2019) i Bâtiment 5 (2023), ambdues de Ladj Ly, s'han escolat tres dècades i l'únic progrés social és que el realitzador és negre. No és poca cosa, però les desigualtats socials persisteixen -o fins i tot han augmentat- i amb elles, l'odi. Entre moltes altres coses, La haine és cèlebre per l'acudit que explica un dels personatges: " C'est l'histoire d'un homme qui tombe d'un immeuble ...

Les meves dues darreres lectures, D'après une histoire vraie i Hi havia una vegada a Hollywood , tenen en comú tres coses: portaven uns quants anys esperant torn a la prestatgeria, han tingut versió cinematogràfica i, el més important, l'ombra de Roman Polanski hi planava d'alguna forma. D'après une histoire vraie és una novel·la d'autoficció de Delphine de Vigan, una escriptora que al llarg de la seva carrera ha conreat aquest gènere que juga amb l'autobiografia i la fabulació, i que li ha donat molt bons resultats tant creatius com comercials. Conec força l'obra d'aquesta autora francesa i, fins al títol que ha motivat aquest article, m'han entusiasmat molt més les seves obres de ficció pura - Les loyautés , Les gratitudes , Les enfants sont rois - que no pas les d'autoficció - Jours sans faim i Rien ne s'oppose à la nuit , que precisament són les que l'han elevat al podi de la literatura francesa d'aquest segle. Però si he espe...

Blood Brothers era el meu deute pendent amb els grans musicals britànics dels 80. Haver-lo vist a Liverpool, escenari d'aquesta tragèdia moderna i ciutat natal del seu autor, Willy Russell, salda amb honors la meva gratificant "obligació".  Omnipresència del vehicle privat, consumisme desaforat, oci basat en el menjar escombraries i l'alcoholisme... Què em porta tan sovint a un país on el capitalisme salvatge i el "hooliganisme" social salten a la vista? La resposta són les arts performatives, un dels bastions encara ferms de la britanicitat. El Regne Unit té una impressionant tradició escènica que es remunta a l'època isabelina, que es consolida amb la societat burgesa i s'eixampla amb la subsegüent era del consum. Arrelat profundament en el tarannà britànic, molta gent considera que el teatre és una forma important d'entreteniment i d'enriquiment cultural. Encara que ningú ho diria un divendres al vespre qualsevol a la liverpooliana Mathew...

Cada vegada que arribo a la monumental Milano Centrale no puc refrenar el desig de pujar al primer tren que des d'allà em porti a conèixer el rerepaís de la capital llombarda. Aprofitant el temps lliure extra que m'ha proporcionat la cancel·lació a darrera hora de l'espectacle  Amadeus,  motiu principal d'aquesta nova escapada a Milà, m'he aventurat a creuar una frontera administrativa, la que separa Itàlia de la Suïssa italiana, per arribar-me fins a Lugano en un viatge en el qual es canvia d'estat però no de país. Res d'extraordinari per a un català. Ciutat de turisme benestant ja des del segle XIX, amb el seu llac plàcid i les muntanyes amables que l'envolten, Lugano no m'ha semblat pas gaire diferent de Como, i el motiu és que en realitat pertanyen a la mateixa regió cultural i lingüística. Per dir-ho millor, el cantó suís del Ticino, del qual és la ciutat més poblada, no és altra cosa que una part de la Llombardia que, per raons històriques comp...

Amb el seu darrer espectacle,  Passeport , Alexis Michalik se m'ha tornat a guanyar. Com els ha passat als ja més de 150.000 espectadors que han vist l'obra des que es va estrenar a París al gener de 2024, m'he rendit davant d'uns intèrprets que practiquen un  fregolisme dúctil i natural, que reciten uns diàlegs creïbles en el fons i la forma, i que sempre estan al servei d'un argument sensible -la jungla de Calais i els esforços per sortir-ne- però tractat amb l'originalitat de qui sap jugar amb l'espai i el temps, i posar-ho en escena de manera inventiva i destra. Aquests elements i la gràcia per combinar-los són el segell d'aquest dramaturg/director/actor francobritànic des de fa més d'una dècada, ja presents al seu primer èxit,  Le porteur d'histoire (2011), peça que, com la que ha donat peu a aquest article, només s'ha pogut veure a Barcelona en sessió única el 2017, gràcies al bon olfacte teatral dels organitzadors del Festival Oui! ....

A la recerca d'una destinació on la llengua m'impedís engrossir l'estoc de llibres pendents de llegir, m'he arribat a Viena amb les millors intencions. Sense apriorismes ideològics per la (nova) deriva ultradretana d'Àustria, em calia descobrir les bondats d'una ciutat singular dins del món germànic, bressol de Sigmund Freud, Gustav Klimt, Fritz Lang, Romy Schneider, Billy Wilder i Stefan Zweig, que són els meus vienesos universals preferits després de la Wiener Schnitzel i la  Sachertorte . Des del 1987 que no havia trepitjat l'asfalt d'una ciutat de la qual em quedaven ben poques imatges a la memòria, tret de la roda del Prater, per la pel·lícula  El tercer home ,  un palau d'aires versallescos, que devia ser Schönbrunn, i els nombrosos carrers de vianants del centre històric. Un record certament molt pobre, sobretot si el comparo amb la sumptuositat patrimonial i cultural amb què m'ha enlluernat la capital austríaca en aquesta ocasió. Què s...

Fer balanç de l'any en clau cultural és sens dubte una forma d'acabar-lo bé i de començar encara millor el següent. Aquests són els llibres, les pel·lícules i els discos que han fet que el meu 2024 hagi estat memorable. Descobrint (literàriament) un conegut Coneixia en Josep Pastells no només de nom sinó com amic del meu millor amic, motiu pel qual hi havia coincidit en dues o tres ocasions al llarg dels anys. Sabia que, a més de periodista, era un autor prolífic i multipremiat de novel·les i relats que tenia pendent de llegir algun dia. Al maig, com qui no vol la cosa, vaig ensopegar amb Desfici  (2023) a la vigatana Muntanya de llibres i he de confessar que la història d'un periodista malalt del cor i en hores baixes -Odell Kraus- que se salta el confinament per la covid i manté una aventura sexual amb una desconeguda mentre la seva dona és a l'hospital, em va atrapar immediatament. Transgressor moralment, cívicament irresponsable i d'humor estripat, però sobreto...

Com l'òpera, el teatre de text té els seus divos, intèrprets de fama i personalitat superlatives, sovint polèmics, que provoquen adoració i aversió a parts iguals entre els espectadors, com succeeix amb Josep Maria Flotats. Aliè a aquesta polarització d'opinions, he vist i he gaudit amb el seu darrer treball com a actor i director,  Voltaire/Rousseau: La disputa , de Jean-François Prévand, una obra tan ben escrita i ben portada a escena que, amb el seu al·legat a favor de l'intercanvi raonat de punts de vista oposats, fa impossible no reconciliar-se amb la humanitat i confiar que la intel·ligència s'acabarà imposant a l'estultícia. Els detractors del més francès dels homes de teatre catalans diran que té una dicció afectada, que dalt de l'escenari sempre fa d'ell mateix, que el seu model de teatre és burgès, que desdenya la dramatúrgia autòctona i que va ser un gestor nefast del teatre nacional que va fundar i dirigir. I potser tinguin raó, però tampoc anem ...

Diàleg intern: He vist el musical  Les Misérables nou vegades... És greu?, em pregunto. No, si una d'elles ha estat en francès, em responc. I ja em quedo més tranquil, sobretot per la satisfacció d'haver quadrat el cercle en afegir la versió original -la llengua de Victor Hugo, però també d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg- als diversos idiomes en què he gaudit de l'espectacle des que el vaig descobrir al 2005.  Les Misérables no es representava als escenaris parisencs des de 1991 i, encara que amb l'Eurostar poc més de dues hores separin París de Londres, el públic francès ha hagut de sentir que l'emblemàtic espectacle francofrancès se'ls havia arrabassat lingüísticament i cultural des que el productor Cameron Mackintosh el va convertir merescudament en un fenomen planetari amb epicentre al West End.  És per aquesta absència de 33 anys que la nova producció que n'ha fet el Théatre du Châtelet s'ha concebut amb honors de celebració i super...

Afirmava el psicòleg William James a finals del segle XIX que calia repetir 21 dies seguits una activitat o conducta nova perquè esdevingués un hàbit. Jo només vaig necessitar-ne cinc per adonar-me que viatjar seria la meva habitud preferida. En efecte, aquella escapada llampec del 1984 per terres castellanes va deixar-me amb ganes de repetir i pujar l'aposta creuant altres fronteres, no ja nacionals sinó estatals. Amb els mateixos companys de viatge que l'any precedent, la destinació d'aquells darrers dies de l'estiu del 1985 va ser Portugal. En una època en què no existien ni l'Espai Schengen ni l'euro, travessar una frontera entre dos estats augmentava l'excitació inherent a tot viatge i et feia sentir una mica aventurer. Però el que realment va sorprendre'm i va fer que pugui qualificar d'iniciàtic aquell viatge són dues obvietats que, als meus 19 anys, encara no eren tan òbvies:  la llengua espanyola, que per a un català era obligatòria, omnipre...

En quinze anys de vida, el Festival Lumière ha  premiat alguns dels cineastes i intèrprets en actiu més rellevants del cinema internacional sense caure en el meliquisme francofrancès. Entre 2009 i 2024 només cinc figures francòfones han rebut el guardó -Gérard Depardieu, Catherine Deneuve, Jean-Pierre i Luc Dardenne i Isabelle Huppert, un nombre prudentment baix que, ai las, ha exclòs icones de la talla de Danielle Darrieux, Jean-Paul Belmondo, Jean-Louis Trintignan, Anouk Aimée o Alain Delon. Tanmateix, saber-se adaptar és senyal d'intel·ligència i als responsables del Lumière no els en falta, com han demostrat enguany amb una decisió salomònica, però no per això menys respectuosa i emotiva: Huppert rebria el premi a la carrera i honraria el festival amb la seva presència, mentre que el record a Delon, representat pel seu fill Anthony, clouria el certamen deixant-hi un regust de nostàlgia per un cinema irrepetible i sempre captivador. He mirat d'estar al nivell de l'eq...