Ganes de cultura

Que Hans Zimmer és un dels compositors de música de cinema més influents i populars de la seva generació és una veritat incontestable. La seva aura és tan potent que és capaç d'omplir el Palau Sant Jordi fins i tot en absència: «només» (i aquest adverbi reclama totes les cometes del món) li cal seleccionar una vintena de temes emblemàtics dels films arxiconeguts en què ha treballat, reclutar solistes de primer ordre i delegar en un director competent per activar una màgia que ell puntua, des de la distància, amb intervencions enregistrades i projectades a gran escala. Així l’havia escoltat fins ara, per delegació, amb l'espectacle The World of Hans Zimmer , que després de recórrer mig món va fer escala a Barcelona en dues ocasions, el desembre de 2019 i l'abril de 2024. Del primer d'aquells dos concerts em queda, a més de la sorpresa de la descoberta d'un compositor immancable, un doble CD de possessió obligatòria. Un parell d'anys després de la seva darrera no...

Quan es comença a conèixer prou una ciutat és aleshores que se'n pot traspassar la superfície cultural. No parlo de submergir-se en la cultura alternativa, sinó de descobrir espais i esdeveniments que queden ocults a plena llum, eclipsats pels que són més cèlebres i massius. És amb la mirada inquieta del qui vol transcendir el que és més obvi —i que, a més, necessita refugiar-se de la pluja llombarda de mitjan març— que Bèrgam i Milà m'han sorprès amb un ventall que inclou cinema sense límits ni complexos, comunicació comercial de cinc estrelles, art contemporani que entra pels ulls i llibreries històriques en risc.  Entre Abbas Kiarostami i Louis de Funès Que un festival sigui capaç de celebrar-se durant més de quatre dècades és una prova  irrefutable de la seva qualitat, encara que el que realment m'ha motivat a descobrir-lo és la seva amplitud de mires cinematogràfiques. Efectivament, el Bergamo Film Meeting  (BFM) —impulsat per la seva associació homònima amb un sòlid...

"En part per ideologia i en part per desinterès, he decidit tancar els comptes de Facebook, Instagram i LinkedIn a finals de febrer. Tot allò que vulgui dir o compartir ho trobareu al meu blog, on també hi ha la meva adreça electrònica, per si voleu comunicar-vos amb mi en el món real. Llarga vida i prosperitat!". Aquest ha estat el meu missatge de comiat a les xarxes, voluntàriament críptic i acompanyat d'un "The End" sobre una imatge del crepuscle generada amb IA. Però amb un simple post provocador no en tinc prou per cloure una etapa, m'hi vull esplaiar. Per ideologia En els darrers temps, hem assistit a una deriva inquietant de Meta, empresa matriu de Facebook i Instagram. L'acostament estratègic de Mark Zuckerberg al president Donald Trump i l'atenuació deliberada dels mecanismes de verificació han convertit aquestes plataformes en un ecosistema ideal per a la proliferació de discursos d'odi i la desinformació sistèmica. Si bé encara no s...

Perpinyà no és París ni Nova York ni Chicago, però comparteix amb aquestes metròpolis un catàleg gens menyspreable d'un dels estils arquitectònics més elegants del segle XX: l'art-déco. Ja ho havia intuït al llarg dels 40 anys que fa que visito la capital nord-catalana però per adonar-me'n plenament m'ha calgut fixar-me en la petita i modesta exposició que ocupa el pati interior de la Casa Xanxo , seu de l'interessant Centre d'Interpretació de l'Arquitectura i del Patrimoni de la ciutat.  A totes les ciutats europees, els edificis que envolten el centre històric delaten l’època en què es van enderrocar les muralles perquè l’economia i la pressió demogràfica ho exigien. A Perpinyà queda clar que aquesta expansió va ser més tardana que a Barcelona, per exemple, i que va culminar ara fa just un segle, incorporant l’estètica del moment a les edificacions que poblarien els nous bulevards. Per a una ciutat provinciana, com és la capital del Rosselló, no deixa de s...

En record de Pier Paolo Pasolini, assassinat fa tot just  mig segle, m’he submergit recentment en la lectura d’ Ocellets i ocellots , de Lluís Anton Baulenas . Aquesta novel·la breu i àgil, on l'autor confronta dialècticament l’intel·lectual italià amb la persona que, suposadament, tenia l’ordre de matar-lo per encàrrec dels poders fàctics, és un exercici de ficció especulativa absolutament recomanable i, alhora, un original homenatge a un escriptor i cineasta incomparable, polèmic, contradictori. Respecto profundament Pasolini com a pensador; em sedueix la seva capacitat "suïcida" d’incomodar i denunciar les vergonyes tant de la dreta postfeixista com de l’esquerra comunista, sense miraments ni mitges paraules. Potser per això, esperonat per la lectura i el cinquantenari, m’he “imposat” el deure de reveure el cinema de l'artista romanobolonyès que tinc a la meva col·lecció. A les portes dels meus seixanta anys, pensava, potser amb un optimisme ingenu, que la maduresa...

Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera , una  d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani. Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra  Giorgio Armani. Milano, per amore  en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "en...

Potser perquè l'exposició My name is Orson Welles , que he vist a la Cinémathèque Française a mitjan desembre, m'ha deixat una empremta profunda, o potser perquè m'enyorava de París, durant aquestes llargues i sedentàries vacances de Nadal m'he dedicat a reveure —i en algun cas descobrir— bona part de la filmografia wellesiana com a realitzador i algunes de les seves interpretacions més memorables en films d'altres directors. Han estat una quinzena de pel·lícules que m'han recordat quin artista tan singular, rebel i incomprès va ser. Avançat al seu temps ben bé dues dècades —pensem que Kubrick no es revelaria com a “autor” fins als seixanta i que Coppola o Scorsese no irromprien fins als setanta—, Welles va patir sobretot una desubicació cultural. El sistema d'estudis de Hollywood li era incompatible i més li hauria valgut ser un director italià o francès per gaudir de la llibertat d'un Fellini o un Truffaut. Mai sabrem, doncs, quin cineasta hauria estat...

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

-Mirallet, mirallet, que escric bé?- pregunto de forma retòrica, esperant una resposta positiva. -Has preguntat si escrius bé. La resposta és un sí rotund -em contesta el mirallet , que en realitat és un Model de Llenguatge Gran (Large Language Model).  -I què en penses del meu estil? - insisteixo buscant més sabó. -El teu estil destaca per la precisió i la profunditat psicològica, explorant la cara fosca humana amb una ironia intel·ligent i una gran versatilitat en el format i la llengua -em respon-. Els teus escrits no només reflecteixen els teus interessos, sinó que els exploren amb una profunditat i un estil que els fan genuïns i personals. -Quines ganes de llegir-me que m'estan agafant! Com que no m'agrada quedar-me amb l'opinió del primer que passa, per bona que sigui, interrogo una altra IA de la competència. Aquest cop soc més punyeter, li demano que em descrigui com a bloguer, i la seva apreciació em deixa bocabadat: "Ets un escriptor de blog que converteix la...

Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat. A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocr...

Hi ha llibres que han envellit malament o potser, senzillament, ja van néixer més vells del que la seva pàtina de modernitat enlluernadora camuflava. Histoire d’O (1954), de Pauline Réage,   és un d'aquests casos en què, fora del seu context temporal i sense apriorismes de cap mena, l'obra resulta menys transgressora i alliberadora del que semblava. Tot al contrari que L'anniversario  (2025), d'Andrea Bajani, un trencador exercici d'autoficció familiar que he llegit en paral·lel. En què coincideixen aquestes dues novel·les? La resposta, uns paràgrafs més avall. Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury   -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel...

En un Manchester ja guarnit de Nadal, m’he avançat el meu propi regal: veure la nova producció de Miss Saigon a l'històric Palace Theatre, un espai que ja m'és familiar per haver-hi gaudit anteriorment un grapat de bons musicals.  Miss Saigon  és un dels meus favorits des que vaig veure'n l'excel·lent enregistrament fet al 2014 al Prince Edward Theatre de Londres per commemorar-ne el 25è aniversari de l'estrena. Si en algun moment m'havia passat pel cap que Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil van tenir un cop de sort amb Les Misérables , amb la seva relectura de Madama Butterfly  em van convèncer que efectivament són uns compositors inspiradíssims i de talent indiscutible, capaços de dotar cada línia melòdica i cada canvi de tensió d'una precisió equiparable a una partitura operística moderna. Dit ras i curt, sense ells no s'entendria el musical contemporani, però tampoc sense escenògrafs com John Napier (creador del muntatge original), Totie Driver...

El teatre i el cinema italians sempre han excel·lit en l’ús de l’humor com a mirall on reflectir allò que ens avergonyim de veure. Sovint, aquestes "vergonyes" tenen a veure amb les relacions de poder i la jerarquització -institucionalitzada o de facto- i amb les injustícies que se'n deriven. Ridiculitzar el fet que la igualtat entre les persones és més una intenció que una realitat ofereix un enorme marge per explorar la cara fosca de l’ésser humà, com he pogut comprovar en una estada llampec a Milà durant la qual he vist:  Arlecchino servitore di due padroni  (1746), de Carlo Goldoni,  La marcia su Roma  (1962), un dels grans moments de la  commedia all’italiana  que tan bé sabia dirigir Dino Risi, i  Strappo alla regola  (2025),   una comèdia dramàtica d'Edoardo Erba sobre la violència masclista. Amb les tres propostes he rigut, però convé no oblidar que la comèdia, quan és bona, provoca el riure amb realitats que d’altra manera ens farien...

Ha estat el sisè cop que he assistit a la cloenda del Festival Lumière de Lió i, com la primera vegada, m'he hagut de pessigar ben fort per adonar-me que no somniava en veure que, en un món monopolitzat per les pantalles petites i per desenes d'interferències per segon, 5.000 persones érem capaces de gaudir a l'uníson amb un clàssic del cinema projectat a gran format. En aquesta ocasió, la comunió ha estat en presència de l'homenatjat de la 17a edició, Michael Mann, i amb la projecció de la seva inoblidable  Heat , una fita del cinema d'acció i, possiblement, del cinema tout court . És obvi que el Festival Lumière no és només un lloc de preservació de la memòria, altrament no se n'entendria l'èxit de públic; és, per damunt de tot, un punt de trobada de la cinefília en sentit ampli, que ens recorda, any rere any, la potència ritual i col·lectiva del cinema, un propòsit que s’ha complert una vegada més: a l'immensa Halle Tony Garnier, a les fosques i en s...