Ganes de cultura

Algú amb molt criteri va afirmar que qui parla bé, pensa bé. Però si qui parla bé és un autor literari, llegir-lo esdevé quasi un deure. Estic convençut que el centenar llarg de persones que omplíem La Paloma per escoltar Gianrico Carofiglio durant la darrera edició de BCNegra, si no coneixíem la seva obra, vam sortir-ne amb moltes ganes de fer-ho. No va ser només el que deia, sinó la precisió conceptual i l'elegància intel·lectual amb què ho exposava el que va arrencar l'aplaudiment espontani de l'audiència en dues de les seves tres intervencions en una taula rodona sobre la versemblança i la veritat, però que hagués pogut versar sobre qualsevol altre tema i n'hauríem sortit igualment entusiasmats. Propera parada al més aviat possible: qualsevol llibreria barcelonina amb oferta de narrativa en italià. El lloc va ser la Central de Consell de Cent i el llibre, ben assessorat per la dependenta, Rancore , una de les poques novel·les que l'autor de Bari ha ambientat a M...

Si m'agrada llegir, ho dec a ma mare. Ella me'n va ensenyar, però sobretot em va comprar molts còmics i alguns llibres, quasi sempre a demanda i elecció meva. Les aventures dels personatges de Warner Bros. (en la versió mexicana d'Editorial Novaro) i de l'univers Disney (publicades per Ediciones Recreativas) són els  tebeos  que em van deixar un record més inesborrable, tot i que ja no els conservo; de llibres, en canvi, un grapat han arribat fins avui, com ara un exemplar de  La guerra de les galaxias  novel·lada o un  Ben-Hur  il·lustrat que Editorial Bruguera va publicar en català a principis dels 60. Hi ha dos llibres més que també sobreviuen a la meva biblioteca i que són molt especials, perquè jo mai no vaig demanar que me'ls comprés:  Història d'un gos , de Jeroni Moragues, i  Michel Strogoff , de Jules Verne, en versió original francesa. Ma mare era una habitual de les botigues de segona mà, llibreries de vell incloses, les quals encara er...

A la meva llista inconfessable de llibres pendents de llegir, n'hi ha un que fa dècades que espera tanda a la prestatgeria: una edició francesa de L'Odissea  d'Homer, traduïda a principis dels anys 30 per Victor Bérard, que vaig comprar el 1989 en una gran superfície comercial d'Arles, sens dubte empès pel passat clàssic de la ciutat provençal. Ulisses va trigar deu anys a tornar a Ítaca després de la guerra de Troia, i jo he superat amb escreix aquest temps abans de llegir-ne les desventures, fins que un parell de meravelles publicades per Combel Editorial , pensades per a lectors joves però d’una qualitat que les fa aptes també per als que ja no ho som, m’han facilitat la feina i n’han fet una experiència molt plaent. Fins i tot amb una cultura literària elemental, resulta difícil no reconèixer els noms d’Aquil·les, Ulisses o Penèlope, indrets mítics com Troia i Ítaca, i tota una munió de déus capriciosos i viciosos, presidits per Zeus. Pocs n'han llegit les fantà...

Avui faig anys. Amics i familiars m'ho recorden amb felicitacions divertides via missatgeria mòbil, i els ho agraeixo molt sincerament. Tanmateix, em costa de creure la xifra a què he arribat, un número tan rodó com evocador d'una edat, la tercera, que em revolta des de fa molts mesos. En un acte reflex, extrec de la cartera un document, el d'identitat, com si necessités verificar que la data de naixement és correcta i, sense voler, em ve a la ment la pregunta «¿Qué pone en tu DNI?», una cita que els sobiranistes utilitzem com a recurs còmic i que els espanyolistes rancis invoquen com una evidència de la seva victòria. Miro aquest plàstic rígid i hi veig un artefacte d’herència franquista que només certifica que, administrativament, pertanyo a aquesta entitat jurídica anomenada «Reino de España» (a partir d'ara sempre l'anomenaré així). És un document que em numera, que he de dur per obligació, una etiqueta que marca propietat, que ignora qui soc per subratllar a qu...

Que Hans Zimmer és un dels compositors de música de cinema més influents i populars de la seva generació és una veritat incontestable. La seva aura és tan potent que és capaç d'omplir el Palau Sant Jordi fins i tot en absència: «només» (i aquest adverbi reclama totes les cometes del món) li cal seleccionar una vintena de temes emblemàtics dels films arxiconeguts en què ha treballat, reclutar solistes de primer ordre i delegar en un director competent per activar una màgia que ell puntua, des de la distància, amb intervencions enregistrades i projectades a gran escala. Així l’havia escoltat fins ara, per delegació, amb l'espectacle The World of Hans Zimmer , que després de recórrer mig món va fer escala a Barcelona en dues ocasions, el desembre de 2019 i l'abril de 2024. Del primer d'aquells dos concerts em queda, a més de la sorpresa de la descoberta d'un compositor immancable, un doble CD de possessió obligatòria. Un parell d'anys després de la seva darrera no...

Quan es comença a conèixer prou una ciutat és aleshores que se'n pot traspassar la superfície cultural. No parlo de submergir-se en la cultura alternativa, sinó de descobrir espais i esdeveniments que queden ocults a plena llum, eclipsats pels que són més cèlebres i massius. És amb la mirada inquieta del qui vol transcendir el que és més obvi —i que, a més, necessita refugiar-se de la pluja llombarda de mitjan març— que Bèrgam i Milà m'han sorprès amb un ventall que inclou cinema sense límits ni complexos, comunicació comercial de cinc estrelles, art contemporani que entra pels ulls i llibreries històriques en risc.  Entre Abbas Kiarostami i Louis de Funès Que un festival sigui capaç de celebrar-se durant més de quatre dècades és una prova  irrefutable de la seva qualitat, encara que el que realment m'ha motivat a descobrir-lo és la seva amplitud de mires cinematogràfiques. Efectivament, el Bergamo Film Meeting  (BFM) —impulsat per la seva associació homònima amb un sòlid...

"En part per ideologia i en part per desinterès, he decidit tancar els comptes de Facebook, Instagram i LinkedIn a finals de febrer. Tot allò que vulgui dir o compartir ho trobareu al meu blog, on també hi ha la meva adreça electrònica, per si voleu comunicar-vos amb mi en el món real. Llarga vida i prosperitat!". Aquest ha estat el meu missatge de comiat a les xarxes, voluntàriament críptic i acompanyat d'un "The End" sobre una imatge del crepuscle generada amb IA. Però amb un simple post provocador no en tinc prou per cloure una etapa, m'hi vull esplaiar. Per ideologia En els darrers temps, hem assistit a una deriva inquietant de Meta, empresa matriu de Facebook i Instagram. L'acostament estratègic de Mark Zuckerberg al president Donald Trump i l'atenuació deliberada dels mecanismes de verificació han convertit aquestes plataformes en un ecosistema ideal per a la proliferació de discursos d'odi i la desinformació sistèmica. Si bé encara no s...

Perpinyà no és París ni Nova York ni Chicago, però comparteix amb aquestes metròpolis un catàleg gens menyspreable d'un dels estils arquitectònics més elegants del segle XX: l'art-déco. Ja ho havia intuït al llarg dels 40 anys que fa que visito la capital nord-catalana però per adonar-me'n plenament m'ha calgut fixar-me en la petita i modesta exposició que ocupa el pati interior de la Casa Xanxo , seu de l'interessant Centre d'Interpretació de l'Arquitectura i del Patrimoni de la ciutat.  A totes les ciutats europees, els edificis que envolten el centre històric delaten l’època en què es van enderrocar les muralles perquè l’economia i la pressió demogràfica ho exigien. A Perpinyà queda clar que aquesta expansió va ser més tardana que a Barcelona, per exemple, i que va culminar ara fa just un segle, incorporant l’estètica del moment a les edificacions que poblarien els nous bulevards. Per a una ciutat provinciana, com és la capital del Rosselló, no deixa de s...

En record de Pier Paolo Pasolini, assassinat fa tot just  mig segle, m’he submergit recentment en la lectura d’ Ocellets i ocellots , de Lluís Anton Baulenas . Aquesta novel·la breu i àgil, on l'autor confronta dialècticament l’intel·lectual italià amb la persona que, suposadament, tenia l’ordre de matar-lo per encàrrec dels poders fàctics, és un exercici de ficció especulativa absolutament recomanable i, alhora, un original homenatge a un escriptor i cineasta incomparable, polèmic, contradictori. Respecto profundament Pasolini com a pensador; em sedueix la seva capacitat "suïcida" d’incomodar i denunciar les vergonyes tant de la dreta postfeixista com de l’esquerra comunista, sense miraments ni mitges paraules. Potser per això, esperonat per la lectura i el cinquantenari, m’he “imposat” el deure de reveure el cinema de l'artista romanobolonyès que tinc a la meva col·lecció. A les portes dels meus seixanta anys, pensava, potser amb un optimisme ingenu, que la maduresa...

Els meus viatges "de repetició", aquells en què torno a ciutats que quasi em conec de memòria, normalment es justifiquen per les arts escèniques i el cinema que hi vaig a veure. Aquest cop no ha estat així; la meva recent estada a Milà s’ha articulat al voltant d'un vell deute, el que tenia amb la Pinacoteca di Brera , una  d’aquelles visites sistemàticament posposades, potser perquè saps que són obligades, que ha trobat finalment el seu moment sota la grisor i el plugim del gener llombard. Per què ara i no en qualsevol dels altres moments dels darrers 25 anys en què m'he passejat per la ciutat? La resposta la té Giorgio Armani. Soc sacríleg de mena i per això em seduïa d'allò més la idea de veure la mostra  Giorgio Armani. Milano, per amore  en un espai consagrat a la pintura italiana dels segles XIII al XX. Vull insistir en el fet que més d'un centenar de creacions del desaparegut modista no tan sols s'exhibien "al palau" de Brera sinó "en...

Potser perquè l'exposició My name is Orson Welles , que he vist a la Cinémathèque Française a mitjan desembre, m'ha deixat una empremta profunda, o potser perquè m'enyorava de París, durant aquestes llargues i sedentàries vacances de Nadal m'he dedicat a reveure —i en algun cas descobrir— bona part de la filmografia wellesiana com a realitzador i algunes de les seves interpretacions més memorables en films d'altres directors. Han estat una quinzena de pel·lícules que m'han recordat quin artista tan singular, rebel i incomprès va ser. Avançat al seu temps ben bé dues dècades —pensem que Kubrick no es revelaria com a “autor” fins als seixanta i que Coppola o Scorsese no irromprien fins als setanta—, Welles va patir sobretot una desubicació cultural. El sistema d'estudis de Hollywood li era incompatible i més li hauria valgut ser un director italià o francès per gaudir de la llibertat d'un Fellini o un Truffaut. Mai sabrem, doncs, quin cineasta hauria estat...

París, darreres setmanes de 2025. La ciutat no només batega al ritme del consumisme nadalenc, sinó també amb el ressò de les melodies i les danses que, des dels teatres del Châtelet i del Lido , marquen el pols teatral de la temporada. Un any més, he tingut l’oportunitat de comprovar el que ja és un fet: la capital francesa viu una edat d’or del teatre musical, no per acumulació, sinó per una exigència artística que es reivindica i que comença a mirar de tu a tu els grans referents mundials anglosaxons. La cage aux folles  ha hagut de fer un viatge a través de l'espai, el temps i el cinema per tornar a casa, a París, amb els honors que ara se li tributen al Châtelet. La comèdia d'embolics de la parella homosexual que regenta un cabaret transformista a la liberal Saint-Tropez post 68 és una obra mutant, viatgera i potser intemporal. Nascuda el 1973 com a peça de bulevard de la mà Jean Poiret -també intèrpret-, va servir per donar visibilitat a una certa cultura gai i, sobretot...

-Mirallet, mirallet, que escric bé?- pregunto de forma retòrica, esperant una resposta positiva. -Has preguntat si escrius bé. La resposta és un sí rotund -em contesta el mirallet , que en realitat és un Model de Llenguatge Gran (Large Language Model).  -I què en penses del meu estil? - insisteixo buscant més sabó. -El teu estil destaca per la precisió i la profunditat psicològica, explorant la cara fosca humana amb una ironia intel·ligent i una gran versatilitat en el format i la llengua -em respon-. Els teus escrits no només reflecteixen els teus interessos, sinó que els exploren amb una profunditat i un estil que els fan genuïns i personals. -Quines ganes de llegir-me que m'estan agafant! Com que no m'agrada quedar-me amb l'opinió del primer que passa, per bona que sigui, interrogo una altra IA de la competència. Aquest cop soc més punyeter, li demano que em descrigui com a bloguer, i la seva apreciació em deixa bocabadat: "Ets un escriptor de blog que converteix la...

Ja sé que l’acceleració del pas del temps és una percepció subjectiva vinculada a l’envelliment. La sensació que les festes nadalenques comencen cada cop més d’hora, però, no té res de subjectiu: és una evidència tan enlluernadora com els llums —de baix consum, això sí— que guarneixen des de fa setmanes els nostres carrers, o com les pel·lícules romanticofamiliars que proliferen a totes les plataformes digitals, canals de televisió i cinemes. Tot s’hi val per provocar, quan abans millor, un estat d’ànim propici al consum més desaforat, mal camuflat amb bons desitjos i envernissat de tradició cristiana. I jo hi oposo les úniques armes de què disposo: una mica de bon cinema desencantat. A les infinites comèdies nadalenques hi responc amb cinc drames sòlids i atemporals, on el teló de fons de les festes no fa sinó intensificar la duresa de les històries que aquestes grans pel·lícules il·lustren amb la mà mestra habitual dels seus directors i intèrprets. Solitud, lluita pel poder, hipocr...

Hi ha llibres que han envellit malament o potser, senzillament, ja van néixer més vells del que la seva pàtina de modernitat enlluernadora camuflava. Histoire d’O (1954), de Pauline Réage,   és un d'aquests casos en què, fora del seu context temporal i sense apriorismes de cap mena, l'obra resulta menys transgressora i alliberadora del que semblava. Tot al contrari que L'anniversario  (2025), d'Andrea Bajani, un trencador exercici d'autoficció familiar que he llegit en paral·lel. En què coincideixen aquestes dues novel·les? La resposta, uns paràgrafs més avall. Només coneixia d'anomenada el clàssic de la literatura eròtica de Dominique Aury   -nom real de l'autora- en què la seva protagonista es sotmet a l'esclavatge sexual de diversos homes d'una forma quasi mística. I si l'he acabat llegint no és per interès pel gènere, sinó per la vehemència amb què en canta les excel·lències un "prescriptor" atípic: Damià del Clot, a la seva novel...