Ganes de cultura

(Habitació d'un hotel modest. Un home d'una vintena d'anys està assegut al llit mentre consulta el mòbil amb actitud impacient. Algú truca a la porta i l'home jove s'aixeca a obrir-la. Entra un home madur, amb aire atrafegat) JOVE: Passa, fa estona que t'esperava. MADUR: Disculpa, m'ha costat trobar l'hotel. No conec gaire el barri. T'he fet esperar molt? JOVE: No pateixis, hi ha temps. MADUR: Estic una mica nerviós, no et pensis. JOVE: No em penso res, jo. Vols prendre alguna cosa? MADUR: No. Bé, no ho sé. Encara em resulta difícil, això. (Tots dos s'estan uns instants en silenci) MADUR: Per la cara que fas, no t'ho creus. Bé, tant se val. Tots dos sabem a què venim, no cal que ens fem els tímids virginals. Vinga, despullem-nos. JOVE: No, espera't. Abans t'he d'explicar una cosa. Una cosa important, que ho canviarà tot. MADUR: Li vols donar misteri a la trobada, eh? Per mi, d'acord, però tampoc no ens allarguem gaire que ja m...

(Sala de vetlla d'un tanatori. Damunt d'un taulell, dues urnes funeràries per a cendres. Entre elles, una foto enquadrada per un marc de sobretaula mostra una parella de mitjana edat entaulada en un restaurant i somrient. Una jove entra escena i s'atura davant les urnes) JOVE: Això ben bé podria ser el súmmum de la crueltat, oi? Es clar que no m'hauria d'estranyar res venint d'uns mestres com vosaltres (...) Ja ho diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I què sou vosaltres ara sinó una mena de bufet fred? Ah, no, calla, que us heu fet incinerar. Vaja, no m'heu donat ni l'oportunitat de fer una broma fàcil... Fills de puta! Perdó, jo sóc la filla, i vosaltres les putes. Les grandíssimes putes hedonistes que han orquestrat un suïcidi i han establert com a darreres voluntats una incineració que esborrés les traces de qualsevol mena de decadència física. Però jo us conec una decadència més gran: la moral. La meva vida n'és la prova de fins ...

El desaparegut ninotaire Perich acostumava a dir que preferia els felins als gossos perquè no havia conegut mai cap gat policia. El dibuixant barceloní va morir abans que Blacksad entrés per la porta gran al món del còmic europeu, l'any 2000, perquè si hagués sabut de l'existència d'aquest personatge possiblement hagués afegit a la seva sentència que sí que coneixia almenys un gat detectiu privat. John Blacksad és el protagonista, fins ara, de cinc multipremiades novel·les gràfiques, sorgides de la inspiració i talent del dibuixant andalús Juanjo Guarnido i del guionista madrileny Juan Díaz Canales. Aquest tàndem creatiu ha recreat amb detall els Estats Units de mitjan anys 50 per ambientar-hi històries criminals ben narrades, on tots els protagonistes són animals antropomòrfics.      Que no us despisti aquesta particularitat, perquè tot i una certa semblança a l'estil Disney en el traç (Guarnido va col·laborar amb la companyia), en cap cas estem davant de còmic infant...

Mai he estat un incondicional de la música de David Bowie. Però dir això és com no dir res: perquè, quina ha estat la música de Bowie? En poc més de mig segle, l'artista anglès ha creat i transitat per tants estils musicals com ha necessitat per donar sortida a una creativitat per damunt de la mitjana de la indústria i, de ben segur, tothom hi pot trobar "el seu Bowie". El meu és el de l'àlbum Let's dance (1983), un prodigi d'equilibri entre música comercial i creació personal que mai em cansaré d'escoltar i ballar. La mort del Duc blanc em va agafar per sorpresa, igual que em va passar amb Prince. Aquests dos artistes eren, en el meu imaginari, generadors de modernitat, la personificació de l'evolució constant i, pràcticament, de la immortalitat, però, ai las! també eren humans. I el doble vessant artístic i humà de Bowie queda perfectament reflectit a l'excel·lent exposició " David Bowie is ", programada pel Museu del Disseny de Barcel...

Per celebrar el meu 50è aniversari no se'm va acudir cap altra idea millor que veure o reveure tantes pel·lícules i sèries estrenades al 1966 com pugués en un any. 55 pel·lícules després, he de reconèixer que la "collita del 66" no és de les meves preferides. Tanmateix, aquests són els 15 títols que per diversos motius formen part del meu paisatge emocional, alguns dels quals han envellit millor que jo. El bo, el lleig i el dolent Espagueti western canònic, el millor de la "trilogia del dòlar" ho té tot per ser considerat un clàssic: un trio protagonista mític (Eastwood-Wallach-Van Cleef), rèpliques i duels d'antologia, i un director -Sergio Leone- i un compositor -Ennio Morricone- al cim de la seva creativitat.  El màgic dels somnis Producció catalana quasi artesanal que és tota una raresa en el cine de l'Estat espanyol. Prenent com a protagonistes els personatges de la televisiva i aleshores famosa Família Telerín, el film adapta un conte de Hans Chris...

Tothom que hagi visitat Torí ha vist el Museo Nazionale del Cinema sense ser-ne conscient. Des de qualsevol punt de la capital del Piemont és perfectament identificable una cúpula quadrada coronada amb una agulla, situada al bell mig del centre històric: és la Mole Antonelliana. Aquest símbol arquitectònic torinès va ser construït al darrer terç del segle XIX per allotjar-hi una sinagoga i, posteriorment, va passar a titularitat municipal per fer-ne un monument a la Unitat d'Itàlia. Des de l'any 2000 ha esdevingut un monument al cinema, ja que n'allotja el museu nacional, creat als anys 50 del segle XX i que ha anat canviant de seu fins trobar en l'espectacular Mole Antonelliana el marc perfecte per acollir un fons d'una riquesa patrimonial única. Per què Tori, us preguntareu? Doncs perquè molt abans que Roma esdevingués el centre neuràlgic de la producció cinematogràfica italiana, arran de la construcció de Cinecittà pel règim feixista el 1937, els orígens i prime...

París ha estat escenari d'algunes seqüències d'acció memorables de la saga James Bond. No és estrany, doncs, que "James Bond 007. L'exposition", organitzada per la productora dels films de 007, EON Productions, i el Barbican Centre, hagi acabat fent una llarga estada a la capital francesa, concretament a la Grande Halle de la Villette. Amb més de 500 objectes originals de la sèrie —des dels emblemàtics Aston Martin fins als vestits més glamurosos de l'espia, dels seus enemics i, sobretot, de les seves "conquestes", passant pels gadgets més inversemblants—, aquesta espectacular mostra és una manera molt oportuna de celebrar el primer Bond cinematogràfic,  Agent 007 contra el Dr. No (1962) i el naixement d'una icona de la cultura pop, però també de rememorar el meu vincle amb un mite que m'ha acompanyat des de la infantesa. La meva relació amb James Bond a la gran pantalla ha estat un viatge que ha oscil·lat entre la fascinació inicial del nen...

Un mal de cap com el que no havies sentit mai et retorna a la consciència. Després, arriba el fred i amb ell, la certesa que estàs nu. Quan intentes abraçar-te per recuperar escalfor, t'adones que tens les mans lligades a l'esquena i t'estranyes de no haver-te fixat abans en la penombra que t'envolta. Ignores on dimonis ets i com hi has arribat, i aquesta incertesa et fa por, una por densa, que només es dilueix lleument quan t'alces d'un bot i comproves que tens mobilitat a les extremitats inferiors. Però no arribes a assossegar-te i el teu panteix s'accelera.  Empasses saliva, que té regust de sang, mentre els ulls se't van acostumant a l'entorn i ja perceps una certa claror. Fas petites passes, tímides, i busques desorientat en aquell espai ignot les tres dimensions que et permetin fugir. Amb el moviment el mal de cap et torna, persistent. Et preguntes si és ressaca, però ho descartes perquè saps que ets un bevedor experimentat, l'ànima de les ...

Els havia anat a espiar tantes vegades, però en aquella ocasió, la darrera en què es van trobar, crec que ella em va veure. Però tot va anar tan de pressa que potser li va quedar el dubte de si havia vist algú o tan sols ho havia imaginat. Era ben ximple, aquella noia, ara que hi penso, amb el seu nom ridícul –Crisantema- que em torna avui a la memòria amb la flaire de les flors que acompanyen una carta de comiat de la qual sóc destinatari. L'Àngel va començar-hi a sortir tot d'una, després que ens la trobéssim passejant pel centre un dijous, perquè era minyona, òbviament. Aquell xicot que ja no recordo com es deia, l'Àngel i jo mateix estàvem fent el servei i teníem la tarda lliure. De tots tres, l'Àngel era el més ben plantat i ella s'hi va fixar de seguida, es notava que perdia el món de vista per un galifardeu uniformat. I no li ho retrec, perquè jo també l'hi perdia, sense atrevir-me a admetre-ho. Per això vaig fer-me el milhomes i vaig demanar-li un bitlle...

Cap de les amigues de la noia maltractada no comprenia per què ella no denunciava a la policia aquell home d'ofici incert amb qui se n'havia anat a viure per fugir dels pares i que, poc a poc, l'havia aïllada de tothom. Cap de les amigues sabia que el maltractador, cada dia quan tornava a casa, feia per manera que la noia veiés com desava la falsa placa en un calaix, li ordenava abraçar-lo perquè notés el gruix de la pistola i les manilles, i li exigia que el tractés de 'senyor comissari'. Juny de 2016.

Durant 12 anys m'ha perseguit la sospita que el cas de l'apunyalament mortal d'aquell maleït escriptor buscabregues, en Christopher Marlowe, s'havia tancat en fals. Ara, tot just rellevat del càrrec de xèrif del comtat de Londres per edat, no em resignava a acabar els meus dies sense arribar al fons de la qüestió i, amb aquest objectiu, vaig aprofitar el meu retir del servei per anar a trobar l'únic home que, segons les meves perquisicions gens ortodoxes, me'n podia donar raó. Creuant a l'altra riba del Tàmesi, el meu carruatge va endinsar-se en un paratge on, a poca distància, convivien amb rivalitat un parell de teatres estables, el Rose, i el que jo buscava, el Globe. Al seu interior m'esperava una autèntica casa de bojos on, entre la cridòria general composta de cants i recitacions, desfilaven despreocupats de la meva presència falsos reis, soldats i bufons. Vaig engrapar un vailet vestit de donzella i li vaig etzibar: “Vull veure el teu patró, ara m...

Quan el metge li ha diagnosticat Alzheimer, l'impostor candidat al Nobel per la Pau ha comprès, amb la claredat d'una revelació, que només hi ha una sortida abans no comenci a oblidar les múltiples capes de proeses inventades i, entre contradiccions i remordiments, vagi apareixent la mesquinesa de la veritat: el premi haurà de rebre'l a títol pòstum. Maig de 2016.

La princesa, desesperada, va anar a trobar la fada padrina per explicar-li que son pare, el rei, li ordenava contraure matrimoni amb ell: -Al llit de mort de la mare, va jurar-li que tan sols es tornaria a casar si trobava una princesa que la superés en bellesa i virtuts- es va exclamar la donzella. -No pateixis: es farà enrere si li demanes que, com a prova d'amor, t'ofereixi la pell del seu ase màgic, aquell que caga monedes d'or- va assegurar-li la fada. Però el rei no va vacil·lar, i amb la pell del burro a les mans va reiterar les seves aspiracions incestuoses. El Partit Animalista del regne va donar el seu suport incondicional a la princesa quan va denunciar el monarca per explotació, maltractament i mort d'un dels 500 exemplars que quedaven al món de guarà català. Amb la instauració de la república, una silueta de ruc es va incorporar a la bandera. Abril de 2016. Inspirat per "Peau d'âne", de Charles Perrault.

-M'enganyes -va desafiar-lo ella trencant tota la màgia del darrer petó. -No, perquè ho hauria de fer? -va defensar-se ell descol·locat. -Perquè la teva història, de tan cursi com és, resulta increïble -li va etzibar-. Cap tio de la teva edat li respondria a la seva nòvia que la primera “dona” que va besar, en realitat, de dona només tenia la forma... perquè era una estàtua. -Una estàtua-font -va puntualitzar molest tornant-li a repetir la història-: Estàvem de colònies i ens van fer anar a caminar; al cap d'un parell d'hores sota el sol estava mort de set; quan vam arribar a aquell parc i vaig veure la font vaig amorrar-m'hi al broc, a la boca vull dir. Aleshores, aquella frescor, potser la insolació, no ho sé, tot plegat em va semblar una mena de petò refrescant. Ostres, va ser bonic, poètic fins i tot! -No sé què es pitjor -va respondre sorneguera-: un mentider o un “sensible”. -Què insinues? -va fer amb aires de milhomes. -Doncs que o bé m'enganyes per no dir-me...

Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà. L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala. Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns any...

-Que et trobes bé?, va preguntar el Marc al seu pare octogenari en adonar-se que havia deixat de menjar la sopa de galets i havia fixat la mirada en un punt indeterminat de l’horitzó. En Pere no comprenia el sentit d’aquella pregunta –és clar que es trobava bé!- però encara li estranyava més que aquell home desconegut, tot i que tenia un aire de família, l’interpel·lés justament en aquell moment, quan anava cap a la plaça del Sortidor a jugar el partit de desempat amb els amiguets del barri. Li va semblar sentir la sirena d’una ambulància de fons, però no li va fer cas perquè tenia una cosa molt més important entre mans: per fi aquella noia tan bonica havia accedit a anar amb ell al cinema. L’única condició que li havia posat la Marta era que la pel·lícula fos romàntica, i això era un bon senyal. Ell li va proposar aquella del Paul Newman que feien a l’Amèrica. Bates blanques... en una graduació? En Pere va pensar que aquest color avui desentonava, perquè el costum era que la toga fos ...

Quan la Maggie, amb 17 anys, va veure per primer cop “Vacances a Roma” en un cinema del centre de Dublín, es va jurar que algun dia visitaria la capital italiana i, com la princesa en missió consolar que interpretava l'Audrey Hepburn, envalentida per l'alegria de viure de la gent del sud d'Europa, potser hi tindria una història d'amor, fugaç però inoblidable, amb un galant tan ben plantat com el Gregory Peck. Però els seus somnis de princesa es transformarien en una realitat molt més prosaica i injusta: tota la seva carrera diplomàtica es limitaria a treballar de secretària administrativa a la cervesera insígnia del país, la Guinness, i la seva relació amb els viatges no aniria més enllà de casar-se amb en Michael Dolan, un transportista borratxo que li donaria tres fills i incomptables pallisses inconfessables. Hauria d'esperar 35 anys perquè l'empresa la prejubilés, els nois fessin la seva vida i la cirrosi s'endugués el marit a la tomba. Per fi, després d...

Mai hi havia hagut tants parroquians ni tanta expectació a l'Olimpo, la granja del tiet Cisco on jo ajudava després del cole, com en aquella nit de Nadal, minuts abans que es donés a conèixer el resultat del concurs. Just quan el meu oncle demanava un voluntari que llegís el veredicte, va entrar al local el petit Manzanita obrint-se pas a empentes i crits, acompanyat de la seva germaneta Mati i escortat pel germà gran. Ningú va posar pegues a què el xaval llegís el resultat, però quan el va tenir a les mans es va quedar sense paraules i les llàgrimes li van omplir els ulls. Tot va començar un parell de mesos abans, quan el tiet Cisco es va empescar una juguesca per revitalitzar el seu negoci, en decadència des que el seu rival de tota la vida, el senyor Pinadell, havia obert una hamburgueseria com les de les pelis americanes a l’altre extrem de la plaça del Sortidor. Amb la complicitat del Moro, un francès ben plantat que havia fet la guerra d’Algèria com a dentista, mig escriptor ...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...