Ganes de cultura

Cap personatge històric ha inspirat tanta cinematografia de ficció com Napoleó Bonaparte. Segons la Fondation Napoléon , des del 1897 fins als nostres dies, es poden comptar més de mil produccions, de durades, intencions, qualitats i orígens molt diversos, consagrades a la personalitat i a les gestes de l'estadista i militar cors. La més mítica i ambiciosa,  Napoléon vu par Abel Gance  (1927), és una autèntica pedra angular del setè art del període mut que no s'havia tornat a projectar en versió íntegra des de la seva estrena fins que, enguany, la  Cinémathèque Française  n'ha culminat la restauració/restitució definitiva, després de 16 anys de treballs. L'espera, però, ha valgut la pena. 1.000 bobines, o el que és el mateix, 300 km de pel·lícula analitzats, provinents d'arreu del mon (la Filmoteca de Catalunya, inclosa); 148 fragments musicals escrits entre els segles XVIII i XXI per 48 compositors diferents, arranjats per crear una nova banda sonora èpica i lírica...

Quan Dagoll Dagom va estrenar L'alegria que passa  la tardor de 2023, amb l'anunci que seria el seu últim espectacle de creació, el cor se'm va encongir. Veient aquell musical, de petit format però carregat de força, em va envair la sensació que estava a punt de perdre un dels referents del meu paisatge cultural i un dels puntals en què se sustenta la precària normalitat teatral d'aquest país. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel han sabut fer un teatre que és alhora creatiu i comercial, i que demostra que la llengua no és cap barrera quan el producte és bo. El seu projecte, com tot en aquest mon, ha tingut el seu temps, és fugisser com l'alegria, com un tren que passa. El seu trànsit no ha estat fugaç, però, ha durat mig segle i m'agradaria pensar que ha deixat empremta, que l'escena catalana hi ha pujat i se l'ha fet seu, i que no s'ha quedat simplement contemplant com s'anava allunyant fins desaparèixer. El meu primer contac...

La sentència de Lluís XIV " L'État, c'est moi " ha passat a la història com la millor definició possible de l'absolutisme monàrquic. Al cèlebre Borbó es deu també una altra declaració d'intencions no menys contundent i que ens toca molt més de prop: " L'usage du catalan répugne et est contraire à l'honneur de la Nation Française ". Els més pessimistes afirmaran que l'eliminació de la llengua pròpia de la Catalunya del Nord, iniciada el 1700 amb un edicte de prohibició en l'àmbit públic, és ja un fet consumat fa dècades; els més optimistes argumentaran que encara hi ha esperances de recuperació si aquell territori és capaç de donar escriptors de la talla de Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.  He gaudit força amb la lectura de diverses novel·les de Joan-Daniel Bezsonoff ( Les amnèsies de Déu,  2005;  La ballarina de Berlín , 2017; El diable es va aturar a Orà , 2022) i de Joan-Lluís Lluís ( Els ulls de sorra , 1993;  El dia de l...

A punt d'entrar en la seixantena, el festival de cinema de Perpinyà Confrontation es manté en prou bona forma. Tant és així que s'ha capbussat en mars, rius, llacs i piscines per poder batejar-ne la 59a edició amb un títol tan ambivalent com suggeridor:  De l'eau au cinéma . L'element líquid ha estat, doncs, motor narratiu o protagonista destacat d'una programació -de la qual només he fet un tastet in situ de dues pel·lícules- que en cap cas podria considerar-se cinema aigualit. No tinc proves que el pressupost del festival s'hagi reduït des que el Rassemblement National governa a la capital nord-catalana, però sent-ne l'ajuntament un dels principals patrocinadors sospito que la decisió de concentrar pràcticament tota la seva activitat a l'Arsenal, seu de l'organitzador  Institut Jean Vigo , obeeix a una necessitat d'optimització de costos. Però quan es tanca una porta, se n'obre una altra, ja que per aprofitar les possibilitats d'aques...

Ni que només fos per poder titular aquest article com ho he fet ja pagava la pena haver llegit els tres llibres de què parlaré a continuació. Als llibres, tres bons exemples de com es pot ser molt seriós i alhora fer bon humor, hi dedicaré uns quants elogis; el titular, en canvi, se l'han guanyat per demèrits propis els candidats i els votants d'extrema dreta a les eleccions europees del 2024. Calen instruccions per fer-se feixista? Al contrari, el que sí requereix aprenentatge al llarg de tota la vida és fer-se demòcrata i, sobretot, mantenir-se'n quan van mal dades. Per demostrar-ho, la desapareguda escriptora i activista Michela Murgia va escriure al 2018 Istruzioni per diventare fascisti , un irònic i provocador pamflet en què no només es burla de la visió del mon del típic "fatxa" i descriu com fer que una societat es decanti progressivament cap al totalitarisme sinó que posa un mirall màgic, d'aquells que no menteixen, al davant dels que ens creiem immun...

Dignitat, entusiasme i diversió a dojo és el que m'he trobat dalt de l'escenari del Casal Catòlic de Sant Andreu on he gaudit de la producció La botiga dels horrors de  La Lírica de Sant Andreu . Es el segon cop que aquest grup amateur arrelat al barri em convenç amb un dels seus muntatges; el primer va ser un espectacle ben diferent i molt més ambiciós,  Els miserables , la qual cosa ja dona una idea de la varietat amb què estan acostumats a treballar. Una mirada més detallada al seu historial revela que han aixecat bona part dels èxits del West End i de Broadway ( Mamma Mia , Sweeney Todd , Full Monty , Jesucrist Superstar , Sister Act , El violinista a la teulada ), amb música en directe, i sempre en català. Conec ben poc el mon del teatre no professional però en explorar el web de la  Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya  m'he adonat de sobte que m'he estat perdent durant anys un talent artístic considerable i un compromís cultural inqüestionable am...

Heus aquí que una vegada, als Estats Units del 1900, es publicà una novel·la infantil cridada a esdevenir un clàssic de la cultura popular. Tant i tant agradà, que el mateix autor n'arribà a escriure 13 seqüeles entre 1904 i 1920. Però no fou fins uns anys més tard, al 1939, que una inspirada adaptació en forma de pel·lícula musical en féu un fenomen universal i immortal. Innombrables versions i revisions del clàssic es succeïren, entre les quals un curiós musical soul  de mitjan anys 70. Però per damunt de tot en destaca una preqüela en forma de novel·la (1995), que tant d'èxit obtingué que acabà convertida en un musical de Broadway (2003), i ja als nostres temps, en una nova pel·lícula musical (2024). I heus aquí un gos, heus aquí un gat, però aquest conte és ben lluny d'haver-se acabat. Per molt que hagi intentat camuflar-les de conte infantil, les pistes que he donat son tan clares que no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que em refereixo a  The Wonderful Wizard of ...

Feia molts anys que no tenia present Manuel de Pedrolo: no vaig prestar gaire atenció als actes del  centenari institucional  del seu naixement ni recordo quan vaig llegir-ne l'últim llibre, que encara és més greu.  Mea culpa.  Ha estat una visita fortuïta al magnífic Castell de Concabella, a iniciativa d'uns bons amics que viuen a la Segarra, que l'obra i la figura de l'escriptor de l'Aranyó se m'han fet evidents de nou com en una revelació. Conèixer l'interessantíssim Espai Pedrolo m'ha recordat l'empremta que va deixar-me com a lector aquest home de lletres polièdric i incansable, i quina sintonia que vaig arribar-hi a tenir ideològicament.  Tot i que per generació m'hauria tocat, no vaig ser un dels lectors de Mecanoscrit del segon origen (1974)   en edat escolar. Ni en cap altra edat, perquè no l'he llegit mai, i els meus únics referents en són les adaptacions televisiva del 1985 i cinematogràfica del 2015 , oblidables totes dues. Mill...

Balenes i dimonis, aventura i amor, Ahab i Dante o, el que és el mateix, Moby Dick alla prova i La Divina Commedia . Entre Milà i Torí, he baixat als inferns interiors de dos personatges de la literatura universal que, portats a l'escenari, fan sentir l'espectador al paradís i qüestionen si Jean-Paul Sartre va estar del tot encertat quan va escriure que l'infern son els altres.   Fa molts anys que no reveig l'adaptació de Moby Dick que John Huston va dirigir el 1956 i tanmateix tinc ben present la breu però intensa interpretació que Orson Welles va fer del capellà que sermoneja els mariners abans de salpar a la pesca de la balena. Segons l'anecdotari del film, el mític actor i realitzador va interpretar el paper en estat d'embriaguesa per superar un incomprensible pànic escènic, encara que potser va necessitar la crossa etílica per superar l'enveja de no haver pogut portar la novel·la de Herman Melville a la pantalla. Sí que va aconseguir, en canvi, escri...

De vegades, experiències culturals que no tenen res a veure entre elles configuren fortuïtament un fil temàtic que no és evident a primera vista, que cal deixar reposar en el subconscient perquè pregui cos. Uns dies després d'haver vist les obres de teatre  Le chevalier d'Éon  i  Celle qui regarde le monde , al Festival Oui! , i l'exposició fotogràfica " Becoming Marilyn & Becoming Elvis ", a  Fotonostrum , m'he adonat que les tres propostes parlaven d'identitat, de qui som i quina és la nostra representació social i, en alguns casos, artística. En altres paraules, totes tres eren una invitació a fer un tomb pels límits entre persona i personatge.   A tots els que no comparteixin la teoria que el gènere és una construcció social, els recomano endinsar-se en la insòlita vida de Charles d’Éon de Beaumont i potser canviaran d'opinió. Aquest militar i diplomàtic francès del segle XVIII va exercir d'espia al servei de Lluís XV... fent-se passa...

Un titella de grans dimensions en forma de tigre que simbolitza l'instint de supervivència; els pares fundadors dels Estats Units que rapegen les diferències del seu projecte polític; els protagonistes d'un drama d'amor adúlter que canten i ballen per subratllar els seus estats anímics... Ni realisme ni versemblança han estat adjectius aplicables a l'art dramàtic, ja des dels temps de la Grècia clàssica. La màgia del teatre -perdó pel tòpic- se sustenta en un "pacte escènic" que el públic només ratifica a canvi que li despertin la imaginació, com succeeix sobradament a  Life of Pi , Hamilton i Brief encounter , els tres espectacles amb què he obert el meu any teatral. Novel·la filosòfica d'èxit (2001), espectacular i sensible adaptació cinematogràfica (2012) i reeixida obra de teatre (2019) són les tres vides que, de moment, ha viscut la història nascuda de la imaginació del canadenc Yann Martel, inspirada llunyanament en una narració breu del brasiler...

Amb models de la bellesa patrimonial de Bolonya les fotografies quasi surten soles, i encara més des que compartim la vida amb tecnologies que ens faciliten la il·lusió de capturar el temps per, eventualment, reviure'l. Conscients del valor documental de les fotos, especialment les d'èpoques en què se'n feien poques i eren analògiques, els responsables de la Cineteca Bologna han posat en marxa l'ambiciós projecte Bologna Fotografata , un immens arxiu públic d'imatges de la ciutat, digitalitzades i a l'abast de tothom, que durant uns mesos té també versió física amb una  exposició homònima. Instal·lada a l'insòlit espai del passatge subterrani de la plaça Re Enzo, aquest petit gran tast d'història l'ha convertit en un autèntic túnel del temps. 21.598 és el nombre d'imatges que, en els moments de redactar aquestes línies, conté Bologna Fotografata , una col·lecció que abasta des de finals del segle XIX fins a principis del segle XXI i que parteix...

L'ésser humà és capaç del millor i del pitjor, i amb el pitjor té l'habilitat de fer-ne memòria, denúncia i art. Novè art, com son els àlbums La strage di Bologna i Falcone e Borsellino , o la sèrie Il était une fois en France , que situo entre les meves millors lectures de l'any. No és la primera vegada ni serà l'última que aplaudeixi en aquest blog el saber fer de l'editorial paduana  BeccoGiallo , especialitzada en biografies i periodisme gràfic. Les seves publicacions tenen sempre un biaix de compromís democràtic i ciutadà, i una de les seves propostes més interessants és la col·lecció  Misteri d'Italia , denominació eufemística que repassa crims i atemptats en què la implicació, la inacció o l'obstrucció de l'estat o de certs polítics ha estat determinant perquè continuïn sent "misteris" o s'hagin resolt tard i de forma parcial i insatisfactòria. La strage di Bologna , primer títol de la col·lecció que he llegit, repassa els fets i la...

Al gener passat em mig comprometia en aquest blog a tornar a París abans de fi d'any per reveure West Side Story al Théâtre du Châtelet, una declaració d'intencions que només he complert al 50%. L'oferta teatral de la ciutat de la llum, amb més de 100 sales d'espectacles sense comptar les de l'àrea metropolitana, ha estat prou temptadora com per fer-me canviar, sense gaires remordiments, la tragèdia de Tony i Maria per quatre produccions teatrals que, per diferents motius, ja em semblaven immancables sense haver-les vist. La meva fal·lera pels musicals m'ha portat en primer lloc a París extramurs, concretament a Boulogne-Billancourt, un dels bastions de la seva  banlieue  burgesa que val la pena visitar i que acull el  revival  de  Starmania  a les instal·lacions de  La Seine Musicale . Aquest complex faraònic dedicat als espectacles en viu presideix l'antigament industrial Île Seguin i forma part del projecte  Vall de la Cultura del departament ...