Ganes de cultura

Roma, 1938. Un comerciant jueu obre un negoci de confecció just al costat d’una sastreria de tota la vida. La seva política empresarial no només consisteix a oferir productes a més baix preu que el seu veí, sinó a aprofitar-se de les seves iniciatives. La rivalitat entre tots dos està servida, a pesar de les relacions d’amistat i d’amor que sorgeixen entre membres d’ambdues famílies. L’aplicació progressiva de lleis racistes a la Itàlia feixista, arran de la visita de Hitler a Roma, farà que l’actitud del sastre en vers el seu rival hebreu evolucioni cap a un vincle de solidaritat impotent davant la injustícia. A  Competència deslleial , Ettore Scola va retornar al marc històric de la seva excel·lent Una jornada particular (1977), el feixisme que va viure durant la infantesa. Igual que en aquell mític títol, la visita del dictador alemany al seu homòleg italià –la gran història- determina l’esdevenidor dels personatges del film –la petita història-. En aquest cas, la trama no se c...

Una infermera nord-americana és destinada al torn de nit d’un obsolet hospital infantil a punt de tancar, Mercy Falls, situat a la petita Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Aviat s’adonarà que en aquest centre de salut es produeixen fenòmens paranormals que afecten els interns abans de ser traslladats a altres hospitals. Els nens, nerviosos i espantats, li parlen d’una presència intangible que habita en una planta clausurada de l’edifici. La infermera, obsessionada pel seu passat, s’implicarà en la resolució del misteri, a pesar de les reticències inicials del responsable mèdic de l’establiment. Anglaterra plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics? Si continueu...

Superman returns , de Brian Synger, és una respectuosa i alhora ensopida recuperació de la saga fílmica de l’home d’acer en què les connotacions messiàniques de la trama juguen en detriment de l’objectiu essencial d’un producte d’aquestes característiques: la diversió. La cinta de Singer, director de les notables X-Men i X-Men 2, es reclama hereva de la que el 1978 va signar Richard Donner, la millor de tota la sèrie. Malgrat haver retornat la dignitat a un personatge que havia recalat en la pallassada a les entregues III i IV, a Superman returns li falta força narrativa, coherència argumental, un xic de sentit de l’humor i un protagonista amb prou carisma com per fer-nos oblidar el malaguanyat Christopher Reeve. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

El cèlebre prestidigitador Eisenheim porta a la Viena imperial el seu increïble espectacle, que és rebut amb admiració pel públic i amb reticència pel poder. L’hereu de la corona, el conspirador príncep Leopold, mana investigar el mag després d’haver estat humiliat públicament per ell i d’haver-se assabentat que l’il·lusionista i la seva promesa, la baronessa von Teschen, havien estat amants quan eren adolescents. L’inspector Uhl, un racionalista contumaç però seduït per l’artifici de la màgia, serà l’encarregat d’intentar demostrar que Eisenheim és un farsant i un perill públic. Deliciosa combinació d'història d'amor i d'intriga policial amb què el Festival de Sitges 2006 va tancar la seva 39ª edició, L'il·lusionista (The illusionist, de Neil Burguer) és un film d'agradable visió, bellament fotografiat i convincentment interpretat per Edward Norton i Paul Giamatti. Es tracta d'una cinta sense pretensions que ens transporta fins a la frontera en què el món raci...

La mare de l'Alex és una convençuda militant comunista de la República Democràtica d'Alemanya des que el seu marit va abandonar la família per passar al bloc occidental. Anys més tard, quan el teló d'acer comença a flaquejar, presencia com el seu fill participa en una manifestació antigovernamental i, enmig de la batussa, pateix un col·lapse que la deixa en coma. Vuit mesos després, desperta en un país totalment diferent: el mur de Berlín ha caigut i el capitalisme s'està instaurant a marxes forçades a l'obsoleta RDA. Per evitar-li un xoc que podria matar-la, l'Alex intentarà ocultar la veritat i convertirà, amb penes i ajuts, el domicili familiar en un parc temàtic del comunisme. La mentida, però, no podrà mantenir-se durant gaire temps. Good bye Lenin! és una intel·ligent mirada a com són d'efímeres aquelles coses que ens semblen immutables i com n'és de relatiu tot allò que prenem per absolut. Aquest plantejament quasi filosòfic, Wolfgang Becker té l...

Espanya 1944. La Carmen, una jove vídua i embarassada, s'instal·la en un poblet on està destacat el seu nou marit, el capità Vidal, que té la missió d'eradicar, a qualsevol preu, els focus de resistència antifranquista de la zona. Acompanya la Carmen, la seva filla adolescent, l'Ofelia, que no suporta el seu padrastre i que per escapar del seu sadisme es refugia en un món de fantasia en què un faune li vaticina un futur de princesa. Tanmateix, l'acompliment del seu destí màgic l'obligarà a intentar superar dures proves i a enfrontar-se amb la crueltat i la mort. El laberinto del fauno és una original i entretinguda barreja de cinema bèl·lic i fantàstic que va inaugurar el Festival de Sitges 2006. Guillermo del Toro s'apropa per segona vegada al marc històric de la guerra civil espanyola (la primera ocasió va ser a El espinazo del diablo ) per introduir-hi una història de caire màgic, un conte gòtic tan o més cruel que la pròpia lluita del franquisme contra la r...

Aclariment: Salvador (Puig Antich) vol ser i és, manifestament, un producte comercial que tracta un tema d’interès humà, d’aquells que desvetllen sentiments apassionats i generen una fàcil identificació de l’espectador amb el protagonista. Amb aquestes premisses, legítimes, podríem confeccionar una llarga llista d’obres mestres del setè art d’arreu. Però, ai las!, Salvador és una pel·lícula produïda a Catalunya i d’aquest fet sorgeixen els seus inconvenients extracinematogràfics. La polèmica ha esquitxat aquest film des de bon començament i des de totes les òptiques. Per una banda, n’hi ha que la troben massa efectista, excessivament centrada en un drama familiar que provoca la llàgrima segura en l’espectador i que impedeix l’anàlisi rigorosa dels fets. També hi són aquells que l’acusen de desvirtuar l’ideari real del protagonista, d’aigualir els seus postulats anarquistes i d’oblidar altres noms propis de la història tant o més rellevants en la lluita antifranquista que el mateix Pu...

Alatriste , d’Agustín Díaz Yanes,  és un producte tan digne com fallit: la incomprensible i anticomercial decisió de concentrar les cinc novel·les de Pérez Reverte en un sol film provoca sensació de desorientació en l’espectador durant tot el metratge. Les situacions i els personatges se succeeixen a la pantalla sense una veritable cohesió i inclús les batalles es viuen com un element gratuït, malgrat la seva bona resolució tècnica. L’ambientació del Segle d’Or espanyol és molt acurada i els actors estan més que correctes en els seus papers, però són tan breus les seves aparicions que tenen poques possibilitats de lluir-se. Mortensen compleix com a heroi castellà desencantat, encara que el seu voluntariós accent té alguna cosa d’inversemblant. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Digues-me Peter (The Life and Death of Peter Sellers) narra en diferents salts temporals la trajectòria artística i vital del còmic anglès Peter Sellers, des dels seus inicis radiofònics a la BBC dels primers anys 50 fins a la seva consagració a Hollywood com un dels actors de comèdia més populars dels 60 i 70. El film posa l’accent en la malaltissa relació que Sellers va mantenir amb sa mare, una dona dominant que va representar un esperó per a la seva carrera i alhora un escull en el terreny emocional. Igualment, la història se centra en els tumultuosos matrimonis del genial intèrpret de l’inspector Clouseau, en les seves crisis d’inseguretat, en la seva conflictiva, a vegades productiva i sempre lucrativa col·laboració amb el director Blake Edwards, i en el seu comportament autodestructiu que el va matar d’un infart als 55 anys. El biopic (pel·lícula biogràfica) sempre s’ha considerat un gènere menor, sovint a causa del falsejament de dades de què han estat objecte els personatges ...

En Salvatore, sicilià benestant d’una quarantena d’anys i resident a Roma, rep una trucada de sa mare que li comunica la mort de l’Alfredo, l’antic projeccionista del cinema del seu poble natal. En un llarg flashback, assistim a la relació entre el petit Salvatore (anomenat aleshores Totò) i l’Alfredo, que el deixava entrar sovint a la cabina de projecció del “Cinema Paradiso” i pràcticament el va adoptar ja que no tenia fills. Per a en Totò, orfe de pare, aquella petita sala era un refugi màgic on va aprendre a estimar el cinema i va viure el pas de la infantesa a l’edat adulta. ¿Qui no s’ha emocionat fins a les llàgrimes veient la seqüència final de Cinema Paradiso? ¿Qui no reconeix en aquell magistral muntatge de petons prohibits una exquisida declaració d’amor al cinema i a un fill? Una pel·lícula que és capaç d’arribar a aquest clímax amb la serenor i la senzillesa que ho fa la cinta de Giuseppe Tornatore ha de considerar-se per força un clàssic, un bocinet de vida tan ben recrea...

Truffaut és el cineasta francès més conegut de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la generació de la Nouvelle Vague, moviment que va contribuir a fundar com a crític i com a realitzador. La seva vida novel·lesca es confon sovint amb la seva obra i un elevat nombre de personatges dels seus films mostren no poques semblances amb ell. El petit François no va ser un nen desitjat. De fet, ni tan sols era fill del Sr. Truffaut i, com que sa mare el detestava, va passar moltes hores amb les àvies, que li van inculcar el gust per la lectura, una de les seves grans passions. Però el cinema va esdevenir ben aviat el seu refugi predilecte: va començar a freqüentar les sales als vuit anys, sovint fent campana. Ell mateix confessa que va veure les seves primeres dues-centes pel·lícules d'amagat. Va convertir-se, doncs, en un cinèfil precoç que ja el 1946 fundava un cineclub (el Cercle Cinémane) i el 1950 publicava la primera crítica, un text sobre La Regla del Juego (La règle du...

La nit de cap d’any, el notari Martinaud és convocat a comissaria per testimoniar sobre la violació i l’assassinat d’una nena de vuit anys, el cos de la qual va descobrir uns dies enrere mentre passejava pel bosc. Les preguntes implacables de l’inspector Gallien revelen ben aviat les incongruències del testimoni del notari qui, a més, es trobava inexplicablement al lloc d’un altre crim similar, unes setmanes abans. Sense quasi adonar-se, l’altiu Martinaud passa de testimoni a acusat i és arrestat preventivament. L’inspector és requerit pel comissari territorial que li aconsella extremada prudència en el cas, donada la posició social i la influència de l’acusat. Durant la seva absència, però, Martinaud és víctima d’un excés de zel policíac a mans de l’inspector Belmont. Colpejat i humiliat, el notari intenta fugir de la comissaria, tot just quan arriba Gallien que aconsegueix reconduir la situació i arrencar-li confessions sobre la seva vida íntima que l’exculpen del primer crim: des ...

Pierre Lachenay, director d’una revista literària, casat i pare de família, coneix la Nicole, hostessa d’avió, durant un viatge de treball a Lisboa. Es fan amants i posteriorment continuen la seva relació a París. En Pierre, cada cop més enamorat, la porta de cap de setmana fora de la capital, se separa de la seva dona, la Franca, i proposa a la Nicole de casar-se. Ella, però, el rebutja i l’abandona. Aleshores, en Pierre intentarà, en va, tornar amb la seva esposa. La Franca sospita que la separació és a causa d’una altra dona i, per atzar, descobreix al diari l’adulteri del seu marit. En un atac de gelosia, va a trobar-lo al seu restaurant preferit i el mata, a boca de canó, amb un fusell de caça. Segons confessava el propi François Truffaut, La peau douce  està inspirada en una crònica de successos que va llegir als diaris. Al director francès, però, li va interessar molt més mostrar minuciosament la relació adúltera dels protagonistes que no pas la recreació de l’assassinat. A...

Si us deliu pels melodrames amb interpretacions sentides però no histriòniques, que tinguin com a ingredient bàsic una bona dosi de crítica a la doble moral i on el sexe suggerit –censura de l’època obliga- sigui un dels motors de l’acció, tot plegat filmat en un exquisit blanc i negre, aleshores, Un lloc a dalt de tot (1958) no pot faltar a la vostra devedeteca. Room at the top , en la seva versió original, és una de les millors mostres del “Free Cinema”, moviment que a cavall dels 50 i dels 60 va renovar la temàtica i les formes anquilosades de la indústria britànica, com també ho estava fent contemporàniament la “Nouvelle Vague” a França. A diferència dels melodrames nord-americans de la mateixa època, Un lloc a dalt de tot va un xic més enllà de la visió edulcorada i conservadora pròpia del gènere per mostrar amb asèptica fredor uns personatges gens modèlics que encarnen defectes tan humans com l’arribisme, la traïció als propis orígens i l’amoralitat. L’artífex d’aquesta petita j...

A Stupeur et tremblements (Estupor i tremolors), el realitzador de la celebrada i exquisida Tots els matins del món  (Tous les matins du monde), Alain Corneau, adapta amb bon pols la novel·la més coneguda de la belga Amélie Nothomb, tot un fenomen literari als països francòfons, molt apreciada també a casa nostra on alguns títols ja disposen de versió catalana. L’argument del llibre i de la pel·lícula ens mostra les dificultats irresolubles d’una europea, Amélie, per sobreviure a l’entramat de relacions de subordinació i codis de comportament imperants en una multinacional japonesa on, inicialment, treballa d’intèrpret. Els malentesos creixents amb els seus caps la van empenyent vers un abisme d’incomprensió i de vexació professional i personal que la degraden fins a esdevenir responsable dels lavabos. Tot plegat ve a ser una relectura de El procés de Kafka, en clau irònica, on l’absurd arriba a límits quasi grotescos si es té en compte que la protagonista ja havia viscut al Japó...

En Guido, un somiatruites d’origen hebreu, s’enamora bojament de la Dora, la mestra d’escola local i promesa d’un jerarca feixista. Autèntic geni de la seducció, Guido s’enginya les estratagemes més delirants per seduir-la. Uns anys més tard, casat ja amb la Dora i pare del petit Giosuè, són deportats a un camp de concentració. La Dora, que no és jueva, decideix acompanyar el marit i el fill en la seva dissort, però són reclosos en camps separats. En el seu internament, només dos objectius fan que Guido resisteixi: enviar missatges d’amor a la Dora i amagar al seu fill la realitat, convencent-lo que tot és un joc en què el guanyador obté un carro de combat. Durant l’alliberament del camp, perdrà la vida en el seu darrer però reeixit intent per salvar la del seu fill. Roberto Benigni torna a estar d’actualitat arran de l’estrena aquest estiu del seu darrer film El tigre i la neu (La tigre e la neve , 2005), un èxit considerable amb el qual el cineasta toscà ha refet el seu prestigi m...

La síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes de Quatre bodes i un funeral ( Four Weddings and a Funeral , 1996) o L’últim petó ( L’ultimo baccio , 2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar amb un bon gruix de l’audiència gràcies al mecanisme d’identificació. La teva vida en 65’ , darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien en un comportament infantiloide com a via per anar tirant i evadir el compromís amb la vida. La teva vida en 65’ és, més que res, un film de guió inspirat -que no vol dir rodó- concebut per Albert Espino...

Els bessons Mantle són dues reputades eminències de la ginecologia. Les seves vides es capgiren quan coneixen una pacient molt peculiar amb qui mantindran un afer sentimental sense que ella s’adoni, inicialment, que són dues persones diferents. Aquesta relació tindrà, però, conseqüències imprevisibles i nefastes, especialment per als dos germans. François Truffaut, a principis dels vuitanta, afirmava: “No m’agradaria veure un film per primer cop en vídeo o a la televisió. Els films es veuen primer a la sala de cinema. La diferència entre cinema i vídeo és la mateixa que hi ha entre llegir un llibre i consultar-lo”. I afegia: “Tenir un film en vídeo me’n dóna un coneixement molt més íntim”. El malaurat director francès no va ser a temps de conèixer el DVD i les seves espectaculars possibilitats per als cinèfils, però les seves asseveracions són potser encara més vàlides per al suport digital. Si més no, quan la consulta a què ell es referia s’aplica als bons films, a aquells que estan f...

Il sorpasso (1962) ens porta a Roma, en ple Ferragosto (Mare de Déu d'agost), on un desconegut -Bruno- demana a un jove estudiant de dret -Roberto- que el deixi telefonar des de casa seva. En senyal d'agraïment, l'extravertit i invasiu nouvingut li proposa de compartir un aperitiu que només serà el punt de partida d'un absurd periple en esportiu per mitja Itàlia en què les idees del tímid Roberto canviaran radicalment. De la perplexitat inicial i l'enuig per ser incapaç d'imposar la seva voluntat, l'estudiant passarà a rebutjar la pròpia forma de viure i a admirar cada cop més la del seu nou amic, un fatxenda que es juga la pell a la carretera en avançaments perillosos, que sedueix qualsevol dona, i que és, aparentment, qui vol ser. En Bruno, però, és en realitat un fracassat, un irresponsable i un immadur: divorciat i encara enamorat de la seva exdona, és incapaç de fer de pare de la seva filla adolescent que busca en un vell milionari la seguretat que aq...

En vint esquetxos, el film mostra un ventall humà gens edificant, sorgit arran del boom econòmic italià dels anys seixanta. Els monstres (I mostri, 1963) és un altre dels grans títols de la comèdia italiana en què Dino Risi va fonamentar el seu prestigi com a realitzador i guionista. Aquests retrats breus i àcids, tots ells interpretats per un Gassman i un Tognazzi en estat de gràcia, mostren totes les xacres de la societat italiana amb un sentit de l'humor intel·ligentíssim. Destaquen especialment per la seva finesa i mala llet els episodis dedicats a l'educació dels fills, a l'església, a la política, a la televisió i al teatre. Estiu de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Si jo fos un ciutadà de Montreal i volgués anar aquest vespre al cinema, podria triar entre 40 films en versió original anglesa i 42 en francès, ja fossin doblats o originalment rodats en aquesta llengua. Com que sóc barceloní, però, la meva tria ha de limitar-se a 76 pel·lícules parlades o subtitulades en espanyol, contra 12 títols en català. I encara hauré de considerar que estic de sort, perquè en altres dates i fora de la capital les xifres són molt més desproporcionades. És gravíssim que després de 24 anys de cooficialitat lingüística, la presència del català a les sales cinematogràfiques, pagada amb diners públics, sigui tan anecdòtica, mal repartida i efímera. Per no parlar de la posterior comercialització en vídeo i DVD de les pel·lícules, on el menyspreu pel consumidor catalanoparlant és directament insultant. Seria bo que hi reflexionéssim tots, des dels productors fins als espectadors, passant pels distribuïdors, els exhibidors i l’administració. Precisament, a la reflexió i...

La negativa del ministre d'exteriors francès, Michel Barnier, a què el català i altres idiomes oficials a Espanya accedeixin a ser-ho també a la Unió Europea, ha de suscitar-nos escepticisme davant la divisa "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" que el seu país enarbora des de fa dos segles.  L'Hexàgon és un acèrrim defensor de l'Europa dels estats, que ha bastit una realitat nacional i uns mites de civilitat a costa d'un preu altíssim: anorrear en el seu territori tota llengua, cultura, creença i història preexistents i futures.  No ens enganyem més: quan França es mostra antiamericana o reivindica l'excepció cultural no és en virtut de la seva ensenya revolucionària - institucional, sinó perquè no troba altra via per fer prevaler el seu rol de potència mundial, arrabassat des de fa molt pels EUA.  França és un país malalt d'identitat social i política, un estat incapaç de satisfer la descentralització mínima que els seus ciutadans no parisencs necessite...

Mentre els Països Baixos i Flandes van reeixir a sumar prou voluntats per signar el 1995 l'anomenat Tractat Cultural i posar-se a treballar plegats per a la promoció de la llengua i la cultura neerlandeses, els electes catalans i illencs encara es barallen per decidir qui serà el director del polèmic Institut Ramon Llull. Cal demanar-se, doncs, si en queda res de la idea de Països Catalans en l'esperit dels nostres polítics, a la vista que és més difícil que es posin d'acord els governants d'aquestes dues "comunitats autònomes" que no pas la seixantena llarga d'estats que integren l'Organització Internacional de la Francofonia, per esmentar un altre cas de col·laboració multiterritorial a favor d'una llengua. Difícilment s'obtindrà del govern central situacions més justes en aquest àmbit si ni tan sols hi ha coincidència a com aplicar els mandats constitucionals i estatutaris que emparen, ni que sigui mínimament, el català a Catalunya i les Bal...

L’últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l’estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l’interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un “eix del musical” mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L’universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se’n farà ressò. Als artífexs d’aquest magazín especialitzat se’ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s’associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l’humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en l...

La recent commemoració del desè aniversari de la dissolució de la Crida a la Solidaritat ha desvetllat el record de la imprescindible tasca d’impuls del redreçament nacional desenvolupada pel grup durant els anys vuitanta. La Crida va saber estar en evolució constant i paral·lela a la seva conjuntura politicosocial: nascuda el 1981 com a plataforma unitària de rebuig al 23-F i al “Manifiesto de los 2300”, va convertir-se dos anys després en un grup de pressió de referència, crític amb les polítiques institucionals del nacionalisme moderat i de l’esquerra d’obediència estatal. La seva acció decidida, imaginativa i pacífica per la llengua va estendre’s a una defensa plena del país, obrint-se a fronts com la internacionalització del fet català, l’exigència del dret d’autodeterminació, la solidaritat amb el tercer món, l’antimilitarisme i la preservació del medi ambient. L’aposta per la política “professional” d’alguns dels seus membres, encapçalada el 1986 pel carismàtic Àngel Colom, va d...