Ganes de cultura

Al Portugal de 1938, Pereira és el responsable de la secció cultural del diari Lisboa. El vell periodista fa la vista grossa amb la repressió política que viu el seu país, a remolc de l’onada feixista que recorre Europa, i es concentra en la seva feina. Després de llegir un text del jove Monteiro Rossi, un idealista d’origen italià, decideix contractar-lo com a col·laborador. La relació amb el noi i la seva companya, una activista d’extrema esquerra, anirà despertant-li la consciència i l’abocarà a implicar-se irreversiblement en la lluita per les llibertats i a prendre partit contra el règim salazarista. El director torinès, Roberto Faenza, va escometre la difícil adaptació en imatges del gran èxit de vendes d’Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira –en català, Afirma Pereira. Cinematogràficament, el resultat és discutible, no superant els llindars de la correcció i la professionalitat que són d’esperar en una producció internacional acurada. En canvi, el que sí resulta remarcable és la ...

En Johnny Barrett, periodista d’un rotatiu sensacionalista, es fa passar per maníac sexual perquè l’internin en un sanatori mental on un dels pacients va ser trobat mort en estranyes circumstàncies. Malgrat l’oposició de la seva promesa – una ballarina de striptease – el periodista és reclòs al centre on aconsegueix informació, en els seus moments de lucidesa, de diferents malalts que van ser testimonis del crim. Però com més a prop és de la resolució del cas i de guanyar un premi Pulitzer pel seu reportatge, més lluny es troba del seu equilibri mental inicial... Shock corridor va cimentar la fama de Samuel Fuller, realitzador tot-terreny, maleït en el seu dia i reivindicat posteriorment per la cinefília més diversa. Seguint els passos del rei de la sèrie Z, Ed Wood, però amb una habilitat visual molt superior, Fuller broda un thriller d’impacte que creua els arguments de Ace in the Hole (1951) amb Algú va volar sobre el niu del cucut (1975). Queden avui totalment fora de lloc els f...

El mateix dia que Jesús, neix a l’establia del costat un tal Brian. La seva vida de perdedor vindrà marcada per les confusions constants amb el fundador del cristianisme les quals el duran fins a la crucifixió. Si feu una ullada a la cartellera teatral londinenca, hi trobareu entre la seva inabastable oferta un muntatge, si més no, ben curiós. Es tracta de Monty Python's Spamalot , un musical inspirat en el film de 1974, Monty Python and the Holly Grail (estrenat aquí com " Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores "), un dels més populars del grup. L’èxit rotund d’aquest espectacle, que exhaureix localitats diàriament des de la seva estrena el passat octubre de 2006, ha retornat a l’actualitat el cinema i les sèries televisives d’aquests còmics britànics que van revolucionar el concepte d’humor entre finals dels 60 i durant tots els 70. Potser és un bon moment per repescar l’únic film seu que s’ha editat a casa nostra en versió catalana, La vida de Brian...

La trenta-dosena pel·lícula d’animació de la Disney narra la shakespeariana història d’un jove lleó -el príncep Simba- l’oncle del qual –Scar- usurpa el tron després d’haver assassinat el rei –Mufasa-. En Simba, convençut que és responsable de la mort de son pare, fuig del reialme i porta una vida despreocupada, regida per la divisa " hakuna matata " (en swahili, “fora problemes”). Quan s’assabenti de la veritat, ja adult, tornarà per revenjar-se i restablir l’ordre als seus legítims dominis. El rei lleó és una de les darreres grans pel·lícules d’animació en 2-D, allò que abans s’anomenava, simplement, “dibuixos animats”. Malgrat la presència d’un bon grapat de cançons per a tots els públics i dels típics personatges simpàtics, elements que han permès reciclar la història com a vistós musical a Broadway i al West End, aquest film pot qualificar-se com un dels més adults de la productora creada per Walt Disney. De fet, ve a ser una adaptació sui generis de Hamlet , amb pinzel...

En Michele, jove napolità llicenciat en lletres, està complint el servei militar a la ciutat costanera de Civitavecchia, prop de Roma. Un bon dia, rep la visita de son pare, en Marcello, reputat advocat romà, disposat a passar el dia amb ell. Tots dos han viscut molt de temps allunyats, especialment després del divorci amb la mare del jove.  En Marcello, per reconciliar-se amb son fill, l’omple de regals –entre ells, un cotxe i un apartament- i ha planejat al detall el seu futur immediat. L’únic regal que de debò li fa il·lusió és un vell rellotge de l’avi ferroviari, però l’actitud invasora i excessiva del pare irrita en Michele, que s’ha creat el seu petit món a Civitavecchia, on pensa establir-se definitivament.  El punt àlgid de desencontre entre pare i fill es produeix quan en Marcello s’entesta a conèixer i interrogar la Loredana, noia amb qui en Michele manté una relació sense compromisos. Després d’hores de discussions, reconciliacions i nous retrets, en Marcello, enfa...

La famiglia mostra els moments clau en la vida d’en Carlo, des del dia del seu bateig fins a la celebració del seu vuitantè aniversari. Com si fos un àlbum, el film comença amb una foto presidida per l’avi del clan i es clou amb una altra instantània equivalent en què l’avi és en Carlo. Entremig, assistim a històries d’amor (possibles i impossibles), naixements, morts, l’adveniment i la caiguda del feixisme, la guerra, el triomf de la democràcia cristiana, èxits professionals i renúncies personals,... Dit d'una altra manera, som testimonis del transcurs de la vida. Ettore Scola ens brinda una nova lliçó d’història italiana contemporània des de la més absoluta quotidianitat. Quasi un segle de vida d’una persona i d’un país transcorre sense moure’ns de la unitat d’espai que constitueix la casa burgesa del llinatge romà protagonista.  Els únics signes del pas del temps són els tràvelings al llarg del passadís de l'habitatge i els canvis d'indumentària dels actors. Scola ja ha...

Durant la visita oficial de Hitler a Roma, l’any 1938, mitja ciutat assisteix a la gran parada feixista en honor del Führer. En aquestes circumstàncies, dues persones excloses pel règim (una mare de sis fills, casada amb un jerarca feixista, i un periodista homosexual) es coneixen i comparteixen unes hores de comunicació i d'amor impossible. Una jornada particular és una de les obres més reeixides de la filmografia d’Ettore Scola. Concebuda amb un impecable equilibri entre crítica i emotivitat, és un retrat cru de la segregació que va imposar la dictadura de Mussolini a les dones (considerades com a simples mitjans de producció) i als dissidents de tota mena. Es tracta d’un film sobre la incomunicació, sobre els espais de llibertat guanyats d’amagat en moments en què aquesta escasseja.  La construcció dels personatges, interpretats amb excel·lència per la química parella Loren - Mastroianni, té caràcter al·legòric: ella representa una Itàlia seduïda i alhora feta presonera pel fei...

Després d’haver estat exposat fortuïtament a un núvol de boira radioactiva, en Scott Carey comença a reduir-se progressivament. Cap metge no sap l’origen ni les conseqüències d’aquest procés degeneratiu que, en un dels seus estadis, el confina a viure en una casa de nines. En absència de la seva esposa, és atacat pel gat domèstic i, provant de fugir, queda atrapat al soterrani de la casa. Quan tothom el creu mort, la seva lluita per la vida en un món nou i inexplorat només acaba de començar. Amb uns efectes especials prou dignes per a l’època i per al pressupost (ens movem en el terreny de la sèrie B), The Incredible Shrinking Man , de Jack Arnold, és, sobretot, un film argumentalment molt original. Al seu autor, Richard Matheson, es deuen els inspirats guions de Duel ,  L'home omega , les adaptacions que Roger Corman va realitzar sobre contes de Poe, i nombrosos capítols de La dimensió desconeguda . El que, possiblement, sigui un dels millors títols de ciència ficció dels 50 –del ...

Roma, 1938. Un comerciant jueu obre un negoci de confecció just al costat d’una sastreria de tota la vida. La seva política empresarial no només consisteix a oferir productes a més baix preu que el seu veí, sinó a aprofitar-se de les seves iniciatives. La rivalitat entre tots dos està servida, a pesar de les relacions d’amistat i d’amor que sorgeixen entre membres d’ambdues famílies. L’aplicació progressiva de lleis racistes a la Itàlia feixista, arran de la visita de Hitler a Roma, farà que l’actitud del sastre en vers el seu rival hebreu evolucioni cap a un vincle de solidaritat impotent davant la injustícia. A  Competència deslleial , Ettore Scola va retornar al marc històric de la seva excel·lent Una jornada particular (1977), el feixisme que va viure durant la infantesa. Igual que en aquell mític títol, la visita del dictador alemany al seu homòleg italià –la gran història- determina l’esdevenidor dels personatges del film –la petita història-. En aquest cas, la trama no se c...

Una infermera nord-americana és destinada al torn de nit d’un obsolet hospital infantil a punt de tancar, Mercy Falls, situat a la petita Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Aviat s’adonarà que en aquest centre de salut es produeixen fenòmens paranormals que afecten els interns abans de ser traslladats a altres hospitals. Els nens, nerviosos i espantats, li parlen d’una presència intangible que habita en una planta clausurada de l’edifici. La infermera, obsessionada pel seu passat, s’implicarà en la resolució del misteri, a pesar de les reticències inicials del responsable mèdic de l’establiment. Anglaterra plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics? Si continueu...

Superman returns , de Brian Synger, és una respectuosa i alhora ensopida recuperació de la saga fílmica de l’home d’acer en què les connotacions messiàniques de la trama juguen en detriment de l’objectiu essencial d’un producte d’aquestes característiques: la diversió. La cinta de Singer, director de les notables X-Men i X-Men 2, es reclama hereva de la que el 1978 va signar Richard Donner, la millor de tota la sèrie. Malgrat haver retornat la dignitat a un personatge que havia recalat en la pallassada a les entregues III i IV, a Superman returns li falta força narrativa, coherència argumental, un xic de sentit de l’humor i un protagonista amb prou carisma com per fer-nos oblidar el malaguanyat Christopher Reeve. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

El cèlebre prestidigitador Eisenheim porta a la Viena imperial el seu increïble espectacle, que és rebut amb admiració pel públic i amb reticència pel poder. L’hereu de la corona, el conspirador príncep Leopold, mana investigar el mag després d’haver estat humiliat públicament per ell i d’haver-se assabentat que l’il·lusionista i la seva promesa, la baronessa von Teschen, havien estat amants quan eren adolescents. L’inspector Uhl, un racionalista contumaç però seduït per l’artifici de la màgia, serà l’encarregat d’intentar demostrar que Eisenheim és un farsant i un perill públic. Deliciosa combinació d'història d'amor i d'intriga policial amb què el Festival de Sitges 2006 va tancar la seva 39ª edició, L'il·lusionista (The illusionist, de Neil Burguer) és un film d'agradable visió, bellament fotografiat i convincentment interpretat per Edward Norton i Paul Giamatti. Es tracta d'una cinta sense pretensions que ens transporta fins a la frontera en què el món raci...

La mare de l'Alex és una convençuda militant comunista de la República Democràtica d'Alemanya des que el seu marit va abandonar la família per passar al bloc occidental. Anys més tard, quan el teló d'acer comença a flaquejar, presencia com el seu fill participa en una manifestació antigovernamental i, enmig de la batussa, pateix un col·lapse que la deixa en coma. Vuit mesos després, desperta en un país totalment diferent: el mur de Berlín ha caigut i el capitalisme s'està instaurant a marxes forçades a l'obsoleta RDA. Per evitar-li un xoc que podria matar-la, l'Alex intentarà ocultar la veritat i convertirà, amb penes i ajuts, el domicili familiar en un parc temàtic del comunisme. La mentida, però, no podrà mantenir-se durant gaire temps. Good bye Lenin! és una intel·ligent mirada a com són d'efímeres aquelles coses que ens semblen immutables i com n'és de relatiu tot allò que prenem per absolut. Aquest plantejament quasi filosòfic, Wolfgang Becker té l...

Espanya 1944. La Carmen, una jove vídua i embarassada, s'instal·la en un poblet on està destacat el seu nou marit, el capità Vidal, que té la missió d'eradicar, a qualsevol preu, els focus de resistència antifranquista de la zona. Acompanya la Carmen, la seva filla adolescent, l'Ofelia, que no suporta el seu padrastre i que per escapar del seu sadisme es refugia en un món de fantasia en què un faune li vaticina un futur de princesa. Tanmateix, l'acompliment del seu destí màgic l'obligarà a intentar superar dures proves i a enfrontar-se amb la crueltat i la mort. El laberinto del fauno és una original i entretinguda barreja de cinema bèl·lic i fantàstic que va inaugurar el Festival de Sitges 2006. Guillermo del Toro s'apropa per segona vegada al marc històric de la guerra civil espanyola (la primera ocasió va ser a El espinazo del diablo ) per introduir-hi una història de caire màgic, un conte gòtic tan o més cruel que la pròpia lluita del franquisme contra la r...

Aclariment: Salvador (Puig Antich) vol ser i és, manifestament, un producte comercial que tracta un tema d’interès humà, d’aquells que desvetllen sentiments apassionats i generen una fàcil identificació de l’espectador amb el protagonista. Amb aquestes premisses, legítimes, podríem confeccionar una llarga llista d’obres mestres del setè art d’arreu. Però, ai las!, Salvador és una pel·lícula produïda a Catalunya i d’aquest fet sorgeixen els seus inconvenients extracinematogràfics. La polèmica ha esquitxat aquest film des de bon començament i des de totes les òptiques. Per una banda, n’hi ha que la troben massa efectista, excessivament centrada en un drama familiar que provoca la llàgrima segura en l’espectador i que impedeix l’anàlisi rigorosa dels fets. També hi són aquells que l’acusen de desvirtuar l’ideari real del protagonista, d’aigualir els seus postulats anarquistes i d’oblidar altres noms propis de la història tant o més rellevants en la lluita antifranquista que el mateix Pu...

Alatriste , d’Agustín Díaz Yanes,  és un producte tan digne com fallit: la incomprensible i anticomercial decisió de concentrar les cinc novel·les de Pérez Reverte en un sol film provoca sensació de desorientació en l’espectador durant tot el metratge. Les situacions i els personatges se succeeixen a la pantalla sense una veritable cohesió i inclús les batalles es viuen com un element gratuït, malgrat la seva bona resolució tècnica. L’ambientació del Segle d’Or espanyol és molt acurada i els actors estan més que correctes en els seus papers, però són tan breus les seves aparicions que tenen poques possibilitats de lluir-se. Mortensen compleix com a heroi castellà desencantat, encara que el seu voluntariós accent té alguna cosa d’inversemblant. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

Digues-me Peter (The Life and Death of Peter Sellers) narra en diferents salts temporals la trajectòria artística i vital del còmic anglès Peter Sellers, des dels seus inicis radiofònics a la BBC dels primers anys 50 fins a la seva consagració a Hollywood com un dels actors de comèdia més populars dels 60 i 70. El film posa l’accent en la malaltissa relació que Sellers va mantenir amb sa mare, una dona dominant que va representar un esperó per a la seva carrera i alhora un escull en el terreny emocional. Igualment, la història se centra en els tumultuosos matrimonis del genial intèrpret de l’inspector Clouseau, en les seves crisis d’inseguretat, en la seva conflictiva, a vegades productiva i sempre lucrativa col·laboració amb el director Blake Edwards, i en el seu comportament autodestructiu que el va matar d’un infart als 55 anys. El biopic (pel·lícula biogràfica) sempre s’ha considerat un gènere menor, sovint a causa del falsejament de dades de què han estat objecte els personatges ...

En Salvatore, sicilià benestant d’una quarantena d’anys i resident a Roma, rep una trucada de sa mare que li comunica la mort de l’Alfredo, l’antic projeccionista del cinema del seu poble natal. En un llarg flashback, assistim a la relació entre el petit Salvatore (anomenat aleshores Totò) i l’Alfredo, que el deixava entrar sovint a la cabina de projecció del “Cinema Paradiso” i pràcticament el va adoptar ja que no tenia fills. Per a en Totò, orfe de pare, aquella petita sala era un refugi màgic on va aprendre a estimar el cinema i va viure el pas de la infantesa a l’edat adulta. ¿Qui no s’ha emocionat fins a les llàgrimes veient la seqüència final de Cinema Paradiso? ¿Qui no reconeix en aquell magistral muntatge de petons prohibits una exquisida declaració d’amor al cinema i a un fill? Una pel·lícula que és capaç d’arribar a aquest clímax amb la serenor i la senzillesa que ho fa la cinta de Giuseppe Tornatore ha de considerar-se per força un clàssic, un bocinet de vida tan ben recrea...

Truffaut és el cineasta francès més conegut de la segona meitat del segle XX i, especialment, de la generació de la Nouvelle Vague, moviment que va contribuir a fundar com a crític i com a realitzador. La seva vida novel·lesca es confon sovint amb la seva obra i un elevat nombre de personatges dels seus films mostren no poques semblances amb ell. El petit François no va ser un nen desitjat. De fet, ni tan sols era fill del Sr. Truffaut i, com que sa mare el detestava, va passar moltes hores amb les àvies, que li van inculcar el gust per la lectura, una de les seves grans passions. Però el cinema va esdevenir ben aviat el seu refugi predilecte: va començar a freqüentar les sales als vuit anys, sovint fent campana. Ell mateix confessa que va veure les seves primeres dues-centes pel·lícules d'amagat. Va convertir-se, doncs, en un cinèfil precoç que ja el 1946 fundava un cineclub (el Cercle Cinémane) i el 1950 publicava la primera crítica, un text sobre La Regla del Juego (La règle du...

La nit de cap d’any, el notari Martinaud és convocat a comissaria per testimoniar sobre la violació i l’assassinat d’una nena de vuit anys, el cos de la qual va descobrir uns dies enrere mentre passejava pel bosc. Les preguntes implacables de l’inspector Gallien revelen ben aviat les incongruències del testimoni del notari qui, a més, es trobava inexplicablement al lloc d’un altre crim similar, unes setmanes abans. Sense quasi adonar-se, l’altiu Martinaud passa de testimoni a acusat i és arrestat preventivament. L’inspector és requerit pel comissari territorial que li aconsella extremada prudència en el cas, donada la posició social i la influència de l’acusat. Durant la seva absència, però, Martinaud és víctima d’un excés de zel policíac a mans de l’inspector Belmont. Colpejat i humiliat, el notari intenta fugir de la comissaria, tot just quan arriba Gallien que aconsegueix reconduir la situació i arrencar-li confessions sobre la seva vida íntima que l’exculpen del primer crim: des ...

Pierre Lachenay, director d’una revista literària, casat i pare de família, coneix la Nicole, hostessa d’avió, durant un viatge de treball a Lisboa. Es fan amants i posteriorment continuen la seva relació a París. En Pierre, cada cop més enamorat, la porta de cap de setmana fora de la capital, se separa de la seva dona, la Franca, i proposa a la Nicole de casar-se. Ella, però, el rebutja i l’abandona. Aleshores, en Pierre intentarà, en va, tornar amb la seva esposa. La Franca sospita que la separació és a causa d’una altra dona i, per atzar, descobreix al diari l’adulteri del seu marit. En un atac de gelosia, va a trobar-lo al seu restaurant preferit i el mata, a boca de canó, amb un fusell de caça. Segons confessava el propi François Truffaut, La peau douce  està inspirada en una crònica de successos que va llegir als diaris. Al director francès, però, li va interessar molt més mostrar minuciosament la relació adúltera dels protagonistes que no pas la recreació de l’assassinat. A...

Si us deliu pels melodrames amb interpretacions sentides però no histriòniques, que tinguin com a ingredient bàsic una bona dosi de crítica a la doble moral i on el sexe suggerit –censura de l’època obliga- sigui un dels motors de l’acció, tot plegat filmat en un exquisit blanc i negre, aleshores, Un lloc a dalt de tot (1958) no pot faltar a la vostra devedeteca. Room at the top , en la seva versió original, és una de les millors mostres del “Free Cinema”, moviment que a cavall dels 50 i dels 60 va renovar la temàtica i les formes anquilosades de la indústria britànica, com també ho estava fent contemporàniament la “Nouvelle Vague” a França. A diferència dels melodrames nord-americans de la mateixa època, Un lloc a dalt de tot va un xic més enllà de la visió edulcorada i conservadora pròpia del gènere per mostrar amb asèptica fredor uns personatges gens modèlics que encarnen defectes tan humans com l’arribisme, la traïció als propis orígens i l’amoralitat. L’artífex d’aquesta petita j...

A Stupeur et tremblements (Estupor i tremolors), el realitzador de la celebrada i exquisida Tots els matins del món  (Tous les matins du monde), Alain Corneau, adapta amb bon pols la novel·la més coneguda de la belga Amélie Nothomb, tot un fenomen literari als països francòfons, molt apreciada també a casa nostra on alguns títols ja disposen de versió catalana. L’argument del llibre i de la pel·lícula ens mostra les dificultats irresolubles d’una europea, Amélie, per sobreviure a l’entramat de relacions de subordinació i codis de comportament imperants en una multinacional japonesa on, inicialment, treballa d’intèrpret. Els malentesos creixents amb els seus caps la van empenyent vers un abisme d’incomprensió i de vexació professional i personal que la degraden fins a esdevenir responsable dels lavabos. Tot plegat ve a ser una relectura de El procés de Kafka, en clau irònica, on l’absurd arriba a límits quasi grotescos si es té en compte que la protagonista ja havia viscut al Japó...

En Guido, un somiatruites d’origen hebreu, s’enamora bojament de la Dora, la mestra d’escola local i promesa d’un jerarca feixista. Autèntic geni de la seducció, Guido s’enginya les estratagemes més delirants per seduir-la. Uns anys més tard, casat ja amb la Dora i pare del petit Giosuè, són deportats a un camp de concentració. La Dora, que no és jueva, decideix acompanyar el marit i el fill en la seva dissort, però són reclosos en camps separats. En el seu internament, només dos objectius fan que Guido resisteixi: enviar missatges d’amor a la Dora i amagar al seu fill la realitat, convencent-lo que tot és un joc en què el guanyador obté un carro de combat. Durant l’alliberament del camp, perdrà la vida en el seu darrer però reeixit intent per salvar la del seu fill. Roberto Benigni torna a estar d’actualitat arran de l’estrena aquest estiu del seu darrer film El tigre i la neu (La tigre e la neve , 2005), un èxit considerable amb el qual el cineasta toscà ha refet el seu prestigi m...

La síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes de Quatre bodes i un funeral ( Four Weddings and a Funeral , 1996) o L’últim petó ( L’ultimo baccio , 2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar amb un bon gruix de l’audiència gràcies al mecanisme d’identificació. La teva vida en 65’ , darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien en un comportament infantiloide com a via per anar tirant i evadir el compromís amb la vida. La teva vida en 65’ és, més que res, un film de guió inspirat -que no vol dir rodó- concebut per Albert Espino...