Ganes de cultura

Durant 12 anys m'ha perseguit la sospita que el cas de l'apunyalament mortal d'aquell maleït escriptor buscabregues, en Christopher Marlowe, s'havia tancat en fals. Ara, tot just rellevat del càrrec de xèrif del comtat de Londres per edat, no em resignava a acabar els meus dies sense arribar al fons de la qüestió i, amb aquest objectiu, vaig aprofitar el meu retir del servei per anar a trobar l'únic home que, segons les meves perquisicions gens ortodoxes, me'n podia donar raó. Creuant a l'altra riba del Tàmesi, el meu carruatge va endinsar-se en un paratge on, a poca distància, convivien amb rivalitat un parell de teatres estables, el Rose, i el que jo buscava, el Globe. Al seu interior m'esperava una autèntica casa de bojos on, entre la cridòria general composta de cants i recitacions, desfilaven despreocupats de la meva presència falsos reis, soldats i bufons. Vaig engrapar un vailet vestit de donzella i li vaig etzibar: “Vull veure el teu patró, ara m...

Quan el metge li ha diagnosticat Alzheimer, l'impostor candidat al Nobel per la Pau ha comprès, amb la claredat d'una revelació, que només hi ha una sortida abans no comenci a oblidar les múltiples capes de proeses inventades i, entre contradiccions i remordiments, vagi apareixent la mesquinesa de la veritat: el premi haurà de rebre'l a títol pòstum. Maig de 2016.

La princesa, desesperada, va anar a trobar la fada padrina per explicar-li que son pare, el rei, li ordenava contraure matrimoni amb ell: -Al llit de mort de la mare, va jurar-li que tan sols es tornaria a casar si trobava una princesa que la superés en bellesa i virtuts- es va exclamar la donzella. -No pateixis: es farà enrere si li demanes que, com a prova d'amor, t'ofereixi la pell del seu ase màgic, aquell que caga monedes d'or- va assegurar-li la fada. Però el rei no va vacil·lar, i amb la pell del burro a les mans va reiterar les seves aspiracions incestuoses. El Partit Animalista del regne va donar el seu suport incondicional a la princesa quan va denunciar el monarca per explotació, maltractament i mort d'un dels 500 exemplars que quedaven al món de guarà català. Amb la instauració de la república, una silueta de ruc es va incorporar a la bandera. Abril de 2016. Inspirat per "Peau d'âne", de Charles Perrault.

-M'enganyes -va desafiar-lo ella trencant tota la màgia del darrer petó. -No, perquè ho hauria de fer? -va defensar-se ell descol·locat. -Perquè la teva història, de tan cursi com és, resulta increïble -li va etzibar-. Cap tio de la teva edat li respondria a la seva nòvia que la primera “dona” que va besar, en realitat, de dona només tenia la forma... perquè era una estàtua. -Una estàtua-font -va puntualitzar molest tornant-li a repetir la història-: Estàvem de colònies i ens van fer anar a caminar; al cap d'un parell d'hores sota el sol estava mort de set; quan vam arribar a aquell parc i vaig veure la font vaig amorrar-m'hi al broc, a la boca vull dir. Aleshores, aquella frescor, potser la insolació, no ho sé, tot plegat em va semblar una mena de petò refrescant. Ostres, va ser bonic, poètic fins i tot! -No sé què es pitjor -va respondre sorneguera-: un mentider o un “sensible”. -Què insinues? -va fer amb aires de milhomes. -Doncs que o bé m'enganyes per no dir-me...

Anar a Roma és comprar un bitllet per a un viatge apassionant per la història de l’art dels darrers dos mil·lennis. Un viatge que no seria complet sense parar atenció al setè art, que a la ciutat eterna té una cita ineludible. Per tant, deixeu de banda el fòrum o la Capella Sixtina per unes hores, preneu la línia A del metro i no en baixeu fins a la penúltima parada: Cinecittà. L’abril de 1937 el dictador Benito Mussolini inaugurava aquesta cineciutat als afores de Roma, un ambiciós conjunt de platós, laboratoris, tallers i serveis tècnics que permetien cobrir el cicle complet de l’elaboració d’una pel·lícula, des del guió fins a les còpies per a l’exhibició en sala. Nascuda per celebrar el règim feixista, Cinecittà va acomplir la funció de fàbrica de somnis i propaganda d’Itàlia però durant un període més breu del que el seu impulsor esperava. La guerra mundial i la fi de la dictadura, amb la consegüent crisi econòmica en què es va veure sumit el país, van provocar que durant uns any...

-Que et trobes bé?, va preguntar el Marc al seu pare octogenari en adonar-se que havia deixat de menjar la sopa de galets i havia fixat la mirada en un punt indeterminat de l’horitzó. En Pere no comprenia el sentit d’aquella pregunta –és clar que es trobava bé!- però encara li estranyava més que aquell home desconegut, tot i que tenia un aire de família, l’interpel·lés justament en aquell moment, quan anava cap a la plaça del Sortidor a jugar el partit de desempat amb els amiguets del barri. Li va semblar sentir la sirena d’una ambulància de fons, però no li va fer cas perquè tenia una cosa molt més important entre mans: per fi aquella noia tan bonica havia accedit a anar amb ell al cinema. L’única condició que li havia posat la Marta era que la pel·lícula fos romàntica, i això era un bon senyal. Ell li va proposar aquella del Paul Newman que feien a l’Amèrica. Bates blanques... en una graduació? En Pere va pensar que aquest color avui desentonava, perquè el costum era que la toga fos ...

Quan la Maggie, amb 17 anys, va veure per primer cop “Vacances a Roma” en un cinema del centre de Dublín, es va jurar que algun dia visitaria la capital italiana i, com la princesa en missió consolar que interpretava l'Audrey Hepburn, envalentida per l'alegria de viure de la gent del sud d'Europa, potser hi tindria una història d'amor, fugaç però inoblidable, amb un galant tan ben plantat com el Gregory Peck. Però els seus somnis de princesa es transformarien en una realitat molt més prosaica i injusta: tota la seva carrera diplomàtica es limitaria a treballar de secretària administrativa a la cervesera insígnia del país, la Guinness, i la seva relació amb els viatges no aniria més enllà de casar-se amb en Michael Dolan, un transportista borratxo que li donaria tres fills i incomptables pallisses inconfessables. Hauria d'esperar 35 anys perquè l'empresa la prejubilés, els nois fessin la seva vida i la cirrosi s'endugués el marit a la tomba. Per fi, després d...

Mai hi havia hagut tants parroquians ni tanta expectació a l'Olimpo, la granja del tiet Cisco on jo ajudava després del cole, com en aquella nit de Nadal, minuts abans que es donés a conèixer el resultat del concurs. Just quan el meu oncle demanava un voluntari que llegís el veredicte, va entrar al local el petit Manzanita obrint-se pas a empentes i crits, acompanyat de la seva germaneta Mati i escortat pel germà gran. Ningú va posar pegues a què el xaval llegís el resultat, però quan el va tenir a les mans es va quedar sense paraules i les llàgrimes li van omplir els ulls. Tot va començar un parell de mesos abans, quan el tiet Cisco es va empescar una juguesca per revitalitzar el seu negoci, en decadència des que el seu rival de tota la vida, el senyor Pinadell, havia obert una hamburgueseria com les de les pelis americanes a l’altre extrem de la plaça del Sortidor. Amb la complicitat del Moro, un francès ben plantat que havia fet la guerra d’Algèria com a dentista, mig escriptor ...

Té la categoria i les dimensions -12.000 m2- de les grans àgores europees però una celebritat molt més local, ja que la ciutat que l’acull va perdre la capitalitat vuit segles enrere. El centralisme francès, disfressat de croada religiosa contra l’heretgia càtara, va anorrear amb sang i foc el poder occità i, avui, Tolosa de Llenguadoc ja no és seu de comtat sinó pol administratiu d’una regió tan irreal com el seu nom: Migdia - Pirineus. Malgrat les vicissituds polítiques sofertes, la place du Capitole és un prodigi d’harmonia urbanística en què institucions i societat civil es reparteixen l’ús públic de l’espai. El color rosat dels maons amb què van construir-se tots i cadascun dels edificis de la plaça són el paradigma d’una ciutat que els francesos anomenen la ville rose, sens dubte en contraposició a la grisor de les metròpolis del nord de l’hexàgon. El seu front més conegut està presidit pel palau que li dóna nom des del 1848, un massís edifici neoclàssic que hostatja l’ajuntament...

L’adreça més cèlebre de Londres -amb permís del 10 de Downing Street- és el domicili d’algú que en realitat mai no hi va viure; de fet, el domicili d’algú que mai no va viure i mai morirà, com afirmava una exposició dedicada a la seva figura. L’ombra de Sherlock Holmes és tan allargada que es projecta des del 1887 i no se'n veu la fi, però cobra una especial intensitat al número 221 B de Baker Street, situat al benestant districte de Marylebone, en ple centre de la capital, i on s’erigeix, tan sols des del 1990, el museu dedicat al personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. Per poc familiaritzat que s’estigui amb l'icònic detectiu en la seva versió literària, escasses deuen ser les persones del món occidental que mai no hagin vist alguna de les seves nombroses encarnacions a la pantalla. Però pagar les 15 lliures que costa l’accés al Sherlock Holmes Museum és garantir-se un viatge en primera classe a l'Anglaterra victoriana, o almenys a la imatge idealitzada que tenim d’...

L'infern no són els altres; l'infern és estar tancat dins la pròpia ment i que el temps hagi deixat d'existir. Ara ho sé. Es l'única certesa que tinc, mancat, com em trobo, de sentits i d'estímuls exteriors des d'aquell dia en què la vida es va fondre en negre després de la imatge d’aquella maleïda afaitadora caient dins la banyera. El que ha estat el darrer dia de la meva vida havia de ser tot el contrari, el primer de la meva nova existència. Si pogués riure, riuria, de tan paradoxal com em sembla que una confessió que havia de posar fi a una impostura d’anys i alliberar-me’n no hagi fet altra cosa que condemnar-me a perpetuïtat a treballs de pensament forçats. Si fos creient, com he fingit ser durant tota la vida, pensaria que estic pagant per les meves “tendències pecaminoses”, però sóc metge i sé que el que pateixo no és altra cosa que un coma de quart grau. El retorn, però, a aquesta mena de consciència que ara és el meu dia a dia ha estat com renéixer a u...

No em fa cap vergonya dir-ho: el millor de la meva vida ha estat, ÉS el meu home. No entenc les noies d’avui dia que sembla que vulguin renunciar al privilegi de ser esposes, vivint en concubinatge i volent-se equiparar als homes, exigint uns drets que ni Déu ni la Natura ens han donat, precisament perquè som dones, ve t’ho aquí! Volen estar al mateix nivell, què dic, per sobre dels homes, com si això fos possible! Però no m’estranya veient com puja la majoria de nois: grenyuts, ganduls, drogats, irrespectuosos amb l’autoritat... Com el món continuï així, no arribarem ni al 1970! ¿Estava enamorada del meu marit quan el meu pare m’hi va fer casar? No té cap importància això. Aquesta bajanada de l’amor romàntic ni existia a la meva època ni existirà mai! Vaig aprendre a respectar el meu espòs, i el respecte és molt més fort que l’amor. El meu marit ha estat durant els quasi 26 anys que portem casats el meu eix, qui ha donat sentit a la meva vida i, perquè no dir-ho, qui m’ha proporcionat...

L’home va arribar a la deixalleria uns segons abans que tanquessin. L’empleat, en veure’l, va fer-li un gest perquè diposités l’aparell electrònic que duia a les mans en un racó de l'establiment on, malgrat la foscor, se n’hi intuïa un altre de semblant. Feta l’operació, els dos homes van sortir plegats tancant la porta de cop. - Benvingut al cementiri dels elefants, va dir al nouvingut l’aparell que ja hi era. Em dic SANYO i sóc un reproductor - gravador de cintes de vídeo VHS sistema PAL. - Hola, va respondre l’altre. Sóc el SONY, un reproductor de DVD, CD, DIVX i MP3 multizona, va presentar-se l’altre amb un to que destil·lava superioritat. Fa set anys que no veia cap reproductor analògic, des que vaig substituir-ne un al meu antic domicili, però tu sembles un model fins i tot anterior. - Doncs ja veus com hem acabat tots dos: “Perduts”, va etzibar-li el vídeo. Per cert, sóc reproductor – gravador, no ho oblidis. - Tant se val: hauries de ser ferralla fa temps, va defensar-se at...

Abans d’entrar, des de la vorera mateix, ja s’hi intueix la cua, acumulada com de costum a les dues úniques caixes operatives, fins i tot en hora punta, de les quatre de què disposa el supermercat. Els carros i cistells ja utilitzats s’amunteguen entre les dues fileres de clients, alguns dels quals –els de més edat- s’entretenen a consultar a les atrafegades caixeres, aliens al ritme de la majoria, els detalls dels vals descompte que atresoren al moneder. D’altres repassen el tiquet tot aturant el procés de col·locació de la compra als carros i bosses. La consigna, on és obligatori dipositar qualsevol tipus de bossa, tret d’aquella a la qual erròniament anomenem “bolso”, és indefectiblement plena d’objectes molt més petits dels que les seves dimensions permeten allotjar. Considero seriosament comprar-me una imitació de Louis Vuiton per estalviar-me esperar a què es buidi una guixeta o haver de mostrar el contingut de la meva petita motxilla... A fora plou i, sense paraigua com vaig, e...

Aquesta podria ser la carta de comiat que mai t’escriuré, Sergei, les paraules que penso dalt del vaixell que m’allunya de tu i de Sant Petersburg definitivament. Només m’ha calgut fingir-me malalta per posar a prova, per darrera vegada, el teu coratge inexistent davant l’adversitat, davant tot allò que no encaixa dins del teu món frívol, mundà i inconsistent: en comptes de quedar-te amb mi i esbrinar què em passava realment, quina era la gravetat de la situació, has fugit a buscar l’ajut d'un expert que t’estalviés haver d'afrontar un concepte, la malaltia, que no forma part del teu paisatge mental. Sabia que la teva por m’obriria de bat a bat la porta cap a la llibertat, i me n’he aprofitat. Començo a viure de nou en el precís instant en què he creuat la porta de casa teva. I fixa’t que no dic nostra, perquè mai no has sabut compartir res amb ningú, com tots els del teu gènere i de la nostra classe social, i has aconseguit fer-me sentir una estranya a la llar que un dia vaig ...

La veu sabia que no li podia fallar: després de més d'una dècada allunyat dels escenaris, el qui va ser cantautor iconoclasta es jugava el prestigi d’antany, l'economia futura i la relació de parella actual en aquella sèrie de concerts a la capital, que tant havien costat de contractar al seu mànager i amic de l’ànima. ¿Com fer-li saber que ja no era la mateixa d’abans, que no tan sols havia perdut amb l'edat i els excessos del seu amo, sinó que estava rovellada per la inacció? Però sobretot, ¿com transmetre al cantautor la seva sensació irracional de vertigen sord, de caiguda lliure en el silenci? No, no li ho podia fer! La veu va fer el cor fort i va donar tot el vigor que encara li quedava per fer un bon paper el dia del primer assaig del repertori del concert, tan bo que va arrencar les felicitacions sinceres del mànager-amic i de tots els músics de la banda -aquests no tan amics del cantautor a causa de les actuacions que més d'un cop van veure cancel·lades per “in...

Per escriure un conte en una jornada laboral -vuit hores, fins que el govern de torn no ho decideixi canviar- tan sols he d'aparèixer al meu lloc de treball. Aquesta precisió no és gratuïta, perquè perfectament podria escriure un conte en el mateix temps des de casa o dalt d'un vol cap a Nova York, però ja no seria una jornada “laboral”. L'important és, doncs, que estigui al despatx sense vistes on exerceixo la meva anodina tasca com administratiu d'institució pública perquè cap estímul exterior no em distregui i, així, es desperti en mi el follet de la creativitat. Com qualsevol altre dia d'agost en què les meves dues úniques preocupacions són fitxar quan entro a l'edifici corporatiu (a les vuit del matí) i tornar-ho a fer quan en surto (a les quatre de la tarda), vaig directe a la meva taula i encenc l'ordinador. Mentre s'escalfa el PC i reparteixo bondies mandrosos als pocs companys que, com jo, estan de servei, aprofito per procurar-me un tallat de m...

El Lolo deixa l’Emir un carrer més avall de l’adreça on donaran el cop aquesta nit. És un treball fàcil, segons els ha informat el seu enllaç habitual: un xalet dalt de la muntanya de Castelldefels, aïllat i sense vigilància ni alarmes. El propietari -un paio de l’est, segons tenen entès- estarà dos dies fora, per “negocis”. No hi ha motius, doncs, per anar amb pressa però sí per entrar-hi armat.  Per a l’Emir penetrar en una propietat i recórrer a la violència, si cal -i si no cal, també- és bufar i fer ampolles comparat amb la guerra de Bòsnia on, justament vint anys enrere, va perdre totes les manies i el respecte per l’ésser humà, començant per ell mateix. El que cada cop li costa més és saltar les tanques -ja no és un xaval- i la d’aquesta nit no ha estat una excepció. Però ja és dins i l’adrenalina li comença a fluir com als vells temps. La lluna plena de setembre il·lumina els set nans que poblen el jardí com si s’haguessin repartit la custòdia de la barbacoa i la piscina; e...

-Li agraeixo que hagi acceptat aquesta trobada fora de l'àmbit empresarial -va dir ell, acompanyant aquestes dues darreres paraules d'un gest que simbolitzaven unes cometes-. No estic gens satisfet de com han acabat les negociacions entre nosaltres -va afegir abans de fer un glop al seu whisky doble- i volia demanar-li excuses, si més no en nom meu, ja que no puc fer-ho en el de l'empresa per a la qual treballo. Li asseguro que el meu informe sobre la seva oferta per desenvolupar els nostres sistemes informàtics va ser molt positiu, però... -Excuses acceptades, va dir ella interrompent-lo mentre remenava l'estèvia del seu tallat amb llet de soja-. Sé que les meves propostes sovint són millors que les de la competència, com també sé que els meus serveis atrauen els clients de manera proporcional a la forma en què els rebutgen quan veuen... el que sóc. O em dirà que vostè va ser l'únic del comitè de direcció que no se'n va adonar? -No la vull enganyar: és el prime...

L’home es desperta molt lentament i, amb dificultat, s'incorpora del llit. Es pren el seu temps fins que no gosa posar-se dempeus per avançar, tentinejant, cap a la porta de l'habitació. A mitja estança, s'ha d'aturar per recolzar-se en una cadira, parada que aprofita per posar-se el batí que penja del respatller i calçar-se les sabatilles que hi ha sota el seient. Ambdues peces li escauen com fetes a mida. Surt de la cambra i, ja amb un pas més ferm, penetra en un estudi diàfan. Darrera de l'escriptori de depurades línies escandinaves, on reposa un ordinador portàtil, hi ha asseguda una dona d'uns 30 anys, vestida amb roba d'esport.  Abans que no badi boca, ella el saluda amb un “Hola. T'esperava” i el  convida a seure al seu davant amb un gest de la mà. El contrallum que projecta la finestra, des d'on es divisa un paisatge alpí nevat, li desdibuixa les faccions i obliga l'home a entretancar els ulls. -“Fem-ho fàcil i ràpid” -continua la dona. “...

L'Oriol deixa la bossa d'esport plena de roba en un racó de l'habitació i s'asseu al llit. Amb el cap, descriu una panoràmica per la cambra i es deté al pòster esgrogueït que mostra un seductor Jim Morrison amb el tors nu. Fa 15 anys que no s'instal·la en aquell espai que havia estat el de la seva adolescència i que, com un mausoleu, en manté intacta la memòria. “Recordo com si fos ahir quan te'm vas aparèixer aquella nit als urinaris del Zeleste” -xiuxiueja al líder de The Doors. “Era just abans del meu aniversari, però jo ja havia començat la festa i anava fins al cul de droga i d'alcohol, com quasi sempre que sortia de marxa amb els de la banda, després d'un concert. Estaves pixant, al meu costat, te'm vas girar i em vas dir: «Nano, si vols ingressar al Club dels 27, continua per aquest camí. Però sàpigues que hi entraràs per portar-nos els instruments, perquè com a músic no vals res. Desenganxat, passa de les addiccions, tio, i busca't la vid...

Un nadó de vida El golafre va néixer amb un pes poc freqüent per als nadons de la seva època, marcada per una forta crisi econòmica i la conseqüent malnutrició que afectava ja les classes mitjanes. Els seus 10 kg van costar la vida a la mare, ja molt afeblida per la gestació d'un nen que l'havia sumit en una anèmia irreversible. Tanmateix, el pare, mai li ho retrauria. Un pa sota el braç El vidu pare del golafre va tornar-se a casar, concretament amb la dida que va donar de mamar al nen. Els seus grans pits van ben nodrir el golafre, que als 6 anys ja pesava el doble que la majoria dels seus companys de classe. El golafre va fer les seves primeres amistats entre els llepafils, ja que de bon grat es cruspia -sempre després d'haver ingerit els seus quantiosos esmorzars i berenars- allò que els desganats no sabien com fer desaparèixer per evitar el càstig familiar. L'alquimista dels fogons Després d'una adolescència marcada per l'aïllament, les burles i el menyspre...