Ganes de cultura

No em fa cap vergonya dir-ho: el millor de la meva vida ha estat, ÉS el meu home. No entenc les noies d’avui dia que sembla que vulguin renunciar al privilegi de ser esposes, vivint en concubinatge i volent-se equiparar als homes, exigint uns drets que ni Déu ni la Natura ens han donat, precisament perquè som dones, ve t’ho aquí! Volen estar al mateix nivell, què dic, per sobre dels homes, com si això fos possible! Però no m’estranya veient com puja la majoria de nois: grenyuts, ganduls, drogats, irrespectuosos amb l’autoritat... Com el món continuï així, no arribarem ni al 1970! ¿Estava enamorada del meu marit quan el meu pare m’hi va fer casar? No té cap importància això. Aquesta bajanada de l’amor romàntic ni existia a la meva època ni existirà mai! Vaig aprendre a respectar el meu espòs, i el respecte és molt més fort que l’amor. El meu marit ha estat durant els quasi 26 anys que portem casats el meu eix, qui ha donat sentit a la meva vida i, perquè no dir-ho, qui m’ha proporcionat...

L’home va arribar a la deixalleria uns segons abans que tanquessin. L’empleat, en veure’l, va fer-li un gest perquè diposités l’aparell electrònic que duia a les mans en un racó de l'establiment on, malgrat la foscor, se n’hi intuïa un altre de semblant. Feta l’operació, els dos homes van sortir plegats tancant la porta de cop. - Benvingut al cementiri dels elefants, va dir al nouvingut l’aparell que ja hi era. Em dic SANYO i sóc un reproductor - gravador de cintes de vídeo VHS sistema PAL. - Hola, va respondre l’altre. Sóc el SONY, un reproductor de DVD, CD, DIVX i MP3 multizona, va presentar-se l’altre amb un to que destil·lava superioritat. Fa set anys que no veia cap reproductor analògic, des que vaig substituir-ne un al meu antic domicili, però tu sembles un model fins i tot anterior. - Doncs ja veus com hem acabat tots dos: “Perduts”, va etzibar-li el vídeo. Per cert, sóc reproductor – gravador, no ho oblidis. - Tant se val: hauries de ser ferralla fa temps, va defensar-se at...

Abans d’entrar, des de la vorera mateix, ja s’hi intueix la cua, acumulada com de costum a les dues úniques caixes operatives, fins i tot en hora punta, de les quatre de què disposa el supermercat. Els carros i cistells ja utilitzats s’amunteguen entre les dues fileres de clients, alguns dels quals –els de més edat- s’entretenen a consultar a les atrafegades caixeres, aliens al ritme de la majoria, els detalls dels vals descompte que atresoren al moneder. D’altres repassen el tiquet tot aturant el procés de col·locació de la compra als carros i bosses. La consigna, on és obligatori dipositar qualsevol tipus de bossa, tret d’aquella a la qual erròniament anomenem “bolso”, és indefectiblement plena d’objectes molt més petits dels que les seves dimensions permeten allotjar. Considero seriosament comprar-me una imitació de Louis Vuiton per estalviar-me esperar a què es buidi una guixeta o haver de mostrar el contingut de la meva petita motxilla... A fora plou i, sense paraigua com vaig, e...

Aquesta podria ser la carta de comiat que mai t’escriuré, Sergei, les paraules que penso dalt del vaixell que m’allunya de tu i de Sant Petersburg definitivament. Només m’ha calgut fingir-me malalta per posar a prova, per darrera vegada, el teu coratge inexistent davant l’adversitat, davant tot allò que no encaixa dins del teu món frívol, mundà i inconsistent: en comptes de quedar-te amb mi i esbrinar què em passava realment, quina era la gravetat de la situació, has fugit a buscar l’ajut d'un expert que t’estalviés haver d'afrontar un concepte, la malaltia, que no forma part del teu paisatge mental. Sabia que la teva por m’obriria de bat a bat la porta cap a la llibertat, i me n’he aprofitat. Començo a viure de nou en el precís instant en què he creuat la porta de casa teva. I fixa’t que no dic nostra, perquè mai no has sabut compartir res amb ningú, com tots els del teu gènere i de la nostra classe social, i has aconseguit fer-me sentir una estranya a la llar que un dia vaig ...

La veu sabia que no li podia fallar: després de més d'una dècada allunyat dels escenaris, el qui va ser cantautor iconoclasta es jugava el prestigi d’antany, l'economia futura i la relació de parella actual en aquella sèrie de concerts a la capital, que tant havien costat de contractar al seu mànager i amic de l’ànima. ¿Com fer-li saber que ja no era la mateixa d’abans, que no tan sols havia perdut amb l'edat i els excessos del seu amo, sinó que estava rovellada per la inacció? Però sobretot, ¿com transmetre al cantautor la seva sensació irracional de vertigen sord, de caiguda lliure en el silenci? No, no li ho podia fer! La veu va fer el cor fort i va donar tot el vigor que encara li quedava per fer un bon paper el dia del primer assaig del repertori del concert, tan bo que va arrencar les felicitacions sinceres del mànager-amic i de tots els músics de la banda -aquests no tan amics del cantautor a causa de les actuacions que més d'un cop van veure cancel·lades per “in...

Per escriure un conte en una jornada laboral -vuit hores, fins que el govern de torn no ho decideixi canviar- tan sols he d'aparèixer al meu lloc de treball. Aquesta precisió no és gratuïta, perquè perfectament podria escriure un conte en el mateix temps des de casa o dalt d'un vol cap a Nova York, però ja no seria una jornada “laboral”. L'important és, doncs, que estigui al despatx sense vistes on exerceixo la meva anodina tasca com administratiu d'institució pública perquè cap estímul exterior no em distregui i, així, es desperti en mi el follet de la creativitat. Com qualsevol altre dia d'agost en què les meves dues úniques preocupacions són fitxar quan entro a l'edifici corporatiu (a les vuit del matí) i tornar-ho a fer quan en surto (a les quatre de la tarda), vaig directe a la meva taula i encenc l'ordinador. Mentre s'escalfa el PC i reparteixo bondies mandrosos als pocs companys que, com jo, estan de servei, aprofito per procurar-me un tallat de m...

El Lolo deixa l’Emir un carrer més avall de l’adreça on donaran el cop aquesta nit. És un treball fàcil, segons els ha informat el seu enllaç habitual: un xalet dalt de la muntanya de Castelldefels, aïllat i sense vigilància ni alarmes. El propietari -un paio de l’est, segons tenen entès- estarà dos dies fora, per “negocis”. No hi ha motius, doncs, per anar amb pressa però sí per entrar-hi armat.  Per a l’Emir penetrar en una propietat i recórrer a la violència, si cal -i si no cal, també- és bufar i fer ampolles comparat amb la guerra de Bòsnia on, justament vint anys enrere, va perdre totes les manies i el respecte per l’ésser humà, començant per ell mateix. El que cada cop li costa més és saltar les tanques -ja no és un xaval- i la d’aquesta nit no ha estat una excepció. Però ja és dins i l’adrenalina li comença a fluir com als vells temps. La lluna plena de setembre il·lumina els set nans que poblen el jardí com si s’haguessin repartit la custòdia de la barbacoa i la piscina; e...

-Li agraeixo que hagi acceptat aquesta trobada fora de l'àmbit empresarial -va dir ell, acompanyant aquestes dues darreres paraules d'un gest que simbolitzaven unes cometes-. No estic gens satisfet de com han acabat les negociacions entre nosaltres -va afegir abans de fer un glop al seu whisky doble- i volia demanar-li excuses, si més no en nom meu, ja que no puc fer-ho en el de l'empresa per a la qual treballo. Li asseguro que el meu informe sobre la seva oferta per desenvolupar els nostres sistemes informàtics va ser molt positiu, però... -Excuses acceptades, va dir ella interrompent-lo mentre remenava l'estèvia del seu tallat amb llet de soja-. Sé que les meves propostes sovint són millors que les de la competència, com també sé que els meus serveis atrauen els clients de manera proporcional a la forma en què els rebutgen quan veuen... el que sóc. O em dirà que vostè va ser l'únic del comitè de direcció que no se'n va adonar? -No la vull enganyar: és el prime...

L’home es desperta molt lentament i, amb dificultat, s'incorpora del llit. Es pren el seu temps fins que no gosa posar-se dempeus per avançar, tentinejant, cap a la porta de l'habitació. A mitja estança, s'ha d'aturar per recolzar-se en una cadira, parada que aprofita per posar-se el batí que penja del respatller i calçar-se les sabatilles que hi ha sota el seient. Ambdues peces li escauen com fetes a mida. Surt de la cambra i, ja amb un pas més ferm, penetra en un estudi diàfan. Darrera de l'escriptori de depurades línies escandinaves, on reposa un ordinador portàtil, hi ha asseguda una dona d'uns 30 anys, vestida amb roba d'esport.  Abans que no badi boca, ella el saluda amb un “Hola. T'esperava” i el  convida a seure al seu davant amb un gest de la mà. El contrallum que projecta la finestra, des d'on es divisa un paisatge alpí nevat, li desdibuixa les faccions i obliga l'home a entretancar els ulls. -“Fem-ho fàcil i ràpid” -continua la dona. “...

L'Oriol deixa la bossa d'esport plena de roba en un racó de l'habitació i s'asseu al llit. Amb el cap, descriu una panoràmica per la cambra i es deté al pòster esgrogueït que mostra un seductor Jim Morrison amb el tors nu. Fa 15 anys que no s'instal·la en aquell espai que havia estat el de la seva adolescència i que, com un mausoleu, en manté intacta la memòria. “Recordo com si fos ahir quan te'm vas aparèixer aquella nit als urinaris del Zeleste” -xiuxiueja al líder de The Doors. “Era just abans del meu aniversari, però jo ja havia començat la festa i anava fins al cul de droga i d'alcohol, com quasi sempre que sortia de marxa amb els de la banda, després d'un concert. Estaves pixant, al meu costat, te'm vas girar i em vas dir: «Nano, si vols ingressar al Club dels 27, continua per aquest camí. Però sàpigues que hi entraràs per portar-nos els instruments, perquè com a músic no vals res. Desenganxat, passa de les addiccions, tio, i busca't la vid...

Un nadó de vida El golafre va néixer amb un pes poc freqüent per als nadons de la seva època, marcada per una forta crisi econòmica i la conseqüent malnutrició que afectava ja les classes mitjanes. Els seus 10 kg van costar la vida a la mare, ja molt afeblida per la gestació d'un nen que l'havia sumit en una anèmia irreversible. Tanmateix, el pare, mai li ho retrauria. Un pa sota el braç El vidu pare del golafre va tornar-se a casar, concretament amb la dida que va donar de mamar al nen. Els seus grans pits van ben nodrir el golafre, que als 6 anys ja pesava el doble que la majoria dels seus companys de classe. El golafre va fer les seves primeres amistats entre els llepafils, ja que de bon grat es cruspia -sempre després d'haver ingerit els seus quantiosos esmorzars i berenars- allò que els desganats no sabien com fer desaparèixer per evitar el càstig familiar. L'alquimista dels fogons Després d'una adolescència marcada per l'aïllament, les burles i el menyspre...

El cotxe oficial s’atura davant de la porteria del pis de la zona acomodada de la capital, on el xofer té instruccions de deixar el seu passatger. Un home d'uns quaranta anys surt de la limusina i informa el conductor que quan acabi de dinar amb els seus pares li trucarà perquè el reculli. El xofer se n’acomiada tractant-lo de “senyor diputat”. El diputat truca al timbre del pis quart primera i el vénen a rebre una dona amb els cabells tenyits de ros i un home calb, tots dos ben entrats en la seixantena i abillats amb roba cara. Ella li fa un petó a la galta i ell una encaixada. Intercanvien, de forma encadenada, un “Com anem? - Tot bé - Ara feia temps que no ens vèiem - Si, ves, ja sabeu com és la meva feina”. Van cap al menjador, on la taula ja està parada, amb coberts de plata i plats de porcellana, per a quatre comensals. La dona confessa que no creu que l'altre fill trigui, ja que quan els va trucar el dia anterior per dinar avui va insistir molt que es trobessin a les due...

Torno de fer jòguing. Són les 10 de la nit, i no sé si tinc més fred o gana. Obro la porta de l’escala i me’l trobo que surt. Li adreço un “bona nit” desganat, que ell em retorna amb força més convicció, i enfilo escala amunt. Avui és el quart cop que me’l trobo, una freqüència habitual de coincidències diàries que ja fa vuit anys que dura, tants com porto vivint -o millor, convivint amb ell- a l’edifici. Quan surto cap a treballar, a quarts de nou, sovint me’l trobo; quan vinc de la feina, també. Si vaig al súper, és fàcil coincidir amb ell; i quan en torno, igualment. Vaig a córrer i és allà; he acabat la cursa, i sembla que m’esperi. He quedat per anar al cine o al teatre? Palplantat a la porta que el tinc... Tant se val si és en dia feiner o festiu, matí, tarda o nit: ell sempre hi és! No sé com es diu, però l’anomeno “el veí de l’entresol quarta”, ja que en més d’una ocasió l’he vist sortir d’aquell pis. Té la seixantena passada, duu ulleres de cul de got i va mal vestit fins a l’...

A casa li dèiem el cine Urgell, tot i que el catalaníssim grup propietari de la sala mai s'ha dignat a utilitzar la forma oficial del topònim que li donava nom. Com tampoc hi ha programat mai -que jo recordi- pel·lícules doblades en la nostra llengua. Aquest cine de barri de dimensions colossals ha representat la indiferència més absoluta cap al compromís amb cap altra cosa que no fos guanyar diners amb els blockbusters del moment. I ahir, als 50 anys justos de vida -va inaugurar-se amb Lawrence d'Aràbia el 1963, quan l'exhibició cinematogràfica ja fa temps que no és un negoci prou lucratiu, els amos van tancar definitivament les seves mítiques cortines de vellut vermell amb la pel·lícula que projectaven en aquell moment: Fast and Furious 6 . Cap homenatge, cap emotivitat, cap recança.  L'Urgell no ha estat la meva sala de referència cinèfila, però sí la millor que recordo per veure-hi una pel·lícula de gran espectacle. Pantalla enorme, bon so -tot i que un pèl baix pe...

No puc culpar ningú per les més de dues hores de cua que he hagut de fer per entrar a l'exposició " Edward Hopper " al Grand Palais de París. La meva tendència a no planificar té un preu, igual que es paga el fet que l'artista nord-americà sigui una icona per qualsevol persona mínimament interessada en la cultura i l'art del segle XX. I si hi afegim el fet que aquesta mostra ofereix l'oportunitat única de veure tota la seva producció junta, no és estrany que sigui de visita obligada, com també és imprescindible adquirir-ne el catàleg, impecable, que val molt més del que costa. A Nova York i Chicago havia tingut l'ocasió d'admirar alguns treballs del cèlebre pintor, però la proposta que he pogut veure a París supera totes les meves expectatives, i no només per la seva integralitat. El valor de la mostra radica en el relat que hi ha al darrere, que comença per les influències pictòriques i fotogràfiques que van inspirar-lo, i acaba amb com Hopper va tran...

Raydibaum continua avançant amb passos ferms en la construcció d’un pop personal i sense referents en el panorama musical català. Després de “The biggest box” i “Manual de gènere catastròfic”, el grup ha donat a llum el seu tercer treball, “Per fi potser demà”, tot un cant d’esperança en la vida fet des de la maduresa personal i musical del seus membres. “Per fi potser demà” és un disc extravertit, que parla de les possibilitats que es fan realitat amb la valentia i la complicitat amb l’altre, de la recuperació del passat per projectar-se cap al futur, i de les moltes llums que hi ha entre la grisor quotidiana. Els onze temes que integren el cd alternen un pop intimista, èpic i vital, sempre eclèctic, on han comptat amb les col·laboracions de Pau Vallvé, Mine!, Jordi Lanuza o Damien Lott, i la producció de Ricky Falkner. Temes com “Compartir” o el que dóna títol a l’àlbum estan cridats a convertir-se en cançons insígnia de la música feta a casa nostra en el darrer any. Esperem, ben av...

La pervivència de les cultures minoritàries continua sent a l’Europa –quasi- unida del segle XXI una assignatura pendent que no sembla que s’hagi d’aprovar en breu. Sense ànims de revifar les acusacions que planen històricament sobre la resistència catalana a l’assimilació cultural, però alhora sense renunciar al legítim dret a la queixa, proposo que ens fixem en com són les coses a casa del veí, concretament del veí americà. Nord-Amèrica ofereix sovint solucions interessants, especialment als liberals postmoderns, crítics amb el model social europeu, que consideren totalment superat. En canvi, aquestes mateixes veus neo-con i altres que es proclamen progressistes ignoren el que succeeix al nord d’Amèrica del Nord, al Canadà, aquest gran desconegut, sempre a l’ombra de l’omnipresent cosí dels Estats Units. I encara més ignorat és el seu reeixit, racional i, per a nosaltres catalans, envejable sentit del respecte a la diferència. En aquell país d’aigua, neu i natura en estat pur existe...

El príncep don Pere d’Aragó torna victoriós de la guerra amb el seu exèrcit i ret visita al seu vell amic Leonato. Un dels homes de la companyia, en Claudio, s’enamora de l’Hero, filla de l’amic del príncep. Confessats els seus sentiments i amb el beneplàcit del pare, els joves amants s’han de casar en el termini d’una setmana. Per distreure’s, hostes i amfitrions tramen una divertida conspiració perquè els arrogants Benedicte i Beatriu s’adonin del seu amor. Mentrestant, el germà bastard del príncep, Don Joan, ordeix un complot per impedir el matrimoni d’en Claudio i l’Hero. Els cinemes britànic i nord-americà ens tenen acostumats a periòdiques adaptacions –algunes memorables- de les immortals tragèdies de William Shakespeare. Aquest, però, va ser també un gran conreador de la comèdia, amb títols que han tingut menys fortuna en les seves transposicions a la pantalla. No és aquest el cas de Molt soroll per no res , una de les més brillants aproximacions als textos del dramaturg anglès ...

Amb el pretext de l’enregistrament d’una manual d’autoajuda sobre l’amor, se succeeixen les diverses fases de la relació de parella (enamorament, crisi matrimonial, engany i abandonament), exemplificades en les vivències de personatges ben diversos. El cinema italià arrossega, des de finals dels anys 70, una crisi de la que no acaba de sortir-se’n. Tot i una revifalla esperançadora durant la dècada dels 90, l’extinció o jubilació dels grans mestres i d’inspiradíssims realitzadors d’ofici ha deixat orfe una cinematografia que no té substituts en suficient nombre ni de prou talla per retornar-li el prestigi d’antany i recuperar uns espectadors captats per l’evasió de baixa estofa que proporcionen tant la televisió pública com la privada del cavaliere Berlusconi. En el terreny de la comèdia, és especialment acusada aquesta falta de relleu generacional. Certament, hi ha noms que semblaven apuntar lluny –Gabriele Salvatores, Roberto Benigni, Nanni Moretti-, però, tret d’algun títol memora...

Roma, finals dels anys 70. Una parella jove visita un pis amb la intenció de llogar-lo. Unes quantes persones més, però, aniran finalment a viure en aquest apartament: un escamot de les Brigades Roges i un il·lustre segrestat, l'exprimer ministre italià i líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro. El segrest i posterior assassinat del polític conservador Aldo Moro, l'any 1978, va commocionar l'opinió pública italiana i va fer trontollar el seu sistema democràtic arran de les teories conspiratives que envolten el cas. No és la primera vegada que la cinematografia del país s'aproxima a aquest magnicidi, però sí que és nova la perspectiva amb què Bellocchio aborda els fets a Buongiorno, notte . Deixant voluntàriament de banda el drama humà de la víctima, el realitzador focalitza la narració en l'actitud dels activistes per mostrar com les seves dogmàtiques conviccions es van esquerdant a causa de la convivència amb l'ostatge. Aquest és, doncs, un notable film que...

Reconstrucció de la història real de Peppino Impastato, jove militant d’esquerres que va atrevir-se a trencar la tradicional omertà siciliana i denunciar, des d’una ràdio alternativa, les activitats delictives del capo local de qui la seva pròpia família obtenia favors i protecció. La seva desaparició, arxivada com a suïcidi, va passar pràcticament desapercebuda en una Itàlia commoguda pel segrest i assassinat del primer ministre Aldo Moro. El seu cas no va reobrir-se fins vint anys més tard. Marco Tullio Giordana va aconseguir amb I cento passi un film valent contra la gran xacra de la Itàlia moderna, la Màfia, adoptant un punt de vista als antípodes de qualsevol reinterpretació glamourosa d’aquesta societat secreta. En la línia de la tradició dels films polítics dels anys 60 i 70, el realitzador va saber retratar els efectes del maig del 68 a Sicília, on el desig de capgirar el món passava obligatòriament per acabar amb el crim organitzat. Només cent passes separaven la casa dels...

Al Portugal de 1938, Pereira és el responsable de la secció cultural del diari Lisboa. El vell periodista fa la vista grossa amb la repressió política que viu el seu país, a remolc de l’onada feixista que recorre Europa, i es concentra en la seva feina. Després de llegir un text del jove Monteiro Rossi, un idealista d’origen italià, decideix contractar-lo com a col·laborador. La relació amb el noi i la seva companya, una activista d’extrema esquerra, anirà despertant-li la consciència i l’abocarà a implicar-se irreversiblement en la lluita per les llibertats i a prendre partit contra el règim salazarista. El director torinès, Roberto Faenza, va escometre la difícil adaptació en imatges del gran èxit de vendes d’Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira –en català, Afirma Pereira. Cinematogràficament, el resultat és discutible, no superant els llindars de la correcció i la professionalitat que són d’esperar en una producció internacional acurada. En canvi, el que sí resulta remarcable és la ...

En Johnny Barrett, periodista d’un rotatiu sensacionalista, es fa passar per maníac sexual perquè l’internin en un sanatori mental on un dels pacients va ser trobat mort en estranyes circumstàncies. Malgrat l’oposició de la seva promesa – una ballarina de striptease – el periodista és reclòs al centre on aconsegueix informació, en els seus moments de lucidesa, de diferents malalts que van ser testimonis del crim. Però com més a prop és de la resolució del cas i de guanyar un premi Pulitzer pel seu reportatge, més lluny es troba del seu equilibri mental inicial... Shock corridor va cimentar la fama de Samuel Fuller, realitzador tot-terreny, maleït en el seu dia i reivindicat posteriorment per la cinefília més diversa. Seguint els passos del rei de la sèrie Z, Ed Wood, però amb una habilitat visual molt superior, Fuller broda un thriller d’impacte que creua els arguments de Ace in the Hole (1951) amb Algú va volar sobre el niu del cucut (1975). Queden avui totalment fora de lloc els f...

El mateix dia que Jesús, neix a l’establia del costat un tal Brian. La seva vida de perdedor vindrà marcada per les confusions constants amb el fundador del cristianisme les quals el duran fins a la crucifixió. Si feu una ullada a la cartellera teatral londinenca, hi trobareu entre la seva inabastable oferta un muntatge, si més no, ben curiós. Es tracta de Monty Python's Spamalot , un musical inspirat en el film de 1974, Monty Python and the Holly Grail (estrenat aquí com " Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores "), un dels més populars del grup. L’èxit rotund d’aquest espectacle, que exhaureix localitats diàriament des de la seva estrena el passat octubre de 2006, ha retornat a l’actualitat el cinema i les sèries televisives d’aquests còmics britànics que van revolucionar el concepte d’humor entre finals dels 60 i durant tots els 70. Potser és un bon moment per repescar l’únic film seu que s’ha editat a casa nostra en versió catalana, La vida de Brian...

La trenta-dosena pel·lícula d’animació de la Disney narra la shakespeariana història d’un jove lleó -el príncep Simba- l’oncle del qual –Scar- usurpa el tron després d’haver assassinat el rei –Mufasa-. En Simba, convençut que és responsable de la mort de son pare, fuig del reialme i porta una vida despreocupada, regida per la divisa " hakuna matata " (en swahili, “fora problemes”). Quan s’assabenti de la veritat, ja adult, tornarà per revenjar-se i restablir l’ordre als seus legítims dominis. El rei lleó és una de les darreres grans pel·lícules d’animació en 2-D, allò que abans s’anomenava, simplement, “dibuixos animats”. Malgrat la presència d’un bon grapat de cançons per a tots els públics i dels típics personatges simpàtics, elements que han permès reciclar la història com a vistós musical a Broadway i al West End, aquest film pot qualificar-se com un dels més adults de la productora creada per Walt Disney. De fet, ve a ser una adaptació sui generis de Hamlet , amb pinzel...