Ganes de cultura

-Li agraeixo que hagi acceptat aquesta trobada fora de l'àmbit empresarial -va dir ell, acompanyant aquestes dues darreres paraules d'un gest que simbolitzaven unes cometes-. No estic gens satisfet de com han acabat les negociacions entre nosaltres -va afegir abans de fer un glop al seu whisky doble- i volia demanar-li excuses, si més no en nom meu, ja que no puc fer-ho en el de l'empresa per a la qual treballo. Li asseguro que el meu informe sobre la seva oferta per desenvolupar els nostres sistemes informàtics va ser molt positiu, però... -Excuses acceptades, va dir ella interrompent-lo mentre remenava l'estèvia del seu tallat amb llet de soja-. Sé que les meves propostes sovint són millors que les de la competència, com també sé que els meus serveis atrauen els clients de manera proporcional a la forma en què els rebutgen quan veuen... el que sóc. O em dirà que vostè va ser l'únic del comitè de direcció que no se'n va adonar? -No la vull enganyar: és el prime...

L’home es desperta molt lentament i, amb dificultat, s'incorpora del llit. Es pren el seu temps fins que no gosa posar-se dempeus per avançar, tentinejant, cap a la porta de l'habitació. A mitja estança, s'ha d'aturar per recolzar-se en una cadira, parada que aprofita per posar-se el batí que penja del respatller i calçar-se les sabatilles que hi ha sota el seient. Ambdues peces li escauen com fetes a mida. Surt de la cambra i, ja amb un pas més ferm, penetra en un estudi diàfan. Darrera de l'escriptori de depurades línies escandinaves, on reposa un ordinador portàtil, hi ha asseguda una dona d'uns 30 anys, vestida amb roba d'esport.  Abans que no badi boca, ella el saluda amb un “Hola. T'esperava” i el  convida a seure al seu davant amb un gest de la mà. El contrallum que projecta la finestra, des d'on es divisa un paisatge alpí nevat, li desdibuixa les faccions i obliga l'home a entretancar els ulls. -“Fem-ho fàcil i ràpid” -continua la dona. “...

L'Oriol deixa la bossa d'esport plena de roba en un racó de l'habitació i s'asseu al llit. Amb el cap, descriu una panoràmica per la cambra i es deté al pòster esgrogueït que mostra un seductor Jim Morrison amb el tors nu. Fa 15 anys que no s'instal·la en aquell espai que havia estat el de la seva adolescència i que, com un mausoleu, en manté intacta la memòria. “Recordo com si fos ahir quan te'm vas aparèixer aquella nit als urinaris del Zeleste” -xiuxiueja al líder de The Doors. “Era just abans del meu aniversari, però jo ja havia començat la festa i anava fins al cul de droga i d'alcohol, com quasi sempre que sortia de marxa amb els de la banda, després d'un concert. Estaves pixant, al meu costat, te'm vas girar i em vas dir: «Nano, si vols ingressar al Club dels 27, continua per aquest camí. Però sàpigues que hi entraràs per portar-nos els instruments, perquè com a músic no vals res. Desenganxat, passa de les addiccions, tio, i busca't la vid...

Un nadó de vida El golafre va néixer amb un pes poc freqüent per als nadons de la seva època, marcada per una forta crisi econòmica i la conseqüent malnutrició que afectava ja les classes mitjanes. Els seus 10 kg van costar la vida a la mare, ja molt afeblida per la gestació d'un nen que l'havia sumit en una anèmia irreversible. Tanmateix, el pare, mai li ho retrauria. Un pa sota el braç El vidu pare del golafre va tornar-se a casar, concretament amb la dida que va donar de mamar al nen. Els seus grans pits van ben nodrir el golafre, que als 6 anys ja pesava el doble que la majoria dels seus companys de classe. El golafre va fer les seves primeres amistats entre els llepafils, ja que de bon grat es cruspia -sempre després d'haver ingerit els seus quantiosos esmorzars i berenars- allò que els desganats no sabien com fer desaparèixer per evitar el càstig familiar. L'alquimista dels fogons Després d'una adolescència marcada per l'aïllament, les burles i el menyspre...

El cotxe oficial s’atura davant de la porteria del pis de la zona acomodada de la capital, on el xofer té instruccions de deixar el seu passatger. Un home d'uns quaranta anys surt de la limusina i informa el conductor que quan acabi de dinar amb els seus pares li trucarà perquè el reculli. El xofer se n’acomiada tractant-lo de “senyor diputat”. El diputat truca al timbre del pis quart primera i el vénen a rebre una dona amb els cabells tenyits de ros i un home calb, tots dos ben entrats en la seixantena i abillats amb roba cara. Ella li fa un petó a la galta i ell una encaixada. Intercanvien, de forma encadenada, un “Com anem? - Tot bé - Ara feia temps que no ens vèiem - Si, ves, ja sabeu com és la meva feina”. Van cap al menjador, on la taula ja està parada, amb coberts de plata i plats de porcellana, per a quatre comensals. La dona confessa que no creu que l'altre fill trigui, ja que quan els va trucar el dia anterior per dinar avui va insistir molt que es trobessin a les due...

Torno de fer jòguing. Són les 10 de la nit, i no sé si tinc més fred o gana. Obro la porta de l’escala i me’l trobo que surt. Li adreço un “bona nit” desganat, que ell em retorna amb força més convicció, i enfilo escala amunt. Avui és el quart cop que me’l trobo, una freqüència habitual de coincidències diàries que ja fa vuit anys que dura, tants com porto vivint -o millor, convivint amb ell- a l’edifici. Quan surto cap a treballar, a quarts de nou, sovint me’l trobo; quan vinc de la feina, també. Si vaig al súper, és fàcil coincidir amb ell; i quan en torno, igualment. Vaig a córrer i és allà; he acabat la cursa, i sembla que m’esperi. He quedat per anar al cine o al teatre? Palplantat a la porta que el tinc... Tant se val si és en dia feiner o festiu, matí, tarda o nit: ell sempre hi és! No sé com es diu, però l’anomeno “el veí de l’entresol quarta”, ja que en més d’una ocasió l’he vist sortir d’aquell pis. Té la seixantena passada, duu ulleres de cul de got i va mal vestit fins a l’...

A casa li dèiem el cine Urgell, tot i que el catalaníssim grup propietari de la sala mai s'ha dignat a utilitzar la forma oficial del topònim que li donava nom. Com tampoc hi ha programat mai -que jo recordi- pel·lícules doblades en la nostra llengua. Aquest cine de barri de dimensions colossals ha representat la indiferència més absoluta cap al compromís amb cap altra cosa que no fos guanyar diners amb els blockbusters del moment. I ahir, als 50 anys justos de vida -va inaugurar-se amb Lawrence d'Aràbia el 1963, quan l'exhibició cinematogràfica ja fa temps que no és un negoci prou lucratiu, els amos van tancar definitivament les seves mítiques cortines de vellut vermell amb la pel·lícula que projectaven en aquell moment: Fast and Furious 6 . Cap homenatge, cap emotivitat, cap recança.  L'Urgell no ha estat la meva sala de referència cinèfila, però sí la millor que recordo per veure-hi una pel·lícula de gran espectacle. Pantalla enorme, bon so -tot i que un pèl baix pe...

No puc culpar ningú per les més de dues hores de cua que he hagut de fer per entrar a l'exposició " Edward Hopper " al Grand Palais de París. La meva tendència a no planificar té un preu, igual que es paga el fet que l'artista nord-americà sigui una icona per qualsevol persona mínimament interessada en la cultura i l'art del segle XX. I si hi afegim el fet que aquesta mostra ofereix l'oportunitat única de veure tota la seva producció junta, no és estrany que sigui de visita obligada, com també és imprescindible adquirir-ne el catàleg, impecable, que val molt més del que costa. A Nova York i Chicago havia tingut l'ocasió d'admirar alguns treballs del cèlebre pintor, però la proposta que he pogut veure a París supera totes les meves expectatives, i no només per la seva integralitat. El valor de la mostra radica en el relat que hi ha al darrere, que comença per les influències pictòriques i fotogràfiques que van inspirar-lo, i acaba amb com Hopper va tran...

Raydibaum continua avançant amb passos ferms en la construcció d’un pop personal i sense referents en el panorama musical català. Després de “The biggest box” i “Manual de gènere catastròfic”, el grup ha donat a llum el seu tercer treball, “Per fi potser demà”, tot un cant d’esperança en la vida fet des de la maduresa personal i musical del seus membres. “Per fi potser demà” és un disc extravertit, que parla de les possibilitats que es fan realitat amb la valentia i la complicitat amb l’altre, de la recuperació del passat per projectar-se cap al futur, i de les moltes llums que hi ha entre la grisor quotidiana. Els onze temes que integren el cd alternen un pop intimista, èpic i vital, sempre eclèctic, on han comptat amb les col·laboracions de Pau Vallvé, Mine!, Jordi Lanuza o Damien Lott, i la producció de Ricky Falkner. Temes com “Compartir” o el que dóna títol a l’àlbum estan cridats a convertir-se en cançons insígnia de la música feta a casa nostra en el darrer any. Esperem, ben av...

La pervivència de les cultures minoritàries continua sent a l’Europa –quasi- unida del segle XXI una assignatura pendent que no sembla que s’hagi d’aprovar en breu. Sense ànims de revifar les acusacions que planen històricament sobre la resistència catalana a l’assimilació cultural, però alhora sense renunciar al legítim dret a la queixa, proposo que ens fixem en com són les coses a casa del veí, concretament del veí americà. Nord-Amèrica ofereix sovint solucions interessants, especialment als liberals postmoderns, crítics amb el model social europeu, que consideren totalment superat. En canvi, aquestes mateixes veus neo-con i altres que es proclamen progressistes ignoren el que succeeix al nord d’Amèrica del Nord, al Canadà, aquest gran desconegut, sempre a l’ombra de l’omnipresent cosí dels Estats Units. I encara més ignorat és el seu reeixit, racional i, per a nosaltres catalans, envejable sentit del respecte a la diferència. En aquell país d’aigua, neu i natura en estat pur existe...

El príncep don Pere d’Aragó torna victoriós de la guerra amb el seu exèrcit i ret visita al seu vell amic Leonato. Un dels homes de la companyia, en Claudio, s’enamora de l’Hero, filla de l’amic del príncep. Confessats els seus sentiments i amb el beneplàcit del pare, els joves amants s’han de casar en el termini d’una setmana. Per distreure’s, hostes i amfitrions tramen una divertida conspiració perquè els arrogants Benedicte i Beatriu s’adonin del seu amor. Mentrestant, el germà bastard del príncep, Don Joan, ordeix un complot per impedir el matrimoni d’en Claudio i l’Hero. Els cinemes britànic i nord-americà ens tenen acostumats a periòdiques adaptacions –algunes memorables- de les immortals tragèdies de William Shakespeare. Aquest, però, va ser també un gran conreador de la comèdia, amb títols que han tingut menys fortuna en les seves transposicions a la pantalla. No és aquest el cas de Molt soroll per no res , una de les més brillants aproximacions als textos del dramaturg anglès ...

Amb el pretext de l’enregistrament d’una manual d’autoajuda sobre l’amor, se succeeixen les diverses fases de la relació de parella (enamorament, crisi matrimonial, engany i abandonament), exemplificades en les vivències de personatges ben diversos. El cinema italià arrossega, des de finals dels anys 70, una crisi de la que no acaba de sortir-se’n. Tot i una revifalla esperançadora durant la dècada dels 90, l’extinció o jubilació dels grans mestres i d’inspiradíssims realitzadors d’ofici ha deixat orfe una cinematografia que no té substituts en suficient nombre ni de prou talla per retornar-li el prestigi d’antany i recuperar uns espectadors captats per l’evasió de baixa estofa que proporcionen tant la televisió pública com la privada del cavaliere Berlusconi. En el terreny de la comèdia, és especialment acusada aquesta falta de relleu generacional. Certament, hi ha noms que semblaven apuntar lluny –Gabriele Salvatores, Roberto Benigni, Nanni Moretti-, però, tret d’algun títol memora...

Roma, finals dels anys 70. Una parella jove visita un pis amb la intenció de llogar-lo. Unes quantes persones més, però, aniran finalment a viure en aquest apartament: un escamot de les Brigades Roges i un il·lustre segrestat, l'exprimer ministre italià i líder de la Democràcia Cristiana, Aldo Moro. El segrest i posterior assassinat del polític conservador Aldo Moro, l'any 1978, va commocionar l'opinió pública italiana i va fer trontollar el seu sistema democràtic arran de les teories conspiratives que envolten el cas. No és la primera vegada que la cinematografia del país s'aproxima a aquest magnicidi, però sí que és nova la perspectiva amb què Bellocchio aborda els fets a Buongiorno, notte . Deixant voluntàriament de banda el drama humà de la víctima, el realitzador focalitza la narració en l'actitud dels activistes per mostrar com les seves dogmàtiques conviccions es van esquerdant a causa de la convivència amb l'ostatge. Aquest és, doncs, un notable film que...

Reconstrucció de la història real de Peppino Impastato, jove militant d’esquerres que va atrevir-se a trencar la tradicional omertà siciliana i denunciar, des d’una ràdio alternativa, les activitats delictives del capo local de qui la seva pròpia família obtenia favors i protecció. La seva desaparició, arxivada com a suïcidi, va passar pràcticament desapercebuda en una Itàlia commoguda pel segrest i assassinat del primer ministre Aldo Moro. El seu cas no va reobrir-se fins vint anys més tard. Marco Tullio Giordana va aconseguir amb I cento passi un film valent contra la gran xacra de la Itàlia moderna, la Màfia, adoptant un punt de vista als antípodes de qualsevol reinterpretació glamourosa d’aquesta societat secreta. En la línia de la tradició dels films polítics dels anys 60 i 70, el realitzador va saber retratar els efectes del maig del 68 a Sicília, on el desig de capgirar el món passava obligatòriament per acabar amb el crim organitzat. Només cent passes separaven la casa dels...

Al Portugal de 1938, Pereira és el responsable de la secció cultural del diari Lisboa. El vell periodista fa la vista grossa amb la repressió política que viu el seu país, a remolc de l’onada feixista que recorre Europa, i es concentra en la seva feina. Després de llegir un text del jove Monteiro Rossi, un idealista d’origen italià, decideix contractar-lo com a col·laborador. La relació amb el noi i la seva companya, una activista d’extrema esquerra, anirà despertant-li la consciència i l’abocarà a implicar-se irreversiblement en la lluita per les llibertats i a prendre partit contra el règim salazarista. El director torinès, Roberto Faenza, va escometre la difícil adaptació en imatges del gran èxit de vendes d’Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira –en català, Afirma Pereira. Cinematogràficament, el resultat és discutible, no superant els llindars de la correcció i la professionalitat que són d’esperar en una producció internacional acurada. En canvi, el que sí resulta remarcable és la ...

En Johnny Barrett, periodista d’un rotatiu sensacionalista, es fa passar per maníac sexual perquè l’internin en un sanatori mental on un dels pacients va ser trobat mort en estranyes circumstàncies. Malgrat l’oposició de la seva promesa – una ballarina de striptease – el periodista és reclòs al centre on aconsegueix informació, en els seus moments de lucidesa, de diferents malalts que van ser testimonis del crim. Però com més a prop és de la resolució del cas i de guanyar un premi Pulitzer pel seu reportatge, més lluny es troba del seu equilibri mental inicial... Shock corridor va cimentar la fama de Samuel Fuller, realitzador tot-terreny, maleït en el seu dia i reivindicat posteriorment per la cinefília més diversa. Seguint els passos del rei de la sèrie Z, Ed Wood, però amb una habilitat visual molt superior, Fuller broda un thriller d’impacte que creua els arguments de Ace in the Hole (1951) amb Algú va volar sobre el niu del cucut (1975). Queden avui totalment fora de lloc els f...

El mateix dia que Jesús, neix a l’establia del costat un tal Brian. La seva vida de perdedor vindrà marcada per les confusions constants amb el fundador del cristianisme les quals el duran fins a la crucifixió. Si feu una ullada a la cartellera teatral londinenca, hi trobareu entre la seva inabastable oferta un muntatge, si més no, ben curiós. Es tracta de Monty Python's Spamalot , un musical inspirat en el film de 1974, Monty Python and the Holly Grail (estrenat aquí com " Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores "), un dels més populars del grup. L’èxit rotund d’aquest espectacle, que exhaureix localitats diàriament des de la seva estrena el passat octubre de 2006, ha retornat a l’actualitat el cinema i les sèries televisives d’aquests còmics britànics que van revolucionar el concepte d’humor entre finals dels 60 i durant tots els 70. Potser és un bon moment per repescar l’únic film seu que s’ha editat a casa nostra en versió catalana, La vida de Brian...

La trenta-dosena pel·lícula d’animació de la Disney narra la shakespeariana història d’un jove lleó -el príncep Simba- l’oncle del qual –Scar- usurpa el tron després d’haver assassinat el rei –Mufasa-. En Simba, convençut que és responsable de la mort de son pare, fuig del reialme i porta una vida despreocupada, regida per la divisa " hakuna matata " (en swahili, “fora problemes”). Quan s’assabenti de la veritat, ja adult, tornarà per revenjar-se i restablir l’ordre als seus legítims dominis. El rei lleó és una de les darreres grans pel·lícules d’animació en 2-D, allò que abans s’anomenava, simplement, “dibuixos animats”. Malgrat la presència d’un bon grapat de cançons per a tots els públics i dels típics personatges simpàtics, elements que han permès reciclar la història com a vistós musical a Broadway i al West End, aquest film pot qualificar-se com un dels més adults de la productora creada per Walt Disney. De fet, ve a ser una adaptació sui generis de Hamlet , amb pinzel...

En Michele, jove napolità llicenciat en lletres, està complint el servei militar a la ciutat costanera de Civitavecchia, prop de Roma. Un bon dia, rep la visita de son pare, en Marcello, reputat advocat romà, disposat a passar el dia amb ell. Tots dos han viscut molt de temps allunyats, especialment després del divorci amb la mare del jove.  En Marcello, per reconciliar-se amb son fill, l’omple de regals –entre ells, un cotxe i un apartament- i ha planejat al detall el seu futur immediat. L’únic regal que de debò li fa il·lusió és un vell rellotge de l’avi ferroviari, però l’actitud invasora i excessiva del pare irrita en Michele, que s’ha creat el seu petit món a Civitavecchia, on pensa establir-se definitivament.  El punt àlgid de desencontre entre pare i fill es produeix quan en Marcello s’entesta a conèixer i interrogar la Loredana, noia amb qui en Michele manté una relació sense compromisos. Després d’hores de discussions, reconciliacions i nous retrets, en Marcello, enfa...

La famiglia mostra els moments clau en la vida d’en Carlo, des del dia del seu bateig fins a la celebració del seu vuitantè aniversari. Com si fos un àlbum, el film comença amb una foto presidida per l’avi del clan i es clou amb una altra instantània equivalent en què l’avi és en Carlo. Entremig, assistim a històries d’amor (possibles i impossibles), naixements, morts, l’adveniment i la caiguda del feixisme, la guerra, el triomf de la democràcia cristiana, èxits professionals i renúncies personals,... Dit d'una altra manera, som testimonis del transcurs de la vida. Ettore Scola ens brinda una nova lliçó d’història italiana contemporània des de la més absoluta quotidianitat. Quasi un segle de vida d’una persona i d’un país transcorre sense moure’ns de la unitat d’espai que constitueix la casa burgesa del llinatge romà protagonista.  Els únics signes del pas del temps són els tràvelings al llarg del passadís de l'habitatge i els canvis d'indumentària dels actors. Scola ja ha...

Durant la visita oficial de Hitler a Roma, l’any 1938, mitja ciutat assisteix a la gran parada feixista en honor del Führer. En aquestes circumstàncies, dues persones excloses pel règim (una mare de sis fills, casada amb un jerarca feixista, i un periodista homosexual) es coneixen i comparteixen unes hores de comunicació i d'amor impossible. Una jornada particular és una de les obres més reeixides de la filmografia d’Ettore Scola. Concebuda amb un impecable equilibri entre crítica i emotivitat, és un retrat cru de la segregació que va imposar la dictadura de Mussolini a les dones (considerades com a simples mitjans de producció) i als dissidents de tota mena. Es tracta d’un film sobre la incomunicació, sobre els espais de llibertat guanyats d’amagat en moments en què aquesta escasseja.  La construcció dels personatges, interpretats amb excel·lència per la química parella Loren - Mastroianni, té caràcter al·legòric: ella representa una Itàlia seduïda i alhora feta presonera pel fei...

Després d’haver estat exposat fortuïtament a un núvol de boira radioactiva, en Scott Carey comença a reduir-se progressivament. Cap metge no sap l’origen ni les conseqüències d’aquest procés degeneratiu que, en un dels seus estadis, el confina a viure en una casa de nines. En absència de la seva esposa, és atacat pel gat domèstic i, provant de fugir, queda atrapat al soterrani de la casa. Quan tothom el creu mort, la seva lluita per la vida en un món nou i inexplorat només acaba de començar. Amb uns efectes especials prou dignes per a l’època i per al pressupost (ens movem en el terreny de la sèrie B), The Incredible Shrinking Man , de Jack Arnold, és, sobretot, un film argumentalment molt original. Al seu autor, Richard Matheson, es deuen els inspirats guions de Duel ,  L'home omega , les adaptacions que Roger Corman va realitzar sobre contes de Poe, i nombrosos capítols de La dimensió desconeguda . El que, possiblement, sigui un dels millors títols de ciència ficció dels 50 –del ...

Roma, 1938. Un comerciant jueu obre un negoci de confecció just al costat d’una sastreria de tota la vida. La seva política empresarial no només consisteix a oferir productes a més baix preu que el seu veí, sinó a aprofitar-se de les seves iniciatives. La rivalitat entre tots dos està servida, a pesar de les relacions d’amistat i d’amor que sorgeixen entre membres d’ambdues famílies. L’aplicació progressiva de lleis racistes a la Itàlia feixista, arran de la visita de Hitler a Roma, farà que l’actitud del sastre en vers el seu rival hebreu evolucioni cap a un vincle de solidaritat impotent davant la injustícia. A  Competència deslleial , Ettore Scola va retornar al marc històric de la seva excel·lent Una jornada particular (1977), el feixisme que va viure durant la infantesa. Igual que en aquell mític títol, la visita del dictador alemany al seu homòleg italià –la gran història- determina l’esdevenidor dels personatges del film –la petita història-. En aquest cas, la trama no se c...

Una infermera nord-americana és destinada al torn de nit d’un obsolet hospital infantil a punt de tancar, Mercy Falls, situat a la petita Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Aviat s’adonarà que en aquest centre de salut es produeixen fenòmens paranormals que afecten els interns abans de ser traslladats a altres hospitals. Els nens, nerviosos i espantats, li parlen d’una presència intangible que habita en una planta clausurada de l’edifici. La infermera, obsessionada pel seu passat, s’implicarà en la resolució del misteri, a pesar de les reticències inicials del responsable mèdic de l’establiment. Anglaterra plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics? Si continueu...

Superman returns , de Brian Synger, és una respectuosa i alhora ensopida recuperació de la saga fílmica de l’home d’acer en què les connotacions messiàniques de la trama juguen en detriment de l’objectiu essencial d’un producte d’aquestes característiques: la diversió. La cinta de Singer, director de les notables X-Men i X-Men 2, es reclama hereva de la que el 1978 va signar Richard Donner, la millor de tota la sèrie. Malgrat haver retornat la dignitat a un personatge que havia recalat en la pallassada a les entregues III i IV, a Superman returns li falta força narrativa, coherència argumental, un xic de sentit de l’humor i un protagonista amb prou carisma com per fer-nos oblidar el malaguanyat Christopher Reeve. Tardor de 2006. Publicat a www.cinemacatala.cat

El cèlebre prestidigitador Eisenheim porta a la Viena imperial el seu increïble espectacle, que és rebut amb admiració pel públic i amb reticència pel poder. L’hereu de la corona, el conspirador príncep Leopold, mana investigar el mag després d’haver estat humiliat públicament per ell i d’haver-se assabentat que l’il·lusionista i la seva promesa, la baronessa von Teschen, havien estat amants quan eren adolescents. L’inspector Uhl, un racionalista contumaç però seduït per l’artifici de la màgia, serà l’encarregat d’intentar demostrar que Eisenheim és un farsant i un perill públic. Deliciosa combinació d'història d'amor i d'intriga policial amb què el Festival de Sitges 2006 va tancar la seva 39ª edició, L'il·lusionista (The illusionist, de Neil Burguer) és un film d'agradable visió, bellament fotografiat i convincentment interpretat per Edward Norton i Paul Giamatti. Es tracta d'una cinta sense pretensions que ens transporta fins a la frontera en què el món raci...

La mare de l'Alex és una convençuda militant comunista de la República Democràtica d'Alemanya des que el seu marit va abandonar la família per passar al bloc occidental. Anys més tard, quan el teló d'acer comença a flaquejar, presencia com el seu fill participa en una manifestació antigovernamental i, enmig de la batussa, pateix un col·lapse que la deixa en coma. Vuit mesos després, desperta en un país totalment diferent: el mur de Berlín ha caigut i el capitalisme s'està instaurant a marxes forçades a l'obsoleta RDA. Per evitar-li un xoc que podria matar-la, l'Alex intentarà ocultar la veritat i convertirà, amb penes i ajuts, el domicili familiar en un parc temàtic del comunisme. La mentida, però, no podrà mantenir-se durant gaire temps. Good bye Lenin! és una intel·ligent mirada a com són d'efímeres aquelles coses que ens semblen immutables i com n'és de relatiu tot allò que prenem per absolut. Aquest plantejament quasi filosòfic, Wolfgang Becker té l...

Espanya 1944. La Carmen, una jove vídua i embarassada, s'instal·la en un poblet on està destacat el seu nou marit, el capità Vidal, que té la missió d'eradicar, a qualsevol preu, els focus de resistència antifranquista de la zona. Acompanya la Carmen, la seva filla adolescent, l'Ofelia, que no suporta el seu padrastre i que per escapar del seu sadisme es refugia en un món de fantasia en què un faune li vaticina un futur de princesa. Tanmateix, l'acompliment del seu destí màgic l'obligarà a intentar superar dures proves i a enfrontar-se amb la crueltat i la mort. El laberinto del fauno és una original i entretinguda barreja de cinema bèl·lic i fantàstic que va inaugurar el Festival de Sitges 2006. Guillermo del Toro s'apropa per segona vegada al marc històric de la guerra civil espanyola (la primera ocasió va ser a El espinazo del diablo ) per introduir-hi una història de caire màgic, un conte gòtic tan o més cruel que la pròpia lluita del franquisme contra la r...

Aclariment: Salvador (Puig Antich) vol ser i és, manifestament, un producte comercial que tracta un tema d’interès humà, d’aquells que desvetllen sentiments apassionats i generen una fàcil identificació de l’espectador amb el protagonista. Amb aquestes premisses, legítimes, podríem confeccionar una llarga llista d’obres mestres del setè art d’arreu. Però, ai las!, Salvador és una pel·lícula produïda a Catalunya i d’aquest fet sorgeixen els seus inconvenients extracinematogràfics. La polèmica ha esquitxat aquest film des de bon començament i des de totes les òptiques. Per una banda, n’hi ha que la troben massa efectista, excessivament centrada en un drama familiar que provoca la llàgrima segura en l’espectador i que impedeix l’anàlisi rigorosa dels fets. També hi són aquells que l’acusen de desvirtuar l’ideari real del protagonista, d’aigualir els seus postulats anarquistes i d’oblidar altres noms propis de la història tant o més rellevants en la lluita antifranquista que el mateix Pu...